El meu llarg viatge

Un relat de: canyella

EL MEU LLARG VIATGE
"L'autobiografia d'una bossa de plàstic"


Mai ningú es para a pensar com és la vida d'una bossa de plàstic. Sí sí, una "insignificant" bossa de plàstic de qualsevol supermercat de la ciutat.

Doncs la meva història comença en una fàbrica de plàstic, quan després d'un difícil i dolorós procés de producció, jo i les meves amigues sortíem dins d'unes caixes plenes fins al damunt. No vaig tenir temps de fer gaires amistats dins de la caixa, perquè estàvem totes molt incòmodes i estretes, i només pensàvem en arribar a algun lloc estable.
Al cap d'un parell d'hores, una dona alta i forta que portava un uniforme blau, ens va deixar en un magatzem molt fosc i petit.
Allà, vam tenir temps de conèixer-nos una mica.
Ningú sabia què hi fèiem allà dins, per què servíem, on aniríem a parar, quin futur ens esperava... totes estàvem espantades i sense saber què fer. Allò era un caos.

Van passar uns dies, no sabria dir quants exactament, però només sé que començava a pensar que allò s'estava a punt d'acabar, que aquella era la meva fi. Ja no aguantava més temps encaixada entremig de cents de bosses, era summament incòmode.
Quan estava endinsada en els meus pitjors pensaments, un home jove amb ulleres i que semblava molt cansat, va agafar unes quantes bosses, incloent-me a mi.
Ens va portar fins a la caixa d'aquell supermercat. Era un lloc molt gran, ple de gent que comprava i feia cua per pagar.
Aquell home ens va deixar allà sobre mentre una parella posava els productes que duia a la cistella sobre la caixa. L'home els anava passant per una espècie de "màquina" amb una petita llum vermella, que cada vegada que un aliment li passava per sobre feia un soroll semblant a un " bip". Quan va acabar, la parella va anar posant els productes dins meu i de les meves companyes, i ens van transportar fins al maleter d'un cotxe.
Un cop allà, vaig observar que dins meu hi havia un paquet de iogurts de maduixa, un de iogurts de plàtan, un paquet de flams, dos paquets de pernil dolç i un de formatge. Era una sensació una mica estranya, però sense dubte, era millor que estar aixafada entre una multitud de bosses desesperades.
Finalment vam arribar a casa.
Només entrar em van deixar damunt d'una taula, i l'home em va començar a treure tots els iogurts, flams i altres aliments que portava dins. A mi em va deixar en un armari on també hi havia altres bosses semblants a mi. Per segona vegada tornava a estar apretada entre una multitud de bosses de la compra.
Vaig estar un temps infinit dins de l'armari, potser dies, setmanes, i fins i tot alguns mesos. Fins que un dia una nena d'uns vuit o nou anys em va agafar i em va treure fora de l'armari. A fora hi feia molta calor, i per la finestra es veia un sol molt brillant. Més endavant vaig saber que estàvem a l'estiu.
La nena va posar una galleda i dues pales per jugar a la sorra dins meu, i després un nen més petit (que devia tenir cinc anys aproximadament), em va posar un rasclet i una altra galleda a dins.
Tota la família em va portar de nou fins al mateix cotxe en el que temps enrere havia viatjat, però aquesta vegada l'automòbil es va dirigia cap a la platja, una llarga i extensa zona plena de sorra densa i calenta. Al final d'aquesta platja de sorra, hi havia un mar enorme, brillant, blau i calmat, sense gaires onades.
Els dos nens van anar directament a l'aigua amb els seus pares. Al cap d'una estona, tots van sortir, es van eixugar i es van posar una crema blanca a la pell (que mai he sabut per què servia). Els pares es van estirar damunt d'unes tovalloles per prendre el sol, i els nens van agafar tots els recipients i estris que portava a dins i a mi em van deixar tirada damunt de la sorra.

Al principi tot semblava molt normal; els nens s'ho passaven bé, el pares prenien el sol, i jo m'ho mirava tot.
Va passar una estona, i el sol, que abans ens feia suar, es començava a tapar amb uns grans núvols de color gris molt fort. Un suau vent va començar a bufar, però la meva família seguia tan tranquil·lament a la platja.
El vent va començar a bufar més fort, i jo, que en aquell moment estava buida, sense res a dins, em vaig començar a enlairar i el vent em va portar fins a l'aigua, però els nens ni tan sols se'n havien adonat.
Les onades cada vegada em portaven més endins, i quan ja estava aproximadament deu o quinze metres allunyada de la costa, la família va començar a plegar les tovalloles per anar-se'n, i va ser aleshores quan van veure que jo ja no hi era, però ni tan sols van "perdre el temps" buscant-me, sinó que van seguir recollint i van marxar.
De mica en mica, tota la gent que hi havia a la platja va fer el mateix, i jo seguia allunyant-me, però ningú es preocupava de mi.
Al cap d'una estona va començar a ploure molt fort i les onades cada vegada m'arrossegaven més cap el mar. M'estava començant a omplir d'aigua, però tot i així no m'enfonsava. Tenia molta por, em sentia sola i perduda, i pensava que s'estava acostant la meva fi. Potser aquell va ser el pitjor dia de la meva vida.
Al cap d'unes hores, la tempesta va finalitzar. Els núvols foscos que tapaven el cel van anar desapareixent, i el sol lluent d'estiu, de mica en mica em va tornar a enlluernar.
Ja estava més tranquil·la. Seguia estant sola, però com a mínim ja no corria perill.
Les hores següents van passar ràpides. Dedicava el meu temps lliure en pensar com acabaria la meva història, què se'n faria de mi, on aniria a parar, quan de temps estaria perduda en la immensitat del mar...o coses per l'estil. Preguntes sense resposta.
També em divertia mirar a sota l'aigua: quan feia tan de sol, aquesta estava transparent i podia observar els milers de peixos petits que nedaven a gran velocitat, alguns peixos més grans que nedaven lentament, i fins i tot en una ocasió vaig aconseguir veure un grup de cinc o sis dofins que saltaven per l'aigua alegrament.
Van passar algunes hores sense que passés res d'emocionant quan de sobte vaig veure una cosa blanca a unes passes de mi. Era de plàstic blanc amb algunes ratlles grogues.
La corrent em va apropar fins a aquell objecte, i quan estava al seu costat vaig descobrir que també era una bossa de plàstic, com jo! De seguida ens vam fer amigues de viatge.
Ella era més vella, estava més gastada, i feia gairebé dues setmanes que navegava perduda al mar. Ella també havia arribat al mar a través del vent, havia passat la tempesta, se sentia sola i tenia por. Així que com vam poder, vam ajuntar les nostres nanses i les vam lligar amb un nus ben fort perquè no ens volíem separar.
La travessia amb companyia era molt més agradable, per fi algun fet es posava a favor meu.
Van passar dies sense cap novetat, i la nostre desesperació augmentava a cada minut.
Però per la sorpresa de les dues, quan menys ens ho esperàvem vam veure una illa a l'horitzó.
La nostra alegria era enorme, i com vam poder vam acostar-nos-hi.
L'arribada a la costa de l'illa va ser difícil; quan pensàvem que ja arribàvem , les onades ens tornaven a arrossegar cap al mar. Però finalment, després de molts esforços ho vam aconseguir.
Un cop érem a l'illa vam veure que era molt petita, no tenia gaire vegetació i per la sorpresa de les dues, tot estava ple de bosses, ampolles, vidres, plàstics...allà hi havia de tot! Qui eren? Com hi havia arribat? Això ho vam descobrir de seguida: eren deixalles, igual que nosaltres. Els seus amos els havien llançat al mar o a qualsevol altre lloc, i havien acabat arribant fins aquí. Nosaltres érem una víctima més de la contaminació. Una deixalla més que embrutava l'illa i destrossava el planeta.
Tothom estava trist, pensatiu, amb pocs ànims, esperant la seva descomposició, que trigaria aproximadament cinc-cents en finalitzar.
Ja deu fer moltes setmanes que sóc aquí, amb la meva companya i tots els altres, sense saber què fer. Ens passem el dia parlant i lamentant-nos. Pensant en què hauria passat si els nostres amos ens haguessin tractat millor i ens haguessin tornat a casa enlloc de llançar-nos al mar.
Fins aquí arriba la meva biografia. L'autobiografia d'una "insignificant" bossa de plàstic de qualsevol supermercat de la cuitat.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

canyella

3 Relats

1 Comentaris

3207 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Hola! Sóc la Júlia Castellà i tinc 13 anys.
Visc a Castelldefels.
M'agrada molt escriure i llegir, és per això que m'he presentat en aquest concurs.
Espero tenir molta sort, però encara que no guanyi estaré contenta d'haver-hi participat.

MOLTA SORT A TOTS ELS PARTICIPANTS!



ADÉU!