El meu pare no es deixa parlar

Un relat de: llamp!
No m'agrada tibar la llengua de ningú,
tampoc imposar-li el meu criteri mentre calla.

No m'agrada buscar les pessigolles a aquell qui no les busca,
tampoc deixar-me'n fer si no estic d'humor.

M'agrada permetre el diàleg, si és volgut,
si és desitjat per ambdues parts és sempre plaent,
si és tolerat per la majoria, el diàleg es fa formós,
eixerit, integral, simbiòtic, i no obstant, escadusser.

M'agrada donar-me a l'expressió verbal igual que em dono a la vida,
perquè donar-se permet obrir la teva ment a noves idees,
transcendir les fronteres d'allò establert i inamovible,
trencar els tòpics que ens ubiquen en un recel desmesurat.

El meu pare no es deixa parlar,
li has de tibar la llengua per saber el que pensa,
li has d'endevinar si el to amb el que se li parla és susceptible
de ser de bona fe. En cas contrari, millor abstenir-se
d'intercanviar-hi impressions no desitjades.

El meu pare es deixa parlar quan es mostra dramàtic en el seu posat,
quan d'aquella conversa en depenen els diners, o el benestar,
quan en depèn tenir les necessitats bàsiques cobertes,
o quan d'aquell encontre en depèn la benanança de les coses
i la seguretat de tenir allò que fa falta a les nostres arques.

El meu pare és de compromís, de pacte tàcit, de mirar amb bons ulls
les iniciatives encaminades a complir la llei dels vius,
i agafar el camí recte de les sanes costums del país.
El meu pare no entén de despropòsits, ni vagues promeses,
no assumeix el risc de canviar pel gust de fer-ho.

Ell és qui té la paella pel mànec, qui remena les cireres,
qui talla el bacallà per allò important, i no espera haver-ho de fer
gaires vegades en la vida. Només en els moments puntuals,
en els que d'ell en depèn la voluntat més anhelada,
volguda i perseguida amb tot l'afany d'afirmació.

El meu pare és home de poques paraules,
ben dites i ben compromeses, no vanes ni fútils,
ni extraordinàriament insignificants, sinó al contrari.
Ell està per les decisions importants, i per manifestar-se
insurrecte davant la ruïna dels plantejaments passatgers.

És ell qui diu com, quan, on i per què cal fer-ho tot,
i res el distreu de veure's arrelat a una terra
de la qual ell n'és un gran marmessor i justicier
i qui li dugui la contrària no viu a casa seva,
perquè qui paga mana, i ell paga molt, però també rep a canvi.

Deixar-se parlar convé, ni que sigui per l'intercanvi d'impressions,
ni que sigui per manifestar-se oposat al que es diu,
o deixar una escletxa de dubte davant el monolític relat
de les notícies a destemps, que no encerten a concloure
que cadascú és com és, té el que té o fa el que fa.

Parlar, ni que sigui per expulsar les idees que fan nosa,
és un exercici d'oxigenar la ment, en pro del valor
de la comunicació, entesa com a relació social,
que ens aboca a conèixer l'altre i empatitzar amb la seva història,
en un discórrer que no té altra finalitat que seguir el camí.

El meu pare comença a deixar-se parlar quan veu
que se li escapa el tren dels dies, en el que altres veus cantaran
i portaran com estendard la seva austera manera de viure,
com a preludi d'una època en la que la modernitat líquida
ha pres el relleu generacional a l'estaticisme solidificat.

La roca que és el meu pare, aquell qui m'estima incondicionalment,
va imaginar una família tan sòlida, que ficant totxo sobre totxo,
va edificar un temple en el que la família, inclosa la mare,
fruiria en temps de l'abundància capitalista, i constataria
la funció de l'animal social que duem tots a dins.

Sense mitjançar gaires paraules, ni fer grans proclames,
ni deixar-se endur per aquells qui les prometien grosses,
el meu pare ha fluït per la vida, com qui accepta el repte
de complir les seves obligacions, però exigir els seus drets,
en una crítica constant d'allò que avui en dia no funciona.

El meu pare no es deixa parlar amb menyspreu,
el meu pare parla des de l'orgull de ser pare.

_____________________________________________
La tempesta, el tro i el seu fill, el llamp!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer