El miracle

Quan tot va començar tot estava fet de gelatina espumosa. Més tard, és van anar formant les galaxies i tot el que després seria comparable al sistema solar. Però això últim no ens interessa. Vull ser ràpid i parlar de la consciència d'aquella gelatina espumosa, a la qual pot molt ben ser que no li doneu crèdit. Si, l'univers, abans de separar-se en una multitud innumerable d'objectes i fenòmens, tenia consciència pròpia.
Millor que no fem hipòtesis de les quals la gent se'n riuria sobre altres dimensions i universos perque ens hi podríem perdre i potser no en tornaríem mai. Però siguem una mica honestos i pensem que si el nostre univers no tenia companyia es podia sentir molt sol, i d'aquí precisament és d'on surt la història d'aquest relat. Tot ell ( l'univers ) no parava de moure's d'una forma caòtica perque no es comprenia a si mateix i constantment es preguntava per què, per què li havia tocat existir. No trobava solució al seu dilema. L'espai i el temps tenien una concepció tant diferent de la que en tenim nosaltres que no se'ls hi pot donar un significat entenedor.
Ell sabia que brillava amb llum pròpia, però de què li servia, si no podia saber si un altre l'obserbava? Era presumit. És clar: creieu que les coses han canviat molt des de llavors... doncs no: com ara nosaltres ell també es preocupava per la seva estètica, per si de cas...
El que li preocupava més era que no trobava la manera de comunicar-se, i igual que nosaltres ens pentinem al dematí, ell intentava mostrar-se digne de ser estimat. Però la paciència va acabar amb ell, i a poc a poc es va anar despreocupant i va anar perdent l'autoestima, deixant de banda la seva imatge.
També va sentir, com nosaltres, curiositat científica, però què podia aprendre, si amb la seva consciència ja sabia i coneixia tot el seu funcionament i els seus secrets? És clar, si algú té els ulls marrons i sap com s'ho fa per veure-hi, quina novetat hi pot trobar? I llavors se li va acudir que podia especular, i va començar a filosofar. Però se'n va cansar ràpid, perquè es coneixia prou bé.
I ara arriba el que ens interessa, que és ni més ni menys que l'amor. Si. Ja he dit que la seva soledat era profunda, i després de divagar tant només li quedava el desig d'estimar. Però la pregunta era: estimar a qui? No coneixia ningú, només a ell mateix.
La seva vida, en aquell moment, se li havia complicat, i llavors va ser quan va decidir explotar. Si, explotar desfent-se en el major nombre d'objectes, per crear la comunicació, i, així, després, l'amor. Va ser molt trist, perque es va quedar sense cos.
Però la seva ànima va sobreviu-re, i cada dia ens contempla, a nosaltres i a éssers de móns llunyans que es comuniquen, més o menys que nosaltres, però de tota manera també ho fan.
I ara us hauré de dir que aquesta història, per molt que comenci a pintar bé, és una de les històries més tristes que s'han escrit mai. Perque l'ànima de l'univers viu sumida en una desesperació monstruosa, doncs d'amor en pot contemplar ben poc. Pot contemplar la hipocresia, l'odi, les guerres, els conflictes i les angoixes de la gent del carrer. I se n'arrapenteix, d'haver explotat. Es tortura preguntant-se perquè ho va fer.
En el fons, ell té la confiança dipositada en l'amor, i aquest amor només pot sortir dels éssers que formem part d'aquest univers. O sigui que ja sabem quina és la missió que tenim nosaltres aquí, i l'important que arriba a ser.
Ell no sap si aconseguirà l'objectiu que es va proposar, però l'espera, l'espera cada dia, i tot depèn de nosaltres mateixos, d'aquesta manera, potser un dia, aconseguida d'una vegada per totes l'armonia, ell ens pot explicar els seus secrets i nosaltres podem fer-li companyia. És el seu somni, i una de les veritats més grans que hi ha al nostre univers és que els somnis són per complir-se.