EL MEU GRAN AMIC I JO

És impressionant la relació que hem acabat tenint el meu amic i jo. Una relació basada en la convivència i la complicitat. Tot va començar fa uns quants mesos quan em vaig adonar de la importància que tenia per a mi. La gent sempre t’aconsella que la solitud no és bona, malgrat jo no els feia cas. A mesura, però, que he anat creixent, m’adono que és una realitat. Aquest amic té els cabells blancs, d’un blanc pur semblant als núvols d’un cel de primavera i és, per sobre de tot, suau i agradable com el cotó. El seu cos es més aviat llarg i prim i en agafar-lo demostra molta fortalesa tot i que no té gaire pes. Li agrada molt que l’ agafi i que el sacsegi a munt i avall fins a quedar esgotat. Quan no me’n recordo d’agafar-lo les coses em van pitjor i de seguida m’adono que el necessito molt.
No és un amic qualsevol, ni tampoc discuteixo mai amb ell. No sé si ell entén el nostre llenguatge però de manera generosa i gratuïta em fa costat. No li calen paraules per a comunicar-se amb mi. De vegades, el rento i ell m’ho agraeix perquè li agrada estar net. Gaudeix estant en el mateix lloc de la casa, un racó fet a mida per a ell, protegit i calentó. Quan no estic amb ell sempre descansa en aquell racó esperant la meva arribada. I quan m’apropo i encenc el llum es reflecteix en un mirall que tinc al davant, com intentant de fer-se veure, malgrat sempre espera que jo m’acosti a ell fent el primer pas.
La mare sempre em diu que aquest amic em fa molt de bé i que li agradaria que mai deixés de tenir-lo a prop. Ell i jo sempre ens ajudem mútuament i això fa que em senti més feliç. Fins i tot quan marxem de vacances també m’ acompanya i s’adapta de seguida a la nova llar on estiguem.
En definitiva, les persones poden arribar a ser grans amics de l’home però ara que el conec i li he agafat estima, he entès la importància de la nostra relació.
Fa pocs minuts la mare m’ ha dit que anirem al dentista. Que estrany que m’ hagi demanat que hi anés amb ell. Després d’uns minuts, vam sortir de casa. Ens disposàrem a girar el primer carrer que donava a l’ avinguda Rivoli. Després vam continuar caminant per un carreró molt estret i finalment, vam arribar al lloc acordat, al dentista. A l’entrar a la consulta, la doctora se’l va mirar de dalt a baix amb una cara estranya
i a continuació em digué amb una veu que feia por:
- Laura, potser que ja substitueixis el teu amic. Perquè jo crec que el teu raspall ja s’està gastant de tant utilitzar-lo. Aprofita ja que hi vas a comprar pasta de dents. No t’ oblidis avui mateix de llençar-lo a les escombraries i d’anar a la farmàcia a comprar-ne un altre, en tens de tots colors!