El millor de les discussions són les reconciliacions

Tarda. Vespre de pluja, fora ja és fosc, però encara és prompte. No es que no m'agrada la pluja, es que és divendres i plou massa per fer res al carrer. I damunt… estic trista. He discutit amb el meu xiquet. Per què sempre discutim amb les persones que estimem? I sempre per tonteries. Mire per la finestra. No deixa de ploure. L'obric. M'encanta l'olor del carrer quan plou. M'encanta veure la muntanya des de casa. M'encanta veure el castell. Les meves amigues no vindran. Han anat a casa d'una d'elles abans que començara a ploure, i són massa lluny per anar ara amb la que està caient. I estic sola. Què baixó! Comence a buscar alguna pel·lícula, d'eixes de plorar, Aixa veuré que la meva vida no és tan gran merda i a més no tinc ànim per riure com una boja.
"Diiiiiin-Doooooon!"
Sols porte deu minuts de pel·lícula i ja estan fotent-me ?
- Qui és ?- Dic una mica mosquejada.
- Nena, sóc jo. Vols que puje?
- Clar, va. Entra a la saleta.
Felicitat! És ell i no sembla enfadat! Merda! I jo amb aquestes pintes! Com una boja vaig a l'habitació i em fique lo més mona que puc en dos minuts i vaig a la saleta. Es para a la porta i em mira. Cap dels dos sabem molt bé si somriure o què. Aleshores s'apropa i em diu que ho sent molt. És tan mono quan es fica dolcet! Jo crec que en altra vida va ser caramel o alguna cosa semblant. L'estime tant! No m'ho calle, li ho dic. Em besa. Ho fa tan bé! M'encanten els seus besos, dolços, tendres… Em fan sentir tantes coses i tan fortes. No vull deixar d'estar amb ell mai.

Llavors pense: "El millor de les discussions són les reconciliacions".