El meu cirerer

Jo tenia un cirerer per a mi sola.

Bé, ben bé no el tenia... el mirava per la finestra de la cuina. Anar rentant els plats i veient aquell sostre mig caigut que deixava pas a la capçada de l'arbre.

Bé, tampoc era per a mi sola. Pels patis corrien una colla de gats, gats salvatges, que s'arraulien, festejaven impúdicament, caçaven... entremig de les branques.

A més hi havia els moixons. Voleiadissa de moixons d'una branca a l'altre.

Jo, de fet, tan sols compartia el cirerer amb els moixons i els gats.

Cada any a l'allargar-se el dia, em sorprenia l'esclat del primer brot florit. I allò era tan sols el començament. Un bé-de-déu de pètals tremolosament blancs.
que en pocs dies començaven una pluja de neu (papallones blanques?) ...
cada any temia aquells cops de vent que se les enduien.

Després, els buits de blancor s'omplien amb l'esperança renovada de l'ombra verda i fresca al redós de la que els gats reposaven de les seves corredisses, teulada amunt, branca avall, en boja persecució.

I, després, quan el sol apretava de valent, verdes, rodones, grosses, sucoses, roges, després... les cireres. I tornem-hi de xerradisses de moixons, i salts dels gats i caceres, i fugides...

I l'arbre, quiet, fent la seva. I jo, rentant plats.

I arribava el fred. i l'arbre, amatent, deixava passar sense noses el sol fins el fons del seu espai. Els gats reposaven sobre les branques nues quietament.

I jo el mirava mentre rentava els plats...