El meu matí del dia set de març

Un relat de: Mena Guiga
Deixat un nen estimat a l'escola, havent-li narrat, com és habitual i pertoca, una història que em vaig empescant pel camí, pedalejo cap a espai obert.

El passeig marítim. Direcció Santa Susanna, vindran hotels. No trio mai aquesta ruta. Direcció Blanes. El mar, sempre a la dreta, com si em volgués donar el bracet. Venen les fàbriques de noms alemanys, alguna de ben cuidada, d'altres moribundes. I se'n van. Venen els càmpings, farcits d'habitacles gens elegants. I se'n van.

Entro a la platja per un camí de taulons que comença a esqueixalar-se.
El mar riu, pigallat d'or.
Les ones s'estenen amb embranzida, abraonant un intent d'urpes que acaben esllanguint-se en una calma plana acabada en blondes fetes per iaies.
Camino a la recerca de pedres i arrels que silenciosament em demanen de venir amb mi. La bicicleta, com un gos estàtic i fidel, mira com m'allunyo.
La llum al mar sembla el toc de vida quan al pa hi poses oli.
L'escuma del trencall, estiragassada fa pensar en el greix dels talls de pernil salat.

De tornada, els camps de conreu. Comencen a mostrar-se terres pentinades, mil vegades enclenxinades. Els pagesos encaren la ronyonada al cel.
El vent em ve en contra i haig de fer un bon esforç de cames i cor. La suor fa presència.

La rotonda dedicada al tractor, exposant-ne un de color blau llampant amb llànties taronges, em dóna la benvinguda al poble. El campanar fa estona que me l'avançava, gris i seriós.
Travesso els carrers coneguts, observo que la llum solar ha partit en dos la façana de la fonda Antiga Nostàlgia, edifici oblidat, mena de caixa de sabates que un infant gegant va entatxonar fent cantonada.

A casa m'esperen torradetes amb formatge de cabra (ben boja), els plats per rentar, les bledes per bullir i gaudir l'olor de terra, el pati acollidor, la veïna que estén cortines, un avió impertinent que ofega el cant d'un ocell, la gossa dels del costat que té un ull de cada color, uns narcisos tímids que no han après a presumir,...

Suposo que demà recordaré on em vaig quedar del relat del nano. Ara que, si li ho pregunto, puc estar tranquil.la: en això no acostuma a perdre el fil, el meu fill.

Comentaris

  • Hola, Mena![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 02-03-2013

    No has notat que, en aquest passeig amb bicicleta, la teva ombra era més feixuga?
    Ho confesso: Era jo! M'he passejat amb tu per tots aquests indrets que descrius a la perfecció .
    Imagino que els teus fills petits deuen o devien escoltar-te bocabadats amb el doll de imaginació de la seva mare.

    Un petonet, benvolguda Mena.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com