El militant

Pablo era un militant. Segurament aquesta era la millor definició que es podia fer d'ell. Vosaltres us preguntareu: Un militant de què? De fet aquesta segona part, que semblaria fonamental era irrelevant. Militava a totes aquelles causes que resultaven tant perdudes o utópiques que creia que mereixien ser militades per algú. Així, al llarg de la seva vida es va anar situant una mica en contra de tot allò establert. En un principi afiliat a partits, sindicats o en grups d'afinitat, però més endavant, quan les seves causes foren cada cop més minoritaries no van tindre cap problema en militar en solitari. Si la causa ho requeria podia plantar-se sol en mig del carrer, sortint a manifestar-se per les Rambles o fer vagues de fam al menjador de casa seva.
Amb el pas dels anys cada cop es va trobar més sol i aillat de la societat. Els calers que tenia de l'herencia dels pares cada cop eren menors i la seva influenca a la societat era nula. I allò era el que més rabia li feia. Semblava que per defensar una causa haguessis d'estar d'acord, com a mínim amb un petit grup de persones. No es podia defensar una causa en solitari sense que la resta de gent et prengues per boig?
Així, ja vell,amb una vida miserable i cada cop més sol un dia va rebre una carta. La va obrir i la va llegir. Era una carta de la companyia funeraria. Pel que va veure no deuria ser la primera carta que rebia, però segurament les anterios dins el seu món de grans causes per les quals lluitar li haurien passat per alt. Amb un llenguatge que intentava ser alhora correcte i agressiu li comunicaven que davant de les succesives advertencies al respecte de l'impagament dels serveis contractats trencaven el contracte, eximint-se de prestar els serveis en endavant. Els ossos dels seus avantpassats serien exhumats i portats a una fossa comuna. El nixo seria buidat, netejat i obert de nou al servei d'un nou usuari.
Allò era absolutament indignant. No només volien fer calers amb la seva vida i el seu treball, també volien enriquir-se amb la seva mort i les seves despulles. Així doncs davant d'aquesta situació indignant i d'emergencia extrema va convocar una assamblea extraordinaria per tractar la situació i debatre sobre els pros i els contres de les possibles reaccions.
Després d'hores de debat va aconseguir consensuar amb si mateix un primer manifest de repulsa a la mercantilització de la mort i va convocar una manifestació a la porta del cementiri per al proper diumenge a la porta del cementiri.
Un cop redactat el manifest i confeccionat el cartell per a la manifestació va dedicar els següents dos dies a recorrer la ciutat amb una escombra i un cubell ple de cola encartellant totes les parets, contenidors i bústies que va trobar. L'inversió en paper fou tan forta que se'ns dubte hagues servit per pagar uns quants anys de nixo.
Així, pancarta en mà es va dirigir cap al cementiri esperant un éxit de participació. En arribar i veure el carrer els ulls l'espurnejaven d'emoció. El carrer bullia d'activitat. Families senceres s'hi havien apropat. Fills, avis, tothom hi era. Com si de la revolució dels clavells es tractés tots amb flors a les mans. Com va poder va desplegar la pancarta enmig del carrer esperant que tothom s'hi unís de seguida, però no fou així. Allò tampoc li va sorprendre gaire, doncs de vegades figurar a la primera fila portant la pancarta era una cosa que intimidava. Així, esperant que algun valent fes un pas endavant va començar a parlar amb la gent propera, que el miraven estranyats.
Pablo va exposar els seus arguments acompanyats de la retórica que tants anys de militancia li havien facilitat i tothom els va trobar tremendament clars, d'una raó aplastant. Però fou llavors quan també es va adonar que la gent no havia vingut a manifestar-se, sino per la tradició. Abandonat del mòn en Pablo no havia caigut en la terrible coincidencia de data, havia convocat la manifestació per al dia de Tots Sants. Com podia ser? Com podia la gent movilitzar-se per una tradició ancestral exempta de tota lògica, hereva d'alguna creença portada de l'altra punta del Mediterrani i no pas per un dret com el de rebre sepultura i ser recordat sense pagar?
Pablo, davant d'aquest cop a la seva movilització va decidir replantejar-se la campanya. El principal problema que tenia es que requeria d'algun tipus d'ajud. Era evident, desde el moment en que mories deixaves de ser propietat teva. els familiars, o en el seu cas que ja no en tenia l'Ajuntament, decidia que fer amb el teu cos. Com es podia evitar això? Li va donar moltes voltes al tema sense trobar una solució fàcil.
Li rondava tot sovint l'idea de tornar a la natura d'alguna forma, morint i descomposant-se enmig del bosc, però trobava que era una forma d'afrontar la situació individualista e inútil. De qué serviria morir enmig de la montanya si ningú en seria conscient. A més supossava un problema extra. O es traslladava ja a viure a la montanya per tal que la mort el trobés indefectiblement a la natura o aconseguia a algú que es comprometés a portar el seu cos allà, amb el que això supossava de dificultat. Primer pel fet que hauria d'estar completament segur del seu aliat i segón pels problemes que aquest podria tindre traslladant el cadaver a sobre. No, no era la solució.
Així doncs va decidir fer una sentada enmig de la Plaça Sant Jaume esperant aconseguir resó mediatic d'alguns tipus. I certament així fou, doncs ben aviat van fer acte de presencia a la Plaça un equip de televisió dispossat a escoltar el seu cas.
El que Pablo ni tan sols es va plantejar es que no es tractava d'un programa amb contingut social, sinó d'un programa d'aquests de tanta audiencia de caçadors de freaks. L'entrevistador va fer-li preguntes de tot tipus i àmbit, intentant treure el màxim de suc d'aquell boig que era a Plaça Sant Jaume. Però el cert és que l'agilitat verbal de Pablo, aconseguida amb anys de militancia va anorrear a aquell payasso disfressat de periodista de tal manera que el programa no va apareixer més que una minça crònica totalment descontextualitzada que ningú va entendre i que no va produir més que comentaris per a quatre dies, un fracàs per a la tele.
Un dia, tot esperant rebre suports, assegut a la Plaça, va veure arribar al President amb el seu cotxe oficial i els seus escortes. Va observar l'escena deixant per un segón la ment en blanc d'idees i cabories. Llavors, quan el Molt Honorable tot just creuava la porta del Palau de la Generalitat per davant d'un núbol d'escortes se li va ocorrer la millor de les idees. Per vencer, havia de jugar amb les seves propies armes. Va desmuntar la parada i sense esperar més temps va pujar a un taxi i es va dirigir cap a un bufet d'advocats. En arribar va ser molt clar. Volia escriure les seves últimes voluntats. Així doncs els advocats amb absoluta tranquilitat van començar a redactar la paperassa previa. Però quina va ser la sorpresa quan Pablo va dir la frase: "Desitjo no ser enterrat ni incinerat fins que l'estat no em garanteixi la meva plaça al meu nixo de forma gratuïta" Els advocats li van advertir que allò era una auténtica bogeria, però ell es van negar a signar cap altra cosa que no fos aquella, així que al final els advocats van haver de cedir.
Ja tenia un document oficial que deixava clara la seva posició. Si l'Estat no complia les seves últimes voluntats ja seria un altre tema, però que ell recordés no hi havia cap ordenança municipal que prohibís morir al carrer i restar allà.
Només li quedaven dues coses a fer abans de morir, i calia fer-les ràpid, per si de cas, que mai se sap. La primera vendres la casa, per si de cas la Funeraria se la volia expropiar per pagar el nixo i la segona aconseguir suport popular, cosa que va aconseguir molt ràpid tronant a la sentada i repartint part dels calers de la casa als vianants.
Ben aviat va aconseguir que tornessin les cameres. Però ara no les dels programes telebasura, sinó les dels més importants telediaris i programes de reflexió. Tothom trobava que la noticia era estranya, però d'altra banda aquell personatge quixotesc resultava terriblement atractiu, a més el cert és que no li mancava raó amb la seva reclamació, que per tractar el tema que tractava afectava a tothom. Així doncs es va convertir en un nou alicient del gótic barceloní, com la Catedral, la Plaça de Sant Felip Neri o el Pont de la calavera del Carrer del Bisbe . La plaça bullia de seguidors i la gent més fanàtica començava a omplir últimes voluntats com la seva.
I vet aquí que va arribar l'hivern. Amb aquest el fred i les vacances amb la qual cosa les visites van augmentar. I es veu que pel fred i l'estres un dia en Pablo es va començar a trobar malament, just quan es trobava en plena visita al pessebre de Barcelona. Sense dir ni mitja paraula va caure mort entre Sant Josep i Maria, just al damunt del nen Jesús. Al moment els seguidors van intentar reanimar-lo, però quan van veure que era impossible van acampar allà al mig, vigilant que ningú se l'endugués.
Al dia següent els diaris es debatien entre lo incivic que resultava morir-se enmig del carrer i la falta de moralitat que supossava retirar el cos sense cumplir les últimes voluntats per l'alcalde era fàcil. Enviarien els UPAS de la Guàrdia Urbana per dispersar la gent i retirar el cos i en quatre dies quedaria tot oblidat.
Quan de cop van començar a arribar noticies. Es veu que un iaio havia mort assegut a un banc de la Plaça de Sants i al seu testament deia que volia restar allà. Un altre home havia trobat la mort a la platja nudista i compartia les mateixes últimes voluntats. Les adhesions a la campanya es succeien tragicament ràpides. Tant que l'alcalde va aturar l'intervanció policial i es va reunir amb els técnics.
El principal problema supossava la negació, doncs amb els vaguistes era lógicament impossible negociar, i evidentment les funeraries no estaven gens dispostes a acceptar excepcions, doncs possar precedents supossava que l'allau es multiplicaria i ells deixarien
de fer negocí amb la mort.
Però vet aquí que per raons obies la vaga de Pablo i de tots els altres no va ser perdurable per més temps, doncs fins i tot els més fervents col·laboradors no podien suportar la pudor i el fàstic. Així doncs es retiraren els cossos i foren enterrats tots tres a una fossa comuna. Això sí, com a compensació poc temps més tard al mateix lloc on van morir en Pablo se li aixecà una estatua amb el seu cos mort fet amb bronze. A sota, amb unes lletres ben grosses "A Pablo, el militant"