El miniocell i el cavall blanc

Un relat de: touchyourbottom
Aiguaneu que no cessava. El mar, no obstant, no s'inquietava gens, lluny de ganes de temporal. Seguí pla, com una bassa immensíssima que es resistia a cristal·lizar, per orgull, segurament. La temperatura s'extremava. El sol havia reposava amb la corona d'astre rei torta.

Un gos petaner, carinyós com ell sol, que hauria estat ben petoner, assolí la platja movent-se i respirant feixugament. Mirà l'aigua. Era allò el paradís? Parpellejà per espolsar-se l'intent de neu presa sobre els ulls. S'adonà, llavors, d'una mena d'illa giratòria. No, no es tractava d'una illa. El fred l'entumia tot ell, però el record, sa i estalvi, el buscà en la memòria. Identificà aquella mole: una atracció de fira, uns cavallets. Surava sobre l'onatge encalmat. Feia l'efecte d'un enorme pastís de nata i maduixa amb orles daurades. Des dels seus eixos, olles i cavalls es marejaven gastant el concepte de circumferència.

El gos avançà pel trencall decidit a fer-hi cap. Nedaria, per més que costés, que se li petrifiqués cada cèl·lula. Les semivolves persistien en l'espurneig silenciós i solemne. L'aigua punxava com estelles. El ca no es rendí fins assolir l'illa i hi saltà. S'abandonà dins una olla la qual va trobar cruel si li cantava 'ollles, olles de vi blanc que totes que totes són plenes de fang de fang i de maduixa la senyora bruixa qui es girarà el senyor...gos seràaaaa'.

El gos vagabund, moribund, s'entregava a aquell aparell d'una divina fira. Però l'olla es resistí a fer voltes. L'olla esdevingué recipient de sopes de debò que sense ser-hi, escalfaven, reconfortaven. El gos es notà abrigat. Observà un dels cavalls que l'estava mirant.

-Em mires com gratament sorprès i em fas pensar en una expressió del meu examo quan va flairar i degustar un cony que va definir com de betxamell de canelons.

El cavall renillà, entre divertit i ofès.

-No t'estàs morint?

-Sí, per això faig certa conya. Escolta, sí, tu ho faràs.

-Què?

-És menut, està sol, és dels colors de l'antic cel·luloide.

-Blanc i negre amb els matisos dels grisos?

-Sí. És al pati que dóna al carrer. És l'habitatge d'un pintor octogenari. Una veïna seva vint anys més jove, quan somia un peix que parla, sap que un ser seu proper farà el traspàs en breu. L'artista era el de la premonició del peix. Ara la dona és al seu enterrament i l'ocell és al pati, com cada dia, esperant. La dona apreciava el vell, ella que roba alguna hora de les ocupacions domèstiques reiterades que l'han afartada. La Semiramis dibuixa prats, vores fluvials, trams muntanyencs. Una vegada va anar a veure el pintor per mostrar-li com li quedaven. L'home, afable, la va felicitar. La Semiramis sabia que no ho deia perquè sí, però que tampoc buscava jutjar res.

-Sí, Evarist, però el verd que em surt, que hi poso, no és el verd que jo veig a la realitat. I jo vull el verd que veig!

-Dona, però els que ho mirin això no ho saben pas, quin verd veus tu!- somrigué.

-M'és igual, això. Jo ho faig per a mi.

-L'Evarist volia animar-la i ella...entossudida amb la perfecció. L'Evarist ja no hi és, cavallet. Li ha deixat d'herència els quadres que contenen més gamma de verds amb una nota: 'tant importa?', que ella encara no ha vist. L'ocellet, sí. Cavallet, troba'l i salva'l. Després del funeral, la Semiramis torna a la feina. No sap que aquella bestiola depenia de l'ancià.

-Com?

-El pintava en teles de la mida d'una llibreteta. L'immortalitzava alhora que l'ocellet li donava vida. Li obria, amb el mal temps, una finestra: entrava, el menudet. Jo ho observava des d'una entradeta, un dels meus racons de rondoler. L'home li donava engrunetes de melindros de pagès, a vegades amb un toc subtil de vi dolç, que no manés l'alcohol, és clar. L'ocellet alguna cosa devia notar que s'embalava en un cantar espectacular perquè aquell home no era ni de televisió ni de ràdio, era molt natural. Aquella nit dormirien com els àngels: un per la serenata que va regalar i l'altre per la serenata rebuda. I jo continuaria el meu anar cap aquí cap allà.

-Quina escena!

-No: quina esfera! Ara s'ha trencat. Et toca fer-hi alguna cosa.

-Ep, però i per a tu, no va fer res, l'artista?

-No em vaig deixar trobar. Repeteixo: ara et toca.

-I tu?

-Jo ja he fet de mitjancer.

-...

-Surt de l'eix...ara!

L'illa va fer un soroll com d'engegar motors. El cavallet tenia por fins i tot al vernís de sobre la pintura blanca decapé.

-Sempre he estat aquí. Només giro.

-Hauràs de trotar i galopar.

-...

-Ara! Això se'n va. L'Evarist m'espera.

-Però...?

-Allà sí que tenim previst l'encontre. Arrenca!

Empès pel darrer alè del gos, que va perdre l'energia de cop, el cavallet va fer unes puntades de peu amb les potes de davant i del darrera, va sotsobrar lleument, però va recuperar l'equilibri.

Un raig de sol que clivellà el cel compacte se li adossà a la crinera i s'hi arraulí. El cavall corregué sobre el mar i per la platja i cap el pati!


El vol de l'ocell disminuïa en durada i alçada i es desnivellava. A terra saltironava dificultosament, torçant-se. Li faltava una pota o l'amagava, ferida? Amb el bec havia picat uns quants cops la finestra tancada.

El raig de llum de la crinera va dirigir-se cap a un racó. Hi havia un test amb una planta crasa que s'havia fet grossa i grassa en el seu no-acabar-fractal. La cara llarga del cavallet va fer que no que no quan va adonar-se de l'au estesa a terra darrere aquell món de terrissa i vegetal.

-Jo...avui t'he somiat!

La veu el va fer girar-se. La Semiramis, tota vestida de negre, amb els cabells canosos recollits en dues cues que li assolien la cintura, era qui se li havia adreçat.
La dona va apropar-se a tocar-lo com per treure's la sensació de ser al món oníric. El raig calorífic els encerclà, com un focus en un espectacle per a només ells d'aquella manera i en aquell moment. La dona copsà l'ocellet mort.

-L'hem d'anar a enterrar al lloc d'un verd que no he vist encara i que quan el pinti el transmetré exactament. Tu m'hi duràs.

Aquell havia estat el somni. El cavall permeté que la Semiramis li pugés al llom. Una via en forma de tub d'espurnes rutilants, com de purpurina, obrí l'esfera esperant ser recorregut.

Abraçada al cavall van començar un trajecte comú en què remolinets de vent capriciós jugava amb les cues de la dona i la de l'animal. Les feia ballar compassadament mentre anaven a la recerca de tant més que una mena de verd.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83541 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).