El meu avi ja no hi és

ens deixa un bell record, so l'has estimat, com tu al teu avi. el poema està impregnat de dolor i malenconia, però, sobretot, m'ha cridat l'atenció la comparació entre la indefinició política del teu avi amb la seva situació social "era un treballador/que es guanyava el pa amb la seva suor". Per damunt de tot era un home senzill que tu te l'estimaves i enyores la seva absència.

El poema té una musicalitat que no decau.

És molt bonic, Josep!

Torno a repetir el que dic cada vegada que m'enfronto seriosament a un poema: jo, de poesia, no en tinc ni idea. Apuntada aquesta premissa, deixaré de banda qualsevol consideració sobre la rima lliure i la mètrica (versos que oscil·len entre les 5 síl·labes i les 16, tot i que el poema es mou en un nombre mig general d'entre 6 i 8 síl·labes per vers).
Sobre el tema, tracta de la pèrdua, a causa de la mort, d'una persona estimada. I intueixo que és autobiogràfica.
Els primers versos ens situen precisament en aquesta sensació d'allunyament (v. 1-4), per passar a mostrar-nos el dolor que se'n deriva (v. 5-8) i continuar amb una descripció de la figura de l'ésser estimat: l'avi (v. 9-12).
Aquesta darrera estrofa té un valor especial perquè d'ella emana la força del poema. En aquests quatre versos se'ns explica que l'avi no destacava per cap mèrit reconegut de manera pública, de cara a la galeria, sinó senzillament per ser com era, pel seu saber ser persona ("Era un llaurador a jornal / Que es guanyava amb suor el pa"). Per tant, el poeta no canta a una figura alabada per la seva projecció social, sinó que universalitza les qualitats humanes d'aquesta persona, de qui ha sigut separat per la mort.
L'estrofa següent (v. 13-16) torna a repetir l'allunyament produït i dóna pas als versos que clouran el poema (v. 17-20) com un crit desesperat que esgarrapa la llum del dia i la foscor de la nit. És el clam del poeta per mantenir-ne el record i alhora, per lluitar contra la tristor.
Un poema ben estructurat i molt emotiu.

Salut!

LLIBRE

PD.- Si és autobiogràfic, jo estic ben convençuda que el teu avi era una magnífica persona. Les teves paraules així m'ho han dit.

es preciòs, sempre es bo escriure sobre els essers estimats.
Entenc que u sentis aixi, son coses de la vida que ningú voldriem, pero no es pot fer res.
anims, una abraçada.

;) És preciós... molt bonic! La veritat és que aun vaig llegir la teva biografía i vaig veure la teva edat em va sorprendre un munt!!! No és que digui que pel fet de ser molt jove no es pugui ser un bon escriptor, eh! ni molt menys! tu ho has demostrat! Sinó que tot al contrari: et felicito per tenir tanta sensibilitat i per ser capaç d'expressar-te tant bé a la teva edat!

Bé, pel que fa al relat...jejeje, emociona... com diu tothom, hi ha molt de sentiment! Estic molt d'acord amb l'Atlàntida. Jo no he conegut cap dels meus dos avis (les àvies si, però els avis es van morir abans de que jo aparegués en aquest món...). De fet, hi penso a vegades, de com deurien ser, etc. però la veritat és que per mi el mot avi, se'm fa estrany. A vegades quen veig els avis d'amigues, penso: ostres! jo també en tindria... i se'm fa estrany. És com si la paraula avis, és reduís al sexe femení... M'hagués agradat conéixe'ls i sentir la seva estimació o sentir-los explicar velles històries... Però l'unic que puc fer és veure'ls retratats en fotografies, en algun instant molt llunyà... quan ells encara eren allà...

Ànims! i endavant!

suposu que es rela aquest relat perque hi ha molt de sentiment en el text. es magnific segueix excribin aixi!

Dolç, tendre, magnífic!

soc de les k pensa que si el teu avi llegís això estaria molt orgullòs de tu i que per res del mon et voldria veure trist.
mira endavant, la vida segueix, i sempre quedara aquest bonic i trist poeme per recorda-lo.
un petò i a mirar endavant!!

Es trist quan es mor els avis, però al menys els hem conegut encare que sigui per poc temps, son tant tendres¡¡¡¡
Lo trist es quan no han estat mai al nostre costat, el record es diferent.......per què hem d'imaginar-nos com hauria sigut la nostra relació amb ells i els trobem tant a faltar..........aquell somriure que mai em vist, aquella caricia que mai arribarà.........
Felicitats per haver conegut al teu avi, per què t'ayudarà a tenir un record molt viu, i a conservar aquesta tendresa, que per ser tant jove, tens.

Gracies per comentar el meu primer poema, ja veus que també t'he llegit.

Endevant i jo també vull que quan escriguis el teu primer llibre m'el signis.

Potser, els que encara en tenim no els valorem prou. Crec que mai els valoraré prou, el que han fet per mi. Sé que els enyoraré i ja els enyore. Ja sent com s'allunyen, i enyore aquelles vesprades, i aquelles festes.
D'ells, sens dubte, ve tota la meua valenciania més novella, i gran part de la meua formació com a persona.

El teu poema, com sempre, és genial. Josep, sé que algun dia llegiré un llibre teu i diré, que bé escriu este xic, i recordaré els teus versos.

Un salut.

Que bonic! Recordar un ésser estimat a través de les paraules... m'agrada!! El teu avi estaria orgullós de tu (si és que el que has escrit és real).
Molts petons!
aNNna.
a escriure sempre, wapo!

Jo sempre he considerat que no tinc avis, no vaig conèixer el meu avi i la meva avia és mori quan jo tenia tres anys, i la veritat és que sempre he volgut conèixer el meu avi, sobretot ara que he conegut més la seva vida enmig de la guerra civil. Dels meus padrins que aquest si que són vius, no hi tinc relació. He crescut sense avis i per tant no sé massa el que se sent, com tampoc la pèrdua d’algú important i estimat, per sort. Però per ser part d’una generació se i sabem que el que avui són nets, un dia seran avis i llavors podràs donar l’afecte que et donà el teu avi, als teus nets.

I quan pensis amb ell procura fer-ho sempre amb un somriure a la cara, recordant els bells momets que vas passar al seu costat. És com segurament ell voldria que el recordessis.

"El meu avi no era un republicà revolucionari
Ni tampoc un franquista conservador
Era un llaurador a jornal
Que es guanyava amb suor el pa."

("Només els anònims, els que han sabut romandre en silenci, a la foscor, sense sortir a la llum pública ni rebre honors, són els únics que poden acabar els seus dies amb la satisfacció del deure complert. Una satisfacció personal i íntima lluny de la gratitut popular, però alhora molt més valuosa, el tresor de ser recordats pels qui més estimen." )

amb suor. Saps?, també podria haver estat el meu avi. Dels meus quatre avis, tres encara viuen. Alguns força malalts, l'avi Ramon fa molts anys que no té el cap clar (li vaig dedicar "Aquella mirada"), però em sento afortunat.
L'avi Joan es va morir a casa. Va ser molt sobtat. Jo tenia 13 anys acabats de complir. Era l'any 95, després del fatídic estiu del 1994, l'any dels incendis, per a nosaltres. Es va morir durant la nit. I me'n recordo de moltes coses. L'ambulància, l'àvia, el metge, els oncles... El temps ha passat. Però aquella nit, si volgués, te la podria descriure gairebé fil per randa. Com els incendis de l'estiu abans. La memòria reté algunes imatges molt fredes.
I el cementiri... El meu poblet és molt petit i ja hi ha més gent al cementiri que a les cases. I el cementiri tampoc és molt gran. Cada any per Tots Sants anem a veure el nínxol. La meva àvia explicava amb "orgull", no feia pas molt, que el nostre nínxol havia estat el primer amb una finestra de vidre protegint la làpida, quelcom que ara està molt de moda. Però no deixa de tenir un color fosc; primera perquè realment té un to negrenc, i segona perquè saps qui hi ha.
Gràcies per aquesta reflexió.
I el teu avi, d'alguna manera, hi será en el teu record. Com hi és el meu de tant en tant...
Una abraçada i fins la propera

Vicenç

entenc com et sents pk fa poc k vaig perdre a la meva avia , se k es dificil de superar pero has de ser fort , la vida continua i el teu avi sigui on sigui estara orgullos de k el recordis amb tant carinyo. Parlant del relat en si , esta molt be , es nota k t'ha sortit del cor pk expreses els teus sentiments d'una manera molt clara.
vinga molts petons!!!

Es preciós i alhora molt trist, amb un ritme molt ben aconseguit.
T'acompanyo amb el sentiment per la mort del teu avi.

PD: Graciès per haver-me comentat el poema. Vinga, a10 i animat!