El meu poeta

aquest ajtre poema l'he trobat també molt bonic i suggestiu..
una abraçada
joan

Té un final molt inesperat i boníssim. M'has agafat per sorpresa. Aquest final, a més, arrodoneix el sentiment de tristor que amara tot el poema i que el lector no pot copsar ben bé fins a arribar-hi. Molt imaginatiu!
Una abraçada,
Shaudin

Camina cap a tu mateixa, és la manera de trobar el camí.

Quan he vist que havies llegit un relat meu dic, per que no , em pasaré a veure que tal escriu,, i vaig i em trobo una poetistaa! :O
unpetò!

att.Evaa

Si recordes que
ets una ploma,
saps que pots
volar amb el vent
i reposar amb la brisa.

Si escrius amb llàgrimes,
les paraules fertilitzaran
sentiments a la teva
sensibilitat profunda.

Somriu sempre,
amb llna o sense.

Amara't de silenci
però crida als quatre vents
que tu, ets la Fada del bosc.


Una abraçada de mar a bosc.
onatge

Una ploma realment molt rica interiorment, i saps fada? En realitat és això el que importa.
Felicitats!
M'agrada llegir-te!
-D'una admiradora teva... :) -

M'han colpit del teu relat aquestes frases:
" paraules transparents,"
" paraules sense so,"
Una paraula transparent és netedat... sense intenció, lliure.... la sento molt a dins.
Una paraula lligada al silenci... Sensacional !
Gràcies, Fada del bosc.

Continue dient que cada vegada que llig algún poemeta teu em recordes molt a mi. No sé per què aquesta textura teua que transmets amb les paraules m'encanta. Em sent com a casa.


Aquest relat té un regust amarg a sota dels llençols, perquè les paraules dormides bateguen amb força. El ritme que crees també m'encisa.

Feliç retrobada, Fada!Besets van!

dolç com el sucre...

preciós,
enhorabona fada!!!


no vull escriure res més
perquè seria fer malbé el poema


felicitats... una abraçada!!!

Un bell poema escrit amb molt de sentiment.

Quan vulguis penjar fotografies, hauries d'escriure primer, a dalt de tot, tres * (***), deixar dos espais, i a continuació el codi de la imatge. Si es penja directament hi apareixen les lletres que t'han sortit.

Una abraçada,

Pilar

La fada del bosc sempre ens obsequia amb poemes plens de tendresa i sentiments profunds.

Normalment orientant-se més cap a la tristesa i, fins i tot, el dolor, la pèrdua, el dol...

El meu poeta és un exemple de poesia intimista i sentimental.

Inicia "A l'alba ..." amb una estrofa preciosa, de 7 versos, i ens transmet l'emoció de l'escriptura i en especial de l'escriptura òrfena, l'escriptura solitària: "paraules sense so, paraules ignorades..."

Continua "Al vespre ..." on en 10 versos ens reflecteix l'esperança, els anhels, els somnis... "somio en un poeta... junts passejarem..."

I acaba amb un vers solitari, detonant de la raó del poema, un gir aclaridor, molt ben aconseguit.

Un magnífic poema. Només em genera un dubte: Les plomes tenen sexe? :))))
(Espero haver-te provocat un somriure).

PS: Era la ploma de Forrest Gump?

Una abraçada!

Malgrat la presentació, ja sabem que els codis HTML ens duen a molts de corcoll, el poema s'ho val!!!

llamp!