El meu bolígraf de la cocacola

Un bolígraf, busco un maleït i refotut bolígraf. Sobre la taula només hi ha un llapis de mina que amaga justament la mina cada cop que intento escriure, i també un boli blau o això s'intueix pel color del tap, perquè guixar el que és guixar, no guixa. Podria escriure amb un dorito, que tinc la bossa aquí sobre, però seria una porcada. No ho he provat mai, però no cal provar-ho per saber que és una guarrada. M'ha vingut al cap una vegada que un meu ex va vessar el cacaolat per sobre una cortina de casa meva. Li vaig dir que no passava res, però que encara ho recordi quatre anys després, serà per alguna cosa. El bolígraf, encara no el tinc. Està clar que en aquesta habitació no n'hi ha ni un. A la del costat, potser. Sé que al bolso en duc un, sempre duc un bolígraf a sobre, però és que només en tinc un i així no el perdo. És molt trist, no? tenir un sol bolígraf. La gent se'n riu. I igualment, sempre l'acabo perdent. Llavors el demano a algú de la facultat, o l'agafo d'alguna companya de pis, o intento que la meva germana no s'adoni que té un bolígraf de menys. Que em decanti per una opció o altra, depen del lloc on sigui al moment de perdre'l, o al moment d'adonar-me que l'he perdut. En aquest moment, en tinc un de la cocacola. No podria assegurar d'on ha sortit, tan se val, amb aquest duc força temps. Si consulto a la meva llibreteta, intueixo que és del dinou de març d'aquest any. Això és força temps. Abans tenia un boli bic de color blau, i encara més abans, un de color negre, d'aquells punta fina, que de fet són els que m'agraden més. Sona el telèfon de casa. Sona, això està clar, però no m'atreveixo a assegurar des de quin punt concret de la casa. Mig recordo que abans l'he pujat a l'habitació, per esperar una trucada, però ara sembla que soni de baix. Corro doncs, fins al lloc on es troba habitualment, però no hi és, cosa força lògica, ja que abans l'he pujat a l'habitació. Corro fins l'habitació dels meus pares i contesto des d'allà. És el lampista, que m'avisa que vindrà havent dinat, cap a quarts de tres. Li responc que em sembla molt bé, que ja hi serem. Penjo i veig un bolígraf damunt la tauleta de nit. Tinc veritables intencions de quedar-me'l, però quan intento fer-lo servir sobre un paper guixat amb un dibuix d'una nena manga de la meva germana i un parell d'adreces d'internet, m'adono que no tira. Continuo sense tenir bolígraf, doncs. Intueixo que el bolso, i per tant, el meu boli de la cocacola, han de ser a la meva habitació. Hi vaig, però l'únic que trobo és el telèfon, tirat sobre el llit. Escolto una mena de retruny sord, de fons, i busco entre piles de roba i papers per acabar trobant el bolso, amb el discman a dins, engegat des de vés a saber quan. M'acosto un auricular a l'orella, i una veu masculina em diu "de haverme enamorado de una botella". L'apago, i ja que he trobat el bolso, aprofito per agafar el bolígraf. Té tot el tap rosegat per les meves dents, ben bo que és. Ara em falta un full. Recordo que abans he comprovat la tinta d'un altre boli sobre un full mig guixat, però no sé ben bé on era. És igual, em poso les mans a les butxaques, i en trec un paper doblegat. L'alliso per veure si ja havia estat utilitzat abans. Centrada al mig, hi ha una sola frase, escrita amb llapis, que diu: Quan comencen les classes?. No sé massa què significava això en el seu moment, si era una idea per escriure, o bé una profunda reflexió sobre quin dia em tocava començar classes. Destapo el bolígraf amb la boca, i recolzo el paper sobre el meu genoll per tal d'escriure. Lampista --> pensar que no hi serem entre dues i quatre tarda!!. Amb uns quants signes d'admiració, per pensar-hi. Faig una breu memòria de les converses i els moviments més recents, i penso: merda.