El meu problema

Un relat de: lluna_trencada
Ja és hora que em concentri en el meu problema. He de trobar-hi una solució, una resposta, un alliberament. Ja! Necessito, anhelo un canvi, no puc continuar vivint sota aquesta pressió... M'atormenta, em fueteja les neurones, em fa bullir la sang i m'extingeix el son.. El cor em batega de pressa, a vegades em falta la respiració, com si estigués submergit en una piscina fosca... sí, així és com em sento, submergit dins una piscina fosca, sense veure ni tan sols indicis de llum, d'esperança, de tendresa, d'amor, de tranquil·litat...

Avui em trobo millor, no obstant aniré a veure el metge. Aquell home alt i prim, la bata del qual li arriba vagament a l'alçada dels genolls. Té un posat fred, seriós, distant. Després de conversar-hi durant uns escassos minuts, em diu amb una mirada gèlida i penetrant:

- Prengui's dues pastilles blaves cada dia!

Em quedo atònit, gelat, incapaç de dir, pensar o fer res. Com si d'un autòmat es tractés, agafo la recepta que el doctor m'allarga i surto de la sala, capcot i sentint-me jutjat, frustrat i vulnerable. Em veig vivint eternament atrapat i al servei de dues pastilles blaves cada dia.

Mai! Això mai!!

Ja és hora que em concentri en el meu problema. estic cansat, esgotat, rendit..., no puc més. M'assec al sofà disposat a buscar una solució, la necessito, l'anhelo, ha esdevingut quelcom vital per poder seguir endavant. Penso, analitzo, hipotitzo... les parpelles em pesen...

- - - - - - -
Només jo, ella i l'aigua tímida i tancada al llac. Passegem a pas lent, però segur. Jo li parlo del meu problema, ella del seu... Sembla que conversem, però en realitat parlem amb nosaltres mateixos. Estem dins una bombolla, ella, jo, els nostres pensaments, les nostres paraules... De sobte, una colla de turistes s'acosten i "puf!" adéu bombolla. Ha estat màgic, increïble. Parlàvem de tot i no parlàvem de res.
- - - - - - -

De sobte em desperto: és un matí de primavera i em sento joiós sense motiu; exultant.

Comentaris

  • solucions[Ofensiu]
    XvI | 29-06-2011

    Escriure un relat quan et limiten amb condicions (com una frase inicial i una final) és difícil. Te'n surts prou bé fugint de centrar-nos en el problema (no arribem a saber quin és) i anant cap a les reaccions del protagonista. Un relat molt obert que pot donar peu a diferents interpretacions.

    salutacions
    Xavier(XvI)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de lluna_trencada

lluna_trencada

10 Relats

10 Comentaris

7871 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Vaig néixer l'any 1985. Fa temps que escric però quasibé sempre les meves paraules d'amor, angoixa, tristesa, alegria, soledat... acabaven a la brossa.
Un temps després vaig començar a guardar-los, per tal de poder recordar aquells petits moments de la meva vida, potser breus però molt intensos. Avui, tinc ganes de compartir-los amb tots vosaltres, doncs de tot i de tothom s'aprèn alguna cosa.
Una abraçada a tots i totes. No us oblideu de somriure!