El McGuffin

Un relat de: Ombrívol
Potser són imaginacions meves, però juraria que l’home que tinc assegut al costat està tremolant. Ha pujat al bus a la mateixa parada que jo. Ell venia al darrera i s’ha quedat dempeus al passadís mentre jo m’asseia. Però quan el seient del meu costat ha quedat lliure, s’ha afanyat a ocupar-lo. I ara tremola, i diria que de por. Té la mirada fixa cap a algun punt de l’interior, unes files més endavant. Dissimuladament, li segueixo la línia de visió i descobreixo un altre home, que també l’està mirant de fit a fit.

De sobte, quan el bus arriba a una parada, l’home del meu costat s’aixeca de cop i em deixa caure alguna cosa a les mans mentre em diu “Ho sento, m’han dit que t’ho doni”. Giro el cap per preguntar o protestar però ja no hi és. Ha baixat i s’ha fos entre la gent del carrer.

Baixo la mirada i descobreixo el que m’ha donat. Es un sobre. No porta res escrit. Es d’una mida una mica més gran que el típic sobre de carta. Hi ha alguna cosa dintre. No és tancat, però en un primer moment no goso obrir-lo. Aleshores aixeco el cap i el cor em comença a bategar més ràpid. Aquell home d’unes files enllà em travessa amb una mirada de falcó. Malgrat que ara l’amago, segur que m’ha vist el sobre a les mans fa pocs segons.

No sé que fer. Em sembla que tinc alguna cosa molt perillosa que no em pertany. Vaig i li dono? Què puc provocar? I per què m’ho havien de donar a mi? Estic molt nerviós. Decideixo desfer-me d’aquesta mercaderia indesitjada. Deixo caure el sobre al terra del passadís. L’home s’aixeca com un llamp, però abans que hagi avançat un metre sento la veu d’una nena que em diu “senyor, li ha caigut això”, i em posa el maleït sobre a les mans una altra vegada.

Penso que és hora de tocar el dos. Faig un intent d’aixecar-me però el meu guardià reacciona tan ràpid sortint cap a mi com un gos llebrer que m’espanto i torno a seure de seguida. Em trobo sense escapatòria. Aprofitant un moment que una família passa cap a l’interior i m’oculta del meu perseguidor, obro el sobre i en miro el contingut. Es una foto. Em fixo més i obro la boca esglaiat. Es una foto d’aquell home, el que ara m’està vigilant, sortint d’un edifici. El portal em sembla familiar, però tanco i amago el sobre tan ràpid que no faig cap associació.

Ara ja ho entenc, és tracta d’algun tipus de xantatge. Ja no puc més. M’atanso directe cap a ell, que ara no sé si és criminal o víctima, o les dues coses. Li allargo la mà amb el sobre i ell l’atrapa visiblement alleujat, mentre m’ofereix un altre sobre. “Agafa’l !”. L’ordre és tan inesperada i l’home baixa tan ràpid de l’autobús aprofitant la parada que em quedo allà com un estaquirot. Incapaç de pensar i molt menys d’entendre res, obro el nou sobre i en trec un paper escrit. Posa “T’esperem on ja saps. No arribis tard. Porta el McGuffin”.

I em poso a riure. De sobte he reconegut el portal de la foto. Es la finca de l’escola d’escriptura. La setmana passada vaig explicar a la classe la meva afició pels relats d’intriga i com m’agraden les pelis de Hitchcock. Em recordo a mi mateix, anant una mica "de sobrat", enraonant: “El genial director va inventar el terme “McGuffin” per definir un element que, sense ser rellevant en si mateix, serveix per captar l’atenció de l’espectador i donar pas, tot seguit, a la trama real”.

Suposo que m’ho mereixo. Ara he de portar el McGuffin, i no tinc clar si era l’home tremolós que ja no hi és, o el sobre que ja no tinc.

Comentaris

  • Molt bé[Ofensiu]
    kefas | 05-07-2017

    per l’èmul de Hitchcock. Com el delicte de Josef K, has aconseguit l’objectiu.

  • No pots parar[Ofensiu]
    Biel Kramt | 23-06-2017

    No pots parar fins al final. Captivador.

  • A mi també m'ha agradat[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-06-2017

    Quan el comences a llegir ja no ho pots deixar fins el final, vols saber què passa i llegeixes ràpid i sentint l'angoixa del protagonista.
    Molt bo!

  • M'agrada[Ofensiu]
    SrGarcia | 18-06-2017

    M'ha agradat molt. El McGuffin sempre dóna molt joc.