El Mirall de Plata

Temps rere temps, quan el Cosmos fou creat a parir d'una gota de sang de Déu i totes les estrelles eren tan sols petites papallones de foc flotant en la immensitat de la foscor...

El Sol era l'estrella més bonica del cel. La que brillava més, la més poderosa! Era el rei de les estrelles, el Rei de la Llum i el Déu del Dia. El seu regne, Eternitat, no tenia límits. Totes les galàxies, estrelles i planetes fins a l'Infinit eren súbdits seus. Ell ho controlava tot, vigilava tots els racons de l'Univers i coneixia totes les seves criatures. Era el Rei, però tot i així se sentia sol. Sabia que estava sol, ho notava, ho olorava! Decidí fer un viatge, un viatge en busca d'una estrella com ell, una estrella que l'entengués i el pogués estimar. Sabia que en el moment que trobés l'estrella adequada obtindria tota la felicitat de l'Univers. Buscà i buscà, durant 12 dies i 12 nits, però la seva recerca no produí fruit. Regirà tots i cada un dels racons del cosmos en busca de la seva estimada però fou inútil. Res, ni rastre. Aleshores emmalaltí, caigué en una pena absoluta i degradant. Tot l'Univers quedà sumit en la foscor més espessa. Tot es trobava en tenebres. Els qui el coneixien provaren d'oferir-li regals per que què tornés la seva llum natural, però ell els rebutjà tots i cadascun d'ells, ja que el que ell realment buscava era la felicitat eternat, i els demés li oferien efímeres il·lusions.

Un dia, una petita estrella anomenada Aura sentí com el Sol plorava en les seves tenebres i provà d'ajudar-lo.
"Et diré un secret" li va xiuxiuejar. "Però m'has de prometre que no intentaràs buscar-la".
"Buscar-la?" Preguntà el Sol, i tot seguidament Aura començà amb el secret:
"Hi ha una dama, una donzella, que encara no has conegut mai. Ni tan sols l'has vista mai, ni tampoc deus saber de la seva existència. Ella és la Desa de la Nit, la Reina de la Penombra. EL seu nom és Lluna. I seguidament na Aura agafà una de les llàgrimes del Sol i deixant-la suspesa en el no-res deixà que ell l'observés. A poc a poc aparegué una esfera de tonalitat pàl·lida i luminescència tènue. "Ella és la Lluna." Digué Aura.
"És preciosa!" Confessà ell, el qual se n'enamorà instantàniament. "L'haig de conèixer" digué. I es disposà regirar tot l'Univers.
"Recorda la teva promesa" Li digué Aura. Tu ets el Déu del Dia i el Rei de la Llum, ella la Desa de la Nit i Reina de la penombra. No podeu estar junts, formeu part de dos Universos paral·lels diferents. Si mai hi hagués cap contacte entre vosaltres l'Univers moriria.

El Sol, en descobrir que la seva gran passió quedava engarjolada pel fred d'una promesa començà a plorar desconsoladament. Tan és així que restà 7 dies i 7 nits plorant sense parar, fins que al matí del 8è dia, diu la llegenda, que les seves perles salades s'uniren formant una gran bola d'aigua. Amb el temps aquesta esfera s'anomenà Terra i esdevingué el planeta Blau. Diu la llegenda que el Sol, en descobrir que una esfera platejada i radiant apareixia de sobte reflectida en les aigües de la Mar de la Terra somrigué per primera vegada. Per fi podria contemplar la Lluna fins a la fi de l'Eternitat.