El meu cavaller

Els cavallers que surten corrents amb les seves llances, ara no són valents. Encara que cridin i que corrin cap a l'enemic, les seves cares tenen un rostre de dolor, de plor, de por... I el meu cavaller està allà.Luiten per un rei que és diu República, lluiten pel seu reialme que es diu Catalunya. I jo, com a bona amant del meu cavaller tremolós, l'espero i reso amb llàgrimes fredes que cauen pel meu rostre.

Era un dia on jo, com sempre, estava endinsada en el meu llibre de cavalleries. Ja m'han havia menjat una desena. M'agradava com el cavaller lluita en els torneigs dels països més llunyans per aconseguir bona fama i un títol, per acabar amb la seva enamorada i tenir una vida de contes infantils, una vida màgica on seran feliços i menjaran anissos.
El meu promès em va sorprendre per darrera, quan justament estava llegint un dels torneigs més emocionants del llibre. El meu xiscle va ressonar per tota la muntanya. Uns quants ocells van alçar el vol, com si el meu crit sigues un dispar de caçador. Va riure del meu espant. El meu cavaller erran no sabia que li esperava, i jo tampoc. Val a dir que, la meva família era molt catòlica i bastant de missa. Jo i el meu cavaller també, però, com diuen els capellans, la temptació de la carn era un pecat que ja estava comès. No penseu que va ser fàcil. El dia del crit va ser el primer i l'últim. No sé si va ser per aquella calor o l'aire de la nostra muntanya que aquell dia el meu cavaller va ser el més valen de tots. Em va besar com si ja sabés que seria l'últim dia en molts que em pogués besar d'aquella forma que, ara quan ho explico encara noto els seus llavis dolços d'aquell petó que sembla el cel. I aquell dia la sang rajar marcant la poca bona sort d'en Marçal, llavors tan valen davants dels ulls de Déu. Hi reso que Déu no el castigui per haver comès un pecat carnal, espero que Déu tingui compassió davant l'heroi del meu llibre.

I ara ja no en llegeixo més. Ara, els herois d'aquella època no existeixen, ja no es troben noies boniques pel meu poble com abans, no es troben les noies del meu llibre. Ara són ànimes vestides de negre que surten al carrer tan sols per fugir de bombes, o per anar a buscar algun tros de pa. El meu castell s'ha ensorrat. Les cartes del meu amant arriben brutes de sang i de fang, la seva lletra es tremolosa i plena d'una esperança que notava fictícia perquè jo no patís. Jo feia el mateix perquè no es capfiqués més. I el torneig de la frontera no parava, era una lluita constant. En els meus somnis veia com molts cavallers vestits amb les seves cadenes teixides com camises i escuts de ferro i fusta, muntaven cavalls negres, blancs i marrons, forts i alts. I a dalt de tot d'un cim verd es veia el més valen de tots, amb una gran llança que muntat al cavall tocava el terra i sobresortia tres caps més d'ell. La seva cara estava recoberta per un helc, però jo sabia que aquell era el meu heroi. I el somni s'hem repetia una i una altre vegada.
La meva vida semblà que s'acabes allà, com una novel·la que es queda dins d'un calaix del escriptor perquè no sap com continuar-la. M'havia quedat encallada davant els meus vint anys. Per primavera, la natura ja no floria i l'hivern era més fred que mai. Durant dies no vaig rebre cap carta d'ell, llavors la meva situació era desesperant, jo no feia res més que enviar-li cartes, postals, telegrames, però res. Com si cada una de les meves lletres o paraules es perdessin pel camí. I el meu cap barrinava dia i nit, fins que vaig caure malalta. La febre em feia delirar. Veia com una donzella em pentinava la meva cabellera fosca, mentre jo, blanca com la llet, anava plorant perquè el carter no venia mai amb una resposta del meu cavaller que s'havia anat a lluitar. La meva amiga intentava animar-me, però res podia parar el meu plor. Tan sols pensava que aquell francès que tan enamorat estava de mi no el ves matat en un torneig per gelosia.
I sentia veus a distancia, lluny de mi. Sabia que m'observaven i que estaven patint. Cada cop em sentia millor, i ell m'enviava cartes dient-me que aviat tornaria. Un dia tot va canviar. Em vaig sentir en un núvol, i el timbre de casa va sonar. Desesperada vaig aixecar-me del llit, ja no em trobava malament. Sabia que ell estava allà, ansiós com jo per un petó, una abraçada... i no m'equivocava, ell estava allà, vestit de ferro amb un gran somrís. I ens vam endinsar en una llum d'amor a cops de campana anunciant un final.