El millor entrecuix del món

La Narda va resultar seleccionada al Guinness com la posseïdora del millor entrecuix del món. No va voler de cap manera ser coneguda amb el nom sencer, Bernarda: li recordava la infantesa quan jugava al carrer i la feien fer de gosseta salvadora amb una ampolleta de moscatell reduït amb aigua lligada al coll tot bordant, un bordar brodat, val a dir-ho, i que li havia valgut més d'una galleda d'aigua freda llençada per veïns empipats pels inoportuns lladrucs, sobretot en la migdiada canicular, fos per dormir o per cardar tot suant la cansalada mentre ventiladors força inhàbils giraven i les mosques es miraven les escenes com si fossin en un envelat, ignoraires que en un futur proper els mosquits tigres vampirejarien l'assumpte amb mosquejaire protagonisme.

La Narda havia heretat unes magnífiques cuixes, de gallinàcia, tan esplèndides que en caminar fregaven l'una contra l'altra, sovint se li encetaven i sort que una tia-àvia prou sàvia l’hi fregava el gel –mena de panacea- que la pita del pati contenia.
Per acabar-ho d’adobar, en arribar-li l’època de presumir li suposaven un problema estètic i la noia s’hi va emparanoiar prou com per provar una solució des de la vessant alimentícia, que no dubtava que hi col•laborava. La aleshores adolescent Narda va deixar de prendre llet sencera, donuts i palos pastissers de crema (i de nata i de trufa) i una immensa gama de gelats que va substituir per pomes, àpit i pastanaga, alhora fent de conillet d'índies d'una tieta que s'estrenava com a dietista en un temps en què la gent es preguntava quina variació de dentista deuria ser, aquella feina. A la Narda li va anar força bé. I, el que és més, en edat d’hormones esbojarrades com estava, les hortalisses que menjava un bon dia li van demanar, li van pidolar, de ser usades en altres sectors corporals. La Narda no va tenir cap remordiment després de cada masturbada. Tenia la sort de no ser alumna d’escola religiosa i que a casa seva no fessin comentaris despectius quan les turistes nòrdiques, atrevides, ensenyaven els pits a la zona de les barques mentre tot ple de mascles del país no paraven de desfilar, gens dissimuladament, flairant amb desig olis rostidors que dauraven les estrangeres i cobejoses carns.

La Narda, però, quan la tieta dietista va marxar a viure a les Alpujarras amb un hippy anomenat Iii-Johnyyyy-novaperdrelseufusell (sempre estava a punt per al guadi conjugal i extraconjugal) va cansar-se de tant vegetal. Va tornar a la bolleria industrial i als refrescos edulcoradíssims i de resultes el cuixam va recuperar amplitud. Potser practicant algun esport, va pensar, podria enfortir-lo i rebaixar-lo. Es va apuntar a patinatge, on calia anar abillada amb faldilla prisada tipus majorette, mitges de reixeta i un top cenyit, coses de l’entrenador, bordell-assidu, d’esguard lasciu, que tenia totes les mares als seus peus i a d’altres parts, aquell home nap-buf però amb un atribut que imantava i feia nap-esbufegar. Allò no ajudava. En Xorri Guarro la devorava amb la mirada i no s’estava de fer-li proposicions indecents i indemils. I com que alguna amiga ja follava i li havia explicat que era un bon exercici, la Narda va creure pertinent i pel bé de les seves cuixes, sobretot, lliurar-se a aquell personatge petitó però crack en el tema. Abans, no obstant, li va deixar ben clar que el que fessin havia d’anar orientat cap a aquesta finalitat.
Conten que un cop duta a terme la sessió en els vestidors de les pistes, la Narda en va sortir flotant, per l’experiència i pel comentari.
-Tens el millor entrecuix del món.
I també conten que l’entrenador va quedar tan commocionat pel descobriment que ho va plantar tot (àdhuc unes llavors voladores de cert tipus d’acàcia que recollia fent camí a casa seva, un pis d’un bloc perifèric, amb un 600 de color no t’hi fixis, tronat, que sovintejava trontollar i aturar-se patint asfíxia i traient fum) i va migrar tot tocat.
-Tens el millor entrecuix del món.
El tast i el tacte l’havien transformat. La Narda, arran dels mots de l’expert, va quedar convençuda que no calia de cap manera rebaixar ni un gram de les cuixes, teloneres ocultadores d’un bé de Déu tan gran.
I encara conten més: que el Xorri va deixar-li tots els seus béns, no gran cosa, però que ella va aprofitar. Inundada de positivisme va rebre en les estances de l’ex-habitacle del nou místic Lama Xor Guar –inexplicablement cert- qualsevol crèdul i incrèdul del que aquell eslògan sobre ella esdevenia més i més extensiu.
Cada amant ho corroborava. L’entrecuix de la dona curava de misèries i ensenyava a fer l’amor a la vida. De resultes, aquells homes es transformaven, es tornaven millors. Les seves nòvies o dones o mares, profundament agraïdes, netejaven i cuinaven a ca la Narda i el capellà en va encarregar una icona de marbre càlid, a aquella aportadora de bones energies, òptimes per a una existència sana i dedicada al bé.
-Tens el millor entrecuix del món- li acabaven dient. I ella somreia amb tots els llavis.

Mai va tenir ni va trobar ni va buscar el seu complement masculí, la Narda. El seu passar pel planeta consistia en la tasca que feia, era una peça de trencaclosques perfectament situada i emprada.
A vegades feia vacances a la neu. Teatralitzava perdre’s per ser localitzada per un Sant Bernat. Fins que un d’aquests gossos corpulents, peluts i afables li va regalar una escalfor inusitada llepant-li la cara i fent-li de coixí sota un cel que va fer de pissarra per a dos núvols amb forma de S i de Í. Commoguda, se’l va endur amb ella.

EL MILLOR ENTRECUIX DEL MÓN. No calien massa mots per donar-ne fe. Havia esdevingut una veritat universal, empírica si convenia. Per això i perquè ho van comprovar, els del Guinness no van dubtar gens ni mica en crear un apartat novell que sabien que només podria ocupar la Narda.

I ella, senzilla i natural, que segueix atipant-se del que no s’escau –no pas per mantenir el tipus, sinó per viciets, com tothom- i és feliç amb la mascota que l’univers li va fer arribar. I ella, amb les cuixes amb crostes per més aloe vera que s’hi unti. I ella, amb aquell entrecuix impagable, imperi de goig, gorga suprema, clot del deliri, crème de la crème per a esquí de fons, tòfona excelsior, que ha estat descrit amb més adjectius de delit que no existeixen, una infinita tirallonga que qualsevol Venus paleolítica o no paleolítica enveja allà on sigui... i que s’hi vagi posant fulles.