El meu carrer

El meu carrer és el de les orenetes. Es diu així perquè sembla que aquests petits ocells, amb la cua en forma de forca i el piar constant, tenen certa tendència a niar en les seves teulades. O potser és al revés?
L'únic lloc on no són benvingudes, és a la llar de jubilats que s'alça a la dreta, amb la migrada olivera, que es recargola entre les escales de l'entrada i la rampa pels menys afortunats, i intenta fer-se més majestuosa que les columnes que aguanten el llindar, de ciment, amb un lleuger regust d'helènic industrial. Rere cada finestra de la residència, s'hi amaga l'espurneig dels ulls d'un avi, que amb dolça placidesa, observa el passar prest de la canalla sobre les seves bicicletes.
Aquests, intentant controlar el sotragueig d'una carretera mal asfaltada, fan voletejar el barnús d'una veïna que ha sortit a passejar el gos, i aturada davant el jardí d'una casa, mira les passioneres. Tanca els ulls i se senya ràpidament. A la flor, creu haver entrevist la corona d'espines en l'anell filamentós, l'esponja empapada de vinagre en els estamps, i els claus en els estigmes. Abaixa la mirada i s'adona que la tanca de rajoles està tacada d'una sal blanquinosa, que fa pensar en el desig passat d'una mà de pintor més experimentada en fer passar fulls de diari que en acolorir parets.
La veïna espanta una abella que zumzeja vora la seva orella, i aquesta, atemorida per la mà que la fa oscil·lar a cops de vent, vola amb la vista posada al cel, que avui sembla haver deixat el vestit de núvols a l'armari. Quan ja és prou enlaire, s'atura i dirigeix els ulls cap al terra, buscant el color fervent de les roses, un xic pansides, que tremolant pel vent que les acaricia, amanyaguen l'ampit d'una finestra de marc blanc, i contrasten amb la casa de color taronja que es reclou darrere seu, tota feta d'obra vista, seguint la moda de la resta del carrer.
Un centpeus, fet d'anelles de foscor, s'arrossega mansament entre el petit fil de ciment que hi ha entre rajol i rajol, fins que després de travessar un jardí amb gespa sense segar i d'enfilar-se per una tanca feta d'arbusts mal crescuts, comença a pujar, tot imitant una onada, pel pal que indica que els teus peus estan posats sobre el passeig de sorra del carrer de les orenetes. Es diu així perquè sembla que aquests petits ocells, amb la cua en forma de forca i el piar constant, tenen certa tendència a niar en les seves teulades. O potser és al revés?

Que tingueu tots molt bona Festa Major!