El mestre Dadiu [7]: Tot teu, Ortís!

Un relat de: rautortor

Si bé, a primera vista, no semblava cosa de bruixeria ni de nigromància, les confidències del metge d’Os van encaminar el jutge cap a Elisabeth Bathory i l’Enriqueta Martí. La primera, per la seva obsessió a mantenir-se immarcescible gràcies a la sang humana amb què es banyava; i la segona, perquè, remeiera ella, assassinava i esquarterava infants per fabricar-ne pocions miraculoses.
Per tant s’imposava, abans de res, una visita de cortesia a la clínica, si més no per tafanejar en què consistien aquelles teràpies suposadament perilloses. Però primer necessitava veure el comissari tot i les darreres esquitllades, actitud que va atribuir a l’episodi dels il·luminats. Li urgia obtenir informació policial sobre les activitats del cirurgià i, si era possible, sobre els pacients. Més que més, per si hi constaven protestes o notícies de complicacions greus en la salut d’algun d’ells. Total, no van descobrir res de l’altre món. En aparença, la sang era legal, tota documentada, i, malgrat les múltiples queixes tant de pacients com de col·legues, cap denúncia oficial, ni una.

Arribats a aquest punt, només restava aclarir els interrogants que feia dies li rondaven pel cap. Per què van deixar el cos de la jove a Camarasa? –el cirurgià no ho hagués permès. Quin sentit tenien els reiterats advertiments del metge d’Os? Quin podia ser el propòsit del crim? I si fos per un excés d’amor i odi? Amor a la professió i odi a l’estafador que la deshonrava? Llavors ho va veure clar. L’emplaçament del cadàver per involucrar-lo, els avisos per confondre’l, la versemblança del motiu... A més, li acabaven de confirmar qui era el propietari del land rover que un regant havia vist a prop del pont la nit dels fets, i també que al presumpte assassí l’havien vist passejant amb la víctima per Barcelona. Merde!, exclamà desolat.

A pesar de la lògica decepció inicial del mestre devers l’alumne modèlic, el jutge s’alleujà interiorment pensant en la noia i demanant-li perdó. Acte seguit, va telefonar al comissari.
-Ja el tenim, Ortís! Tot teu!

Comentaris

  • Una història impressionant [Ofensiu]
    brins | 22-05-2018 | Valoració: 10

    Si escrius bé la poesia, Raül, escrius de meravella la prosa. Tens moltíssima imaginació i la saps abocar a un full amb molta mestria. Felicitats.

    Pilar

  • tot teu![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-05-2018 | Valoració: 10

    Caram, certifico la teva categoria literària, en aquest cas centrat en la prosa, en la novel·la negra de ponent. Sang i fetge, cap i pota, una barreja molt ben lligada, com l'all i oli arreu dels plats. La meva part familiar de ponent, a Zairí, vibra llegint les teves narracions. Una forta abraçada, Raül i fins aviat!

    Aleix

  • T'ha faltat espai[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 21-05-2018

    una virtut més i queda rodó el relat per episodis que ens dut a terme aquest curs.
    I com bé diu l'Enriqueta, ara hem de re visitar els sis capítols anteriors per refrescar i aclarir conceptes.

    Bona feina Raül, i fins el curs vinent!


    Ferran

  • Misteri resolt![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 13-05-2018

    Per fi! Misteri resolt. Ara em tocarà llegir-me els 7 capítols d'una tirada per acabar de lligar caps.
    Comparteixo els sentiments de mestre que menciones a l'epígraf.
    Fins al proper curs relataire!

  • Nota de l’autor[Ofensiu]
    rautortor | 07-05-2018


    Fora de cobertura

    -I la sang? Què se n’ha fet de la sang?, preguntà el comissari.
    -No t’amoïnis, Ortís. Que és un bon xicot i un bon professional, malgrat els fets. Et puc assegurar que li ha donat el curs correcte i convenient. I també que, com a mínim, en trobareu un parell de bosses a les neveres del cirurgià. Es el que pretenia, obtenir “justicia” a la seva manera
    -No pareixes massa content, messié
    , insistí mirant-se’l de fit a fit.
    -No, mon amí, en absolut. Tinc molta pena, per ell i per mi. Fou un alumne excel·lent i era un gran metge. Tothom t’ho dirà. Però, d’ençà que vaig descobrir que era l’assassí, tinc un rau-rau que em tortura.
    -Com? Es que te sents culpable?
    , s’estranyà el comissari.
    -Sí, sens dubte. Un mestre, sense pretendre-ho, intenta transferir als alumnes, a més a més dels coneixements, una forma de veure i afrontar la vida. Educa persones que poden ser el viu retrat de les seves aspiracions i no s’adona que algun d’ells ho pot arribar a portar fins a límits dramàtics. Maleït perfeccionisme el meu!
    -Venga, vamos! Prenem un cafetito?
    -No, Ortís, no. Ho sento. Avui només tinc ganes de pensar i resar, per no plorar. Ja em passaràs la seva declaració. Veuràs com us ho explica tot, fil per randa. Me’l conec. Au revoire, mon amí!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

126 Relats

397 Comentaris

63253 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.