EL MELICACO BURLETA (11) FANS DE L'ESQUÍ

Un relat de: Jacques Fiston
Per començar us diré que a mi, no m’agrada esquiar. De fet no he esquiat mai; bé, fa una pila d’anys en una demostració de valor i empès per les circumstàncies, em vaig posar uns esquís als peus. Després de dues hores d’arrossegar-me pel terra i caure de cul fins a tenir-lo estovat, vaig aconseguir baixar cent metres sense atropellar ningú. Des de llavors mai més. En canvi a tota la meva família els hi encanta esquiar: total respecte! Si voleu saber com compaginem aquesta situació, us ho explico, és molt senzill, jo faig de xofer, els porto a peu de pistes, els deixo, busco un lloc calentó a prop d’una llar de foc si és possible i escric un Melicaco. Quan és l’hora els recullo i tots cap a casa més contents que un gínjol.
Anar a esquiar és tota una aventura. Intentaré descriure un dia d’esquí.
Com que aquest dilluns és festa la família decideix pujar a esquiar, anar i tornar el mateix dia. Primer et lleves ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, fins i tot abans que si anessis a treballar, prepares uns entrepans per dinar, agafes el cotxe convençut que a aquella hora no trobaràs ningú i enfiles cap a la neu. Al cap de deu minuts, t’adones que la carretera va més plena del què et pensaves i a mida que t’acostes al teu destí el transit es torna impossible. Gairebé tres hores per fer el què estaves convençut que faries en la meitat de temps. Cacau per aparcar i quan surts del cotxe t’adones que fa més fred del què havia dit l’home del temps. Apa, a llogar els esquís, perquè com que tampoc hi vas tant sovint et resulta més econòmic llogar l’equip i menys trastos a casa i al cotxe. Una cua immensa de gent, sobretot de famílies amb canalla. Tres quarts d’hora fins que surts de la botiga de lloguer amb l’equip complert. Mitja hora de cua per agafar el “forfait” i una vegada complerts tots els requisits i rituals de rigor, apa, cap a les cues dels telecadires. Fet i fet al cap de cinc hores des de que t’has llevat comences a lliscar per la neu. Puja, baixa, puja, baixa, torna apujar i torna a baixar, així fins que, esgotat per l’intens exercici realitzat tornes el material, t’enfiles un altre cop al cotxe i cap a casa. Després de les retencions al peatge, a l’entrada de la ciutat i al nus de les rondes, arribes a casa esgotat mort i rebentat, a les onze de la nit. Apa a dormir que demà el despertador sona a les set del matí.
Ep! Si l’esquiada dura més d’un dia, a més a més cal afegir les maletes, els paquets i les bosses entatxonades al maleter i que, per gran que sigui aquest, sempre acaba ple fins dalt.
Una de les coses que més em diverteixen de la gent que esquia és la manera tan peculiar que tenen de caminar amb les botes d’esquí posades, sembla talment que caminin asseguts. Fixeu-vos en la quantitat d’equilibris que fan per avançar quatre passes, igual que en “Robocop”. I la cara que posen a l’acabar la jornada? Tot un poema! Un altre dels moments clau de la jornada és quan es treuen aquelles botarres d’astronauta; cal parar bé l’orella: “Aaaah!, Oooh! Quin gust! Que cadascú imagini el què vulgui; llavors es posen els anomenats “descansos”, que veient-ne alguns entenc perquè en diuen així, de tan descansat que va quedar el venedor de treure’s de sobre aquella mena de peus peluts que farien l’enveja de l’abominable home de les neus. I els comentaris? Tot un glossari de mots tècnics sobre l’estat de la neu i d’estils d’esquí. Us estalvio la relació.
L’endemà, els esquiadors, expliquen cofois als companys de feina el dia tan meravellós que han passat, obviant evidentment les retencions d’hora i mitja per entrar a la capital.
També hi ha aquells que van de “guais” i es presenten a la feina amb el moreno esquí que ve a ser com el moreno paleta però en plan “pijo”: moreno intens a la cara excepte el lloc ocupat per les ulleres que els queda d’un color blanc cadàver i els llavis recremats i arrugats com una pansa. “És ka aquest finde hem astat a Baqueira, feia un temps asplèndit i la neu astava parfecta. Ans ho hem passat molt diver. Tu no asquias?”
Us ho cregueu o no, d’aquests n’hi ha més dels què us penseu, i són els mateixos que una setmana després que s’hagi acabat la temporada d’esquí llueixen un moreno platja que fa caure d’esquena “Nossaltras anem a l’Ascala, la platja és parfecta i ara ancara no hi ha gaira gent. Tu no has anat a la platja?”
Tornem als esquiadors. Com en tots els àmbits n’hi ha de tota mena, però hi ha un grup que s’endú el premi gros; els podríem anomenar “els integristes de l’esquí”. Porten uns equips que semblen dissenyats per la NASA, parlen i comenten entre ells les característiques tècniques dels esquís que s’han comprat a preu d’or, les meravelles de les botes tèrmiques d’última generació que porten i dels diferents complements i accessoris sense els quals sembla impossible que la gent pugui esquiar. Són també els primers en trepitjar les pistes així que obren i els darrers en marxar a l’hora de tancar. Entre aquests hi ha una curiosa subespècie que es posa una mini càmera al cap i van gravant tota la jornada. Suposo que ho fan per poder reviure per la tele i a càmera lenta quan es fotin l'hòstia que els trenqui la tíbia i el peroné, i la ròtula els hi quedi col•locada a l’inrevés.
Una de les coses més terribles és fer una esquiada familiar; cosins, germans, tiets, apa som-hi tots! La neu ens crida! Aquest aspecte en concret el deixaré per una altra ocasió doncs de moment encara em dirigeixen la paraula i com diu una cosina, anar a esquiar amb la família és anar a esperar amb la família. I jo afegeixo, ...i a vegades, desesperar.

Joan Carles Franquet 2018

Comentaris

  • Excel.lent: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 20-11-2018 | Valoració: 10

    ¡Quina narració sobre aqueix esquí! És tremenda i la expliques d'una manera molt realista i amb molta naturalitat.
    Has escrit un relat, molt bo i amb molta bona qualitat, que m'ha agradat senzillament...

    Gràcies per compartir, Jacques.
    La meua enhorabona pel teu realat.
    Saluts cordials...
    Rafael Molero
    Perla de Vellut....

    I si vols veure els meus poemes, t'invite...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: