El meu amic

Un relat de: Ricard M. Aldea
Un bomber mort en acte de servei va ser el pare d'un amic de la infància. Per raons que després resultaran òbvies, em referiré a ell com el meu amic, simplement.
Érem veïns. Els nostres pares vivien a la mateixa finca, en un bloc d'habitatges barats que va acabar de construir-se a principis dels cinquanta, poc abans que nosaltres naixéssim. Des de ben petits el meu amic i jo vam passar moltes estones junts perquè, a més de veïnes, les nostres mares s'havien fet amigues i es trobaven totes les tardes per fer mitja. La mare del meu amic era petita i rodoneta, i també de bona pasta, tot i que rondinava molt. I, mentre elles treballaven xerrant de les seves coses i nosaltres jugàvem per terra, les nostres diferències anaven fent-se més evidents cada dia que passava. Jo sempre vaig ser un nen delicat i tranquil que s'entretenia amb qualsevol cosa mentre que el meu amic, que era una mica més gran, havia tret la complexió ferma del seu pare i era agosarat i de maneres rudes.
Sense adonar-nos'en vam créixer fent les mateixes coses i compartint-ho gairebé tot, incloent-hi les escasses joguines que teníem. Però no anàvem a la mateixa escola. Ell, com a fill de funcionari de l'ajuntament, tenia dret a anar a una escola municipal i hi anava. El seu col•legi era l'enveja de tota la nostra colla: era al bell mig d'un bosc en un dels turons que dominen la ciutat i no era lluny de casa, perquè a la falda d'aquell turó anava creixent el nostre barri. Per la meva banda, jo havia de conformar-me a travessar el passeig on vivíem i entrar en una torre amb un petit pati on un matrimoni gallec hi havia instal•lat el seu negoci. Allà, en aquell liceu, vaig rebre la primera instrucció i els primers cops de bastó.
Normalment, jugàvem al carrer corrent darrere la pilota amb altres nens de l'entorn. En aquells anys, tots els nois en tenien una i jugàvem amb la del primer que hi arribava. Passàvem tardes senceres jugant a futbol en un pati al qual donava la part de darrere dels nostres pisos. Era un espai tancat a l'escàs trànsit de llavors, i tan proper que els nostres pares podien veure'ns i cridar-nos des de les finestres:
― ¡Luisito, sube a cenar ahora mismo! ―se sentia.
Però no sempre estàvem sota el seu control. De vegades, sense que ells ho sabessin, amb els nois més grans i atrevits al capdavant, ens aventuràvem fins a llocs llunyans que els més petits desconeixíem. També escenificàvem batalles entre indis i americans que s’enfrontaven en algun descampat de més enllà, invisible des de casa. O jugàvem a serenos que buscaven lladres ocults en llocs insospitats, recorrent tot el barri amb la nostra cridòria.
― ¡Alto, policía! ―cridàvem en localitzar-ne algú.
I, tot i que ens deixaven anar al carrer, de vegades el meu amic i jo també jugàvem a casa, sovint a la seva. D'aquella època, recordo l’afició als jocs bèl•lics que va heretar del seu germà gran, com el munt de soldats de plàstic de la segona Guerra Mundial en posat de combat que guardava en caixes de sabates. Era un personatge sinistre, el seu germà, d'ulls enfonsats i ullerosos i barba tancada i espessa que duia com una ombra enganxada a la cara. A mi em feia por, sobretot quan el veia vestit amb aquell uniforme que es posava de vegades, camisa blava, boina vermella. A més dels soldats, el meu amic també tenia avions, tancs, camions i altres vehicles que eren rèplica dels que havien utilitzat els contendents de la guerra. Jo no n'entenia gens, de guerres, ni m'agradava jugar-hi, però a ell li fascinava l'exèrcit alemany.
― ¡Heil, Hitler! ―deia, jugant.
I, també en aquella època, el meu amic fabricava petites gàbies en què tancava qualsevol petit animaló que es creués en el seu camí i el mantenia en captivitat fins que estàvem junts a casa seva. Llavors els alliberava i els torturava per pura diversió. Era un expert caçant sargantanes i les atrapava només per riure veient com es bellugava la cua després de separa-la del cos. A mi tot allò no em feia gens de gràcia, no m'agradava que ho fes, però mai l'hi vaig dir.
En el fons crec que l'admirava. Perquè, en aquells anys, algú que podia fer alguna cosa que els altres no érem capaços de fer, era objecte d'admiració. Ara penso que el meu amic feia tot això per afirmar la seva autoestima tot i que no n'era conscient. I que ho feia davant meu per vantar-se de la seva rudesa i presumir de virilitat. Però llavors, quan ho feia, a mi em sorprenia de veritat i, encara que em posava els pèls de punta, jo li admirava l’audàcia i la valentia, qualitats que a mi no m'acompanyaven.
― ¡Diantre de chiquillo! ―deia sa mare quan ens enxampava.
I ho deia sovint, perquè el meu amic era terrible. Recordo el dia que molt excitat em va fer acompanyar-lo a ròssec fins a sota de l'aparador. A causa de l'altura de les potes d'aquell moble, encongits, hi cabíem tots dos i ens podíem moure. El meu amic volia ensenyar-me un buit on amagava una capsa de llumins que li havia robat a sa mare. Se sentia orgullós del seu atreviment.
Moments abans havíem estat fent avions de paper i els havíem pintat. Ell, sempre que en fèiem, els dibuixava una creu gammada a la cua i la insígnia de la Luftwaffe al buc i a les ales. Aquell dia ja havíem comprovat que planaven de meravella.
― ¡Ven, se me ha ocurrido una idea! ―va dir de sobte, agafant els mistos.
I vam sortir de l'amagatall i vam agafar els avions i ell va encendre la punta del seu amb un llumí i el va fer volar. L'aparell va respondre a la perfecció i va planar traçant una corba perfecta que el va portar a posar-se suaument, amorrat a la cortina de tergal de la sortida al balcó. La seva mare feinejava sense veure'ns. En aquell moment devia ser al safareig, fent la bugada mentre les patates i la mongeta bullien a l'olla.
Suposo que a nosaltres se'ns va escapar un crit d'esglai en veure com es calava foc a la cortina i per això la dona va deixar els seus quefers i va venir corrent al menjador. Suposo que entenia de focs i per això ens va treure d'allí sense intentar apagar-lo. Potser el seu marit li havia explicat secrets del seu ofici o potser va actuar amb aquella prestesa guiada només per la seva intuïció, però sigui com sigui, la seva lucidesa ens va salvar la vida.
― ¡Diantre de muchacho! ―remugava, escales avall.
Va voler el destí que el pare del meu amic estigués de guàrdia aquell dia i que li toqués d'anar a apagar el foc al comandament d'una dotació.
La dissort va fer la resta.

Comentaris

  • No t'ho prenguis tan a la valenta[Ofensiu]
    transparent | 28-03-2018

    Però veig que tens un tarannà com el meu, si fa no fa. Tot pot ser degut a un error informàtic, com bé dius, i sí, de ben segur que ells tenen altres feines que fer-nos cas als qui publiquen relats, segur que amb prou feines mantenen la pàgina en actiu. Bé, accepto pop com animal de companyia i em mantinc en el fet, però clar, ara tot qued aquí escrit i un no sap mai. En fin pilarin, que disculpa pel to anterior, sóc una mica torrapebrots, però bona persona a la fi. Però crec que allò de eliminar-lo i tornar-lo a penjar no és mala idea.
    Eps! i no he entrat a investigar res, sols he mirat la teva biografia.

    Una abraçada Ricard!

  • Jo penso, [Ofensiu]
    allan lee | 26-03-2018

    que és una errada del "contador", o del que siga, a vegades passen aquestes coses suposo sense haver-hi "culpa" de cap banda.
    Jo no hi patiria massa. A la fí, escrivim per gust, i els números i dades no resulten tan importants.
    Salutacions cordials a Ricard i Transparent

    allan

  • Resposta a "Tu mateix", de Transparent.[Ofensiu]
    Ricard M. Aldea | 26-03-2018

    Transparent, el teu comentari és ofensiu per raons que resultaran òbvies a tothom que el llegeixi.
    He intentat entendre com pots haver pensat que algú pot passar-se hores i hores, dies sencers, clicant a l'ordinador una vegada i una altra fins a arribar a aconseguir que el seu conte arribi a tenir més de tres-centes mil (suposades) lectures, i l'única explicació que se m'acut és que creus que algú altre faria allò que tu faries.
    No em sento en absolut obligat a donar explicacions d'un fet que no m'és atribuïble i del qual, per tant, no em sento responsable. És més, no sé com es pot haver produït perquè sóc un tan ignorant, que ni tan sols sé fer trampes. Però si et diré, per la teva informació i la d'altres que puguin passar "realment" pel meu conte per llegir-lo i vegin el teu comentari, que l'endemà mateix d'haver-lo aprovat i publicat l'equip editor, tan bon punt com vaig detectar l'anomalia, els vaig escriure un missatge fent-los-la avinent, perquè investiguessin on pot raure l'errada de programació a la qual sens dubte és deguda.
    No l'he esborrat per aquest motiu. No, encara no m'han respost. Ja que has entrat a la meva pàgina i has estudiat el meu perfil amb tant detall com per a saber que la meva vida és insípida, hauràs vist que tinc un relat pendent d'aprovació des de fa dies, els mateixos que fa que vaig notificar que no era possible que el meu relat tingués més de 328.000 lectures en dos dies escassos. Però jo em faig càrrec que tenen feina i altres ocupacions, i no sempre poden anar al dia ni respondre puntualment les nostres inquietuds.
    Bona tarda.

  • tu mateix[Ofensiu]
    transparent | 25-03-2018

    Si vols quedar com un trampós, pots deixar el relat amb totes aquestes lectures. No sé com t'ho has fet, però si no has estat tu, la millor manera de no quedar com un babau és esborrar el relat i tornar a penjar-lo. Ara, si t'agrada quedar com un pitet, tu mateix i deixa'l amb tantes lectures com et surten, però passaràs a la història de la pàgina com allò que no ets. (o potser sí, aleshores, tot correcte)

    Sap greu, però tu mateix, la resta no hi podrem fer res.

    Ara, com bé dius a la teva bio, potser així la teva vida no serà tan insípida. Ho dius tú, eh?!

  • Una historia...[Ofensiu]
    Lecram | 19-03-2018 | Valoració: 10

    Una historia molt bonica i tendre gracies Ricard. M'ha agradat molt el teu relat.

    Salut,

    Lecram

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

13 Relats

29 Comentaris

330936 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/