El mestre Dadiu [i 8]: Epíleg[s]

1. Hores més tard...

-I la sang? Què se n’ha fet de la sang?, preguntà el comissari.
-No t’amoïnis, Ortís. Que és un bon xicot i un bon professional, malgrat els fets. Et puc assegurar que li ha donat el curs correcte i convenient. I també que, com a mínim, en trobareu un parell de bosses a les neveres del cirurgià. Es el que pretenia, obtenir “justicia” a la seva manera
-No pareixes massa content, messié, insistí mirant-se’l de fit a fit.
-No, mon amí, en absolut. Tinc molta pena, per ell i per mi. Fou un alumne excel·lent i era un gran metge. Tothom t’ho dirà. Però, d’ençà que vaig descobrir que era l’assassí, tinc un rau-rau que em tortura.
-Com? Es que te sents culpable?, s’estranyà el comissari.
-Sí, sens dubte. Un mestre, sense pretendre-ho, intenta transferir als alumnes, a més a més dels coneixements, una forma de veure i afrontar la vida. Educa persones que poden ser el viu retrat de les seves aspiracions i no s’adona que algun d’ells ho pot arribar a portar fins a límits dramàtics. Maleït perfeccionisme el meu!
-Venga, vamos! Prenem un cafetito?
-No, Ortís, no. Ho sento. Avui només tinc ganes de pensar i resar, per no plorar. Ja em passaràs la seva declaració. Veuràs com us ho explica tot, fil per randa. Me’l conec. Au revoire, mon amí!



2. La confessió

Benvolgut mestre

Des de la presó m’adreço a vostè, avergonyit i esglaiat. He comès un crim abominable. He mort una pobra noia, jo, que havia jurat tot el contrari, salvar vides i mitigar el dolor. He traït tot allò que vaig aprendre a la seva vora, respectar la naturalesa, les persones i les idees.

Sé que ja està al cas de tot plegat, però sento la necessitat d’explicar-li-ho personalment. I no pas per justificar-me, sinó per posar de manifest els detalls i els motius que em van empènyer a cometre una acció tan monstruosa.

Vaig conèixer l’Annike, la noia sueca, al Clínic i vam iniciar una relació, primer de metge a malalta i després més íntima. M’havia vingut a veure abaltida i afectada d’una profunda malenconia crònica. El seu mal, molt rar i, ara com ara, gairebé incurable, s’havia agreujat perillosament d’ençà de les malsanes i enganyoses teràpies del cirurgià de Balaguer. Fins al punt d’haver intentat suïcidar-se en més d’una ocasió. No van servir de res ni els meus consells ni les meves mostres d’afectivitat. Ho tenia decidit, fermament decidit. Volia incriminar el cirurgià i ho volia fer a canvi de la seva pròpia vida. Ara bé, per aconseguir-ho em necessitava a mi. Jo, de primer moment, m’hi vaig negar rotundament. No puc -li vaig dir-, sóc metge i se suposa que he de curar i no matar, ho he jurat. Això no obstant, ella insistia i insistia convençuda, i afegia que si jo m’hi negava ja trobaria algú altre que ho faria per mi. Així, doncs, no sé com ni perquè al final em va convèncer i ambdós vam tramar tot el muntatge. M’hi vaig avenir, tal vegada per un acte d’amor o per una mena de caritat malentesa, equivocada, o, potser, per un interès ardent en defensa de la professió que tots dos estimàvem profundament. L’únic mòbil era desacreditar el cirurgià i trencar l’inamovible escut protector que li brindava algun estament oficial per tal de protegir-lo de les crítiques i les denúncies malgrat la seva mala praxi.

Aquesta era l’estratègia. La sedaria i li extrauria tota la sang. Sang que, per cert, no estava contaminada per la seva malaltia. Part d’aquesta sang aniria a un banc de la sanitat pública i part a les neveres del cirurgià. Allí la trobaria la policia si el pla sortia com havíem planejat.
Perquè tot anés segons teníem previst, deixaria el cos a Camarasa amb la finalitat que vostè es fes càrrec de la investigació. A partir d’aquí, m’encarregaria d’encaminar la indagació cap al cirurgià i cap a la possibilitat d’inculpar-lo per haver utilitzat sicaris xupa sangs en benefici propi.
Sens dubte vaig subestimar la vostra acreditada perspicàcia i, malgrat els reiterats intents de desviar-lo dels camins que anava prenent, al final va desmuntar totes les coartades i va treure l’entrellat de l’homicidi. En què estaria jo pensant coneixent el seu tarannà i perícia?

En fi, sé que em mereixo un càstig sever i el compliré fins a les darreres conseqüències, i em penedeixo sincerament i profunda de tot el mal que he comès.
No sé si puc demanar-li cap mena de comprensió, però sí que espero que en el fons del seu cor algun dia em perdoni.

Sincerament

El seu alumne Enric, metge d’Os de Balaguer