Cercador
El meu país
Un relat de: Nunila- Compartir:
Un poble viu, controvertit, creador, polaritzat, il•lusionat... Un poble amb tradició, un poble amb història, un poble en evolució. Avui, diumenge de Pasqua, s’ha ballat i s’ha cantat. Les caramelles!!! I és clar, avui és Pasqua florida.
He seguit un bon tros la comparsa caramellaire - balls tradicionals, balls de bastons, violins, cors a 3 veus i cànons - cantant cançons tradicionals de caramelles. La comparsa ha resseguit el poble desenfada, alegrant els carrers i tranquil•la, tot i que es remorejava, anem, tard, anem tard... Tard?
Sí, per arribar a la plaça. I no a qualsevol plaça, sinó la plaça anomenada per la majoria durant una bona colla d’anys, “la plaça de missa”, en realitat no sé quin és el seu veritable nom. Als pobles i ciutats tan sovint les autoritats posen noms que no calen a la ciutadania i la saviesa popular marca el nom del lloc seguint, ben sovint, criteris pràctics, com la plaça de cal Mario, el carrer del cine, la carretera...
La comparsa volia arribar puntual a la ja esmentada plaça, cita que marca la tradició cristiana, la sortida de missa, per oferir als que han celebrat la festa com marca la litúrgia, unes joioses caramelles.
Les caramelles han arribat puntuals a la plaça, mentre esperaven, han afinat i ballat alguna dansa. La coral acompanyada d’un teclat ha endollat el teclat a l’església.
Quan ha sortit la pobra concurrència de l’església, s’ha trobat la plaça plena de festa, cants i rialles.
Una missaire ha escridassat al cor, amb pudor i empoderament: - com us atreviu a agafar el corrent de l’església, altres comentaven quin terrabastall se sentia quan encara érem a la celebració litúrgica.
Aliena, a aquesta anòmala sorpresa, la comparsa caramellaire ha ofert el seu millor ball, els i les cantaires les millors cançons. També les de tota la vida, que s’han cantat a un sol cor i a moltes veus a fora plaça... i per acabar, la traca final, el ball de bastons!!!
Salut! Dansaires, per molts anys puguem ballar i cantar com avui a plaça un simbòlic i alegre ball de bastons.
He seguit un bon tros la comparsa caramellaire - balls tradicionals, balls de bastons, violins, cors a 3 veus i cànons - cantant cançons tradicionals de caramelles. La comparsa ha resseguit el poble desenfada, alegrant els carrers i tranquil•la, tot i que es remorejava, anem, tard, anem tard... Tard?
Sí, per arribar a la plaça. I no a qualsevol plaça, sinó la plaça anomenada per la majoria durant una bona colla d’anys, “la plaça de missa”, en realitat no sé quin és el seu veritable nom. Als pobles i ciutats tan sovint les autoritats posen noms que no calen a la ciutadania i la saviesa popular marca el nom del lloc seguint, ben sovint, criteris pràctics, com la plaça de cal Mario, el carrer del cine, la carretera...
La comparsa volia arribar puntual a la ja esmentada plaça, cita que marca la tradició cristiana, la sortida de missa, per oferir als que han celebrat la festa com marca la litúrgia, unes joioses caramelles.
Les caramelles han arribat puntuals a la plaça, mentre esperaven, han afinat i ballat alguna dansa. La coral acompanyada d’un teclat ha endollat el teclat a l’església.
Quan ha sortit la pobra concurrència de l’església, s’ha trobat la plaça plena de festa, cants i rialles.
Una missaire ha escridassat al cor, amb pudor i empoderament: - com us atreviu a agafar el corrent de l’església, altres comentaven quin terrabastall se sentia quan encara érem a la celebració litúrgica.
Aliena, a aquesta anòmala sorpresa, la comparsa caramellaire ha ofert el seu millor ball, els i les cantaires les millors cançons. També les de tota la vida, que s’han cantat a un sol cor i a moltes veus a fora plaça... i per acabar, la traca final, el ball de bastons!!!
Salut! Dansaires, per molts anys puguem ballar i cantar com avui a plaça un simbòlic i alegre ball de bastons.
