El meu deliri

Un relat de: llamp!
El meu deliri és una mica d’allò que em manca,
Que no trobo i que ansiejo.
Una mica de tot allò que no veig,
Que s’esfilagarsa entre els meus dits,
Que s’esmuny entre la pàl•lida inquietud,
I fendeix l’aigua d’una ànima cristal•lina.

El meu deliri no és allò que m’atribueixen,
Sinó allò que diuen que m’atribueixen.
Desemmascarat, el deliri és carn,
És virtut divina i és seny capdavanter.

El deliri que m’imposen és el deliri cert,
Immanent a l’home i la seva desgràcia,
En transcendir a la realitat dels camins,
Que s’arrauleixen, sens parar,
Pel turó de Babel,
Cercant en ell una estampa de fidelitat,
Intrínseca fidelitat, nombrosa,
De fidels i paisans abstrets per la diversitat.

El meu deliri és incert, que jo suposi,
No pretén esgarriar cap virtut,
Ni violar cap frontera insigne.
Només vol manifestar-se en mi,
Perquè jo l’he cobejat i l’he acollit a la meva falda.

El meu deliri està encès,
Com la flama olímpica en els Jocs.
Jocs que es fan passatgers,
Jocs que tenen qui els jugui,
Jocs que tenen vocació de competitivitat
I retrobament entre ànimes d’arreu.

El meu deliri s’adiu amb el d’altra gent,
Perquè, tot sovint,
El deliri és part de la humanitat,
Comparteix visions humanes
Que són fruit de la diferència,
D’aquesta diferència que ens fa especials
I molt, granment semblants,
En el fons de la genètica i l’evolució.

El meu deliri és somni imbricat,
De Zeus amb el llamp a la mà,
De pulcritud ensegonada,
De vestes que se’n van,
Hostes que no vénen,
I fustes que grinyolen.

El meu deliri és de ferro colat,
És de motlle encaixat,
I de flaire esbombat.

El meu deliri crema.

El meu deliri no troba sentit comú que l’aixoplugui,
És irracional i menyspreable tot sovint,
Però gaudeix d’inquietuds sanes i honorables,
Buides de sentiments oprimits,
Plenes de decisions costerudes
I que són trivials quan muten.

El meu deliri no té nom.
N’he buscat els apel•latius, els orígens, l’etimologia, ...
Però ha estat en va,
Perquè és en va buscar-li les pessigolles.

El meu deliri hi és
i es fa patent la seva constatació en pensaments,
en idees primàries i tal volta, irracionals.

El meu deliri no es pot dir,
S’entén, es copsa, es nodreix de mi
I amb mi conviu i es fa connotatiu,
Amb mi s’ofusca i amb mi mor.

El meu deliri és indemne a les crítiques,
Perquè està conreat en base a la crítica.
El seu èter és mundà,
La seva flama, extingida, fumeja.
El fum és en va,
La història és passada
I el deliri s’esvaeix,
Com jo m’esvaeixo, ara,
Ja!!!

_____________________________________________________

Comentaris

  • Obra mestra[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-02-2013 | Valoració: 10

    Redéu Llamp!, aquesta poesia és tota una obra mestra! És un poemàs com un cabàs! Has descrit amb amplitud, coneixement, interioritat, intimitat i veritat tot el que representa per a tu el deliri. Ens ho has fet veure amb claredat. El lector s'ha immergit dins els perquès del deliri, els ha vist tal i com els descrius i talment no sembla que ho hagis fet en només una tarda. deu haver estat una tarda molt intensa, però molt ben aprofitada, literàriament molt ben aprofitada. Et felicito per la intensitat que transmets. Una abraçada!

    Aleix