El mar

Era una escala molt estreta, fosca, que tenia tots els defectes del món, si convenim a decidir quins són aquests; ja que, a vegades, hom parla de defectes, i no s'acaba de trobar el punt just perquè, precisament, aquesta és una qüestió molt subjectiva. D'una manera semblant s'hauria de dir quan parlem de les persones, perquè podem criticar-les sempre que vulguem... però quan les censures es dirigeixen a nosaltres mateixo ja són figues d'un altre paner; llavors val més que ho deixem córrer. I és que, de veritat, no hauríem de parlar de defectes sinó de constatacions, i així sempre es podrien presentar una sèrie de dades concretes com són: escala fosca, estreta i amb uns veïns no gaire alegres...

També hauríem d'ajuntar a totes aquestes consideracions una altra mena de coses, una de les quals seria que formava part d'un barri extrem de la ciutat que estava habitat per una munió de personatges, en principi, no gens atractius; però potser això mateix resultava una afirmació massa vaga i inconcreta i, així, qualsevol pot dir que no li agraden els negres com jo mateix ho podria afirmar, potser d'una manera errònia, ja que moltes vegades volem comprendre el món i alhora fem generalitzacions que són absolutament falses: cada persona acaba essent un veritable univers a part, el qual té mil virtuts i també nombrosos vicis que poden ser contradictoris.

Sempre s'ha de buscar la persona concreta sense cap altra consideració afegida; llavors és quan, de veritat, podem jutjar deixant a part qualsevol partit pres per endavant. Però així i tot, per què perdre tant de temps sense voler sortir de cap lloc ni tenir la intenció de ser en un altre indret? Qui sap, a vegades el sol fet de fer un moviment potser ja val la pena; i així, quan hom es belluga, vol dir que acabarà trobant alguna cosa de profit.

Però haig de tornar a dir que la casa era pobre, també l'escala tenia tots els defectes del món, i els llogaters igualment, perquè contra qualsevol suposició no era una casa de propietat sinó tot el contrari. Els llogaters tenien una personalitat molt ben amagada però que a la vegada reflectia una immensa amargor, derivada sobretot de la manca de diners.

Al mig de l'escala, un dia qualsevol, s'hi podia veure un home esbalotat del tot que contestava cridant als veïns. Lluïa una espessa barba. Tenia als ulls una mena de brillantor, com de savi o de qui sap... però no se li podia negar una personalitat ben marcada, encara que trista, molt trista.

Ja feia bastants anys que havia deixat el seu poble; allí no hi podia viure de cap de les maneres, encara que a la ciutat també se li havien presentat mil problemes, però podia anar anar fent... Treballava de representant d'assegurances; completava aquesta feina amb unes altres «ocupacions» poc concretes, perquè és evident que es tractava d'unes activitats «amagades», encara que, en definitiva, no li anava malament del tot.

En certa manera era feliç: no guanyava grans diners, malgrat tot, el propi goig sempre se li feia present fins i tot quan basculava envers una tristor que no es podia entendre; llavors acabava esdevenint molt ferotge i excèntric, i en tots els casos només podia centrar-se una mica quan, agitat del tot, es posava a cridar al bell mig de l'escala.

Què cridava? No calia entendre res, només que amb la seva veuassa portava de corcoll tots els veïns, els quals, després de sentir aquests intensos cops de veu, començaven a sortir per tots els indrets de la llarga escala, però de cap manera el podien fer callar, en aquest sentit no tenien ni el més mínim èxit. Aleshores, només aleshores era quan atenyia el màxim de felicitat, ja que a la feina era un trist número i a casa vivia sol, i així quan els feia enfadar resultava immensament feliç.

Aquest simple fet es podia contraposar a la seva actitud tan pensativa sempre i a vegades ferotgement trista, fins al punt que algun conegut llunyà havia arribat a témer per la pròpia vida pensant, simplement, en la possibilitat d'un suïcidi. Però no, de cap manera, la seva actitud podia ser molt adusta fins arribar a una tristor extrema, encara que quan s'amagava entre les quatre parets de casa acabava prenent un altre comportament sobretot si recordava l'amiga que havia tingut al poble.

L'home de la barba, en darrera instància, sempre deixava els veïns en pau, perquè en tots els casos arribava al punt en què ja no tenia ganes de cridar més, llavors era quan es tancava en el més absolut silenci, obria la porta de casa i hi entrava; així posava una barrera infranquejable entre ell i la resta de mortals.

Era així com atenyia una de les seves màximes alegries, sobretot si es posava a recordar una d'entre les moltes amigues que havia tingut: un estiu, ja molt llunyà, va decidir abandonar el poble per una llarga temporada; en aquells temps estava encuriosit per un element que per a ell era nou del tot, el mar.

Però ara, i per uns instants, volia recordar tot aquell viatge, punt per punt, encara que, impensadament, els detalls més petits i també els més generals se li anaven esvaint com per art de màgia, llevat de la riallada d'aquella noia que se li feia present arreu: obria la porta de la cuina i la tornava a veure com si fos una nova reina. Seia a taula del menjador i també hi era, transformada en una gitana. Entrava al lavabo i allí, mig despullada, li obria les portes del cel amb l'eterna rialla...

No hi podia fer res. Per això mateix va voler desintoxicar-se d'aquella mania dels somnis. No ho acabava de comprendre... ¿Era el senyal que faltava poc perquè ell mateix s'embarqués en una nova relació... amb una noia que per força hauria de ser molt bella?, és el que es preguntava, i no acabava de treure'n l'entrellat, ja que el seu pensament només podia acabar en un encreuament de perplexitats.

Es posà a seure al menjador. Dubtà. Agafà per uns moments el diari del dia, però el deixà al cap de poc. S'adonà que en una estanteria, que era a tocar de la taula on ocostumava a menjar-hi sempre, es destacava un exemplar de Nostra Senyora de París, de Victor Hugo. Llavors ja no tingué cap dubte, i se'l posà a llegir amb avidesa. «Això és el que necessitava -es digué-, la més pura imaginació, encara que sigui volgudament romàntica no hi fa res. El cas és oblidar-se de totes les preocupacions, no pensar en cap pena, i submergirse de cop en un món ple de fantasia...

Llegí les tres primeres línies del prefaci amb una gran rapidesa, però quan arribà a la quarta començà a dubtar: en majúscules i en llengua grega hi havia el mot FATALITAT. Ell no era supersticiós, però de totes maneres aquella paraula li causà una fonda impressió, tanta, que el llibre li caigué de les mans i ja no pogué continuar llegint-lo, ni la pròpia novel·la ni cap altre text.

S'ha de tenir en compte que resulta un mot molt fort, encara que tot depèn d'on se'l pugui trobar, però no deixa de tenir una pronunciada càrrega. Hom pot fer-se mil i una preguntes, sobretot si qui llegeix ha quedat astorat, potser fora de lloc i descol·locat, com no hi ha dubte que fou el cas de l'home de la barba i dels crits al mig de l'escala.

Havia tingut la voluntat de llegir-la, però no pogué continuar... Es trobà davant del dit mot com si veiés un nou món, estrany i fantasiós d'allò més. Primer dirigí la vista al sostre, i després anà afluixant la mà que sostenia la novel·la; el gruixut llibre caigué a terra i es quedà mig obert, com si la pròpia obra anés demanant que no l'abandonessin, que la seguissin llegint... però no, l'home segué a la butaca del racó, tornà a contemplar el sostre i tancà els ulls; només amb aquesta acció un son profund se li apoderà del cos i de tot el que hi és aparellat; llavors, ja en aquest estat, fou quan somià sense manies de cap mena; tampoc no tingué reticències davant d'uns fets que li semblaven oblidats per sempre.

Totes les idees, que fa poc li voltaven pel cap, ja eren mortes; ni una havia pogut sobreviure i, simplement, un estat d'extrema alegria s'apoderà de tots els seus sentits; alhora anà recordant el seu primer i darrer viatge. Fou així perquè finalment tornà a tenir davant del ulls la seva estimada amiga amb tots els detalls més nimis i també, amb les grans paraules.

-Hola!, s'havien dit tots dos alhora en el moment de pujar a l'embarcació. Es miraren els ulls i ja no es pogueren abandonar de cap manera; no perquè fos un vaixell petit, que ho era, sinó per un motiu ben diferent. Tots dos s'havien trobat, veritablement, com dos imant que s'atreuen d'una manera definitiva; des de llavors ja no es pogueren separar.

-D'on ets, es preguntaren alhora.

De sobte s'adonaren que l'un i l'altra provenien d'un lloc molt semblant; ambdós havien volgut provar el mar en profunditat i fer una petita singladura pel Mediterrani en una embarcació a vela. Encara no l'havien pogut provar, el mar, ni tampoc el fet de navegar, i l'una i l'altre eren originaris d'un poble mig perdut entre les muntanyes, però també al mateix temps s'adonaren que els seus llogarrets d'origen no estaven molt distanciats. Tot aquest munt de coincidències féu que se sentissin a la vegada pròxims en extrem i, també, desconeguts del tot. S'acostaren l'una a l'altre i ja no espogueren deixar. Podia ser tot això un enamorament... perquè s'hi acostava d'una manera força perillosa.

-D'on ets?
-De la muntanya.
-Doncs, jo també.
-Jo és la primera vegada que veig el mar.
-Jo també.
-Has vist quins colors acaba prenent la immensitat del mar?
-No m'ho hauria imaginat mai.
-És cert, és cert... Això no hi ha dubte que em recorda una exposició d'art abstracte... Eren uns quadres d'uns colors força vius que tenien unes taques vermelles, grogues, blaves, liles, marrons. Totes les obre hi jugaven d'una manera molt capritxosa. El mar fa exactament el mateix. No hi ha un dibuix exacte sinó que el joc de tonalitats, ara blaves intenses però que després van prenent tots els matisos del verd fins a vorejar el negre, és el que veritablement compta. Resulta,
de veritat, extraordinari.
-Tens tota la raó del món. El mar pot acabar tenint moltes virtuts. També es pot pensar que l'aigua és el signe de la vida.

La conversa havia començat amb una fortíssima embranzida, i ja no s'acabaria mai més, perquè una mena de foc interior s'havia creuat entre tots dos d'una manera definitiva.

-T'agrada el que et vaig dient?
-Molt, molt... perquè mai m'he pogut trobar amb una persona així; hi ha alguna cosa que em sorprèn, i no sé veritablement què és...
-Sí!
-És cert, és del tot cert!
-Sí!
-Em sembla que tu i jo ens hem quedat penjats de cara al buit sense entendre-hi absolutament res de res...
-Sí!

Ambdós cada vegada s'anaven apropant més i més. Als ulls d'ella s'hi reflectia, com si fos la continuació del mateix cos, la mirada d'ell. Les mans, que fins fa poc es mantenien separades, lentament s'anaren ajuntant. Llurs veus a mesura que passava el temps es feren més petites fins edevenir com un lleu rumor, el qual a penes trencava un silenci quasi permanent, perquè només es podien sentir les ones que de tent en tant s'apoderaven de la barca.

Ben aviat el silenci fou total; les veus ja s'havien callat del tot. Les quatre mans edevingueren només dues, així com els quatre ulls que es tornaren en dos; així mateix el parell de cossos es fongueren en un de sol, perquè no es cansaven de contemplar-se i acariciar-se: ja eren pit sobre pit, ull sobre ull i gest sobre gest. La divisió no hi podia ser de cap manera: un sol cos, un sol pensament, una sola mirada i una sola harmonia, sense cap dissidència.

La vida que a vegades transcorre a empentes i rodolons... allí, sense més ni més, havia trobat un lloc plàcid, tranquil, on el moviment no hi podia ser sinó només tot allò que tendeix a la poesia pura.

Ell, de sobte, havia arribat a posseir el goig més pur mentre li tenia els pits agafats com si aquest simple fet fos el pou de la felicitat. Ella li deixava fer, complaguda, feliç, felicíssima, però sense preguntar-se per cap destí perquè el que volia, sobretot, és gsaudir d'aquell instant i, alhora, s'interrogava si seria etern.

Ell no volia pensar en res. Totes les preocupacions se li havien allunyat sense cap altra consideració. Demanava, només, que aquells moments fossin inacabables. Ja no pensava ni tenia consciència que estava navegant i aquest sol fet, per ell mateix, era una excepcionalitat.

Ella, que per una estona tancà els ulls, els tornà a obrir, mirà l'horitzó i una petita pluja de llàgrimes caigueren damunt d'un mar blau, blavíssim. Es podia pensar que eren com llagrimetes del cel. Alhora i d'una manera inadvertida es descordà la brusa, i al mig d'un airet fresquíssim s'hi destacà un pit de color rosa, com si aquest fos antinatural, estrany i, al mateix temps, una bona nota de color.

Ell se n'adonà i, irresistible, li acabà de treure la brusa i després li féu una bella abraçada, la qual junt amb un petó acabà esclatant al mig de les dues sines: la poesia ja s'havia completat del tot, no hi calia res més.

La parella sentia la remor del mar, i les ones tocaven la barca com qui besa l'estimada... També un vent petit però inquiet, anava inflant unes veles que empenyien l'embarcació qui sap on... perquè del que es tractava és d'iniciar un viatge, el qual no tindria cap objectiu concret; llavors... una singladura que no té un nord ben especificat sempre pot acabar esdevenint la poesia més pura.

Iniciar un itinerari és una qüestió molt prosaica, però quan es comença un moviment davant del qual ningú no sap què en resultarà, aleshores ja es tota una altra cosa... perquè la jornada objecte d'una travessia pot ser com un poema, que comença i ningú no sap el seu final; així, en el moment en què la parella, ella amb els pits nus i ell besant-la amb una passió extrema i al davant d'un mar molt serè... fou quan tot s'esfumà...

L'home, mig endormiscat, tornà a agafar el llibre de Victor Hugo, el qual estava obert per la pàgina on una altra vegada s'hi podia llegir la paraula FATALITAT, com qui no diu res i alhora apunta molt. Es desvetllà del tot, i ja no pogué saber res més. I començà a dubtar del seu propi somni. És a dir, si tot allò que havia pogut veure no eren res més que cabòries... o bé seria una altra cosa... realitat, ficció... qui sap... i començà a rumiar desorientat, perquè ho havia vist d'una manera tan clara que acabà dubtant, fins i tot, d'ell mateix.

La noia era ben real així com el mar i la procedència d'ambdós... però qui sap, qui sap... perquè a vegades hi ha somnis que no es poden diferenciar gaire d'unes realitats molt palpables, i també hom pot dir que poden ocórrer fets que, veritablement, semblen fills de la ment més boja.

Tancà el llibre; s'aixecà amb la mirada ben alta, fixa al sostre de l'habitació; féu dues passes endavant i ja no volgué afegir-hi a tot plegat res més, sinó que abandonant l'habitació i el pis, sortí a l'escala i, per enèssima vegada, es posà a fer uns crits enormes, perquè tothom el sentís, i així, alhora, demostrava que encara vivia, sense cap mena de dubte.

Ningú podia tenir ni el més petit dilema davant d'aquesta situació, perquè l'home de la barba tenia una personalitat marcada per un toc d'una mica de follia, però que a la vegada s'hi destacava un bell atractiu davant de qui tingués una engruna de curiositat...