EL MICO PART III

Un relat de: Raül Gay Pau
- Què? Molt interessant la màquina?- em digué un company que s'havia acostat.

- Que...? Que no ho veus?- Vaig preguntar tartamudejant.

-Que passa?-Murmurà mentre acostava la seua mirada a la màquina.- A clar, ja ho veig. Els cabrons han tornat a apujar els preus.

No entenia que passava, ja que jo veia la màquina plena de sang i el cor menut encara bategant. Em vaig anar confós cap al meu despatx amb el cor que m'íxia per la boca. En obrir la porta vaig veure al mico amb el pit perforat a sobre de la meua taula. La sang tacava els meus papers. El mico tenia la boca oberta amb la llengua que li queia per un costat de la boca. Em vaig acostar lentament i quan estava a un pam del seu cos aquest obrí els ulls, cridà i em saltà a la cara.

Em va fer un arrap allí, després se n'anà per la finestra, que jo tenia oberta, pensant-me que havia mort quan el vaig llençar per la finestra. El despatx estava regat de sang pels llocs per on hi havia passat el mico.

No entenia que hi passava, encara que a hores d'ara seguesc sense entendre-ho. Els dies següents i en els moments més inesperats la situació es repetia. A vegades obria la tassa del bater i veia al mico blau com si s'hagués ofegat, altres obria el congelador i el veia allí. També saltava a la meua cara quan conduïa i quasi tinc més d'un accident, així que vaig decidir no conduir més. Aquell mico desgraciat, m'assetjava per tot arreu, i pareixia que no tenia cap de les ferides o senyals de les situacions que havia viscut el mico. De fet el seu pit pareixia com si mai hagués estat perforat.

Unes quantes vegades el vaig triturar en la picadora de carn, altres moria quan les portes d'algun ascensor li aprovisionaven el crani fent que li saltaren els ulls de les seus orbites. Qualsevol situació així es duia a terme amb aquest mico. Curiosament no pareixia que ningú s'adonés d'aquell animaló. Vaig començar a pensar amb aquell tipus que es va suïcidar. Ja no hi havia pensat més en aquell individu, però pense que es va llençar per la finestra a causa d'aquest mico fastigós. Però no, o no, a mi no em passarà això. Pense posar fi a la seua vida. Em dóna igual els anys que passen, però pense trobar la manera d'eliminar-lo.

He ideat diversos plans per posar fi a la seua vida. Provaré tot el que se m'ocórrega, cremar-lo, llançar-lo al mar amb pedres, rebentar-li el cos fent que es tragué petards, asfixiar-lo, trossejar-lo,, obrir el cap, petar-li el cervell, desbudellar-lo, desullar-lo, electrocutar-lo... qualsevol mètode que se m'ocórrega per tal de posar fi a la seua vida. Amb aquesta nota vull deixar constància de què realment existeix aquest animaló i que si algú se'l troba que no pense que està boig, que seguesca els meus passos, si jo no ho aconseguesc abans que finalitze la meua vida, i que acabe amb aquest ésser miserable. Que ens allibere de la seua presencia. O sí, aquest mico m'ha dut fins al marge de la bogeria, però no podrà amb mi, pense fer-li pagar una per una totes les trastades que m'ha fet. Assaboriré lentament la meua victòria o cada tortura a la qual el sotmeta.

Els meus caps m'han donat vacances, diuen que estic estressat per la feina que l'estic descuidant. Que m'allunye de la vida laboral i torne renovat. Clar que tornaré renovat, en aquestes vacances hi pense destruir a aquesta criatura. Aquest mico que el veus tu tan bufó i dòcil, però que en realitat és una llapassa, una mala peça com se sol dir.

Pot ser que jo ja no hi tinga escapatòria, però que llegesca açò li recomane que mai òbriga la finestra a cap mico que veja a la finestra. Açò serà una lluita fera i final, serà o jo o ell.

Tinc la sensació que en escriure se'm mesclen temes i coses. És igual, escrit açò per desfogar-me, per aclarir les meues idees, i concentrar-me amb el que he de fer. Destruir a aquest mico amb determinació, sense dubtar. Lluitant. Un guerrer feroç contra un ésser inferior i molest. Un lluita per la supremacia. Una lluita per demostrar qui està en la part alta de la cadena alimentaria i no serà aquest mico. Oh no, li pense traure els ulls, arrancar-li els braços. I mentre la seua vida desapareix utilitzaré els ulls com olives en una copa i els seus bracets com a pals per a agitar els líquids i mesclar-los. Assaboriré la seua sang i les seues vísceres. No quedarà ni un trosset d'ella, relleparé fins a l'última gota de sang. I ho faré totes les vegades que hi siguen necessàries fins que no torne a veure a aquesta abominació mai més. Fins que puga descansar en pau i tot aquest assumpte solament siga un record. Com un malson que al final oblides. Així recuperaré la tranquil·litat de la meua vida.

Així que no em queda molt més a dir de moment. Pense començar a executar el meu pla en el moment en el qual acabe la carta. Ja l'escolte, està rondant per la finestra. L'escolte com dóna copets al cristall. M'està ficant nerviós, però pense obrir-la i rebre'l amb un tret d'escopeta, a veure si escampe tot el seu cos per l'asfalt del carrer i que rebente.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: