EL MAL COSTUM DE PENSAR

Un relat de: Sebastià Climent

Tenia el mal costum de pensar. Era la seva manera de ser i no hi podia fer res. En realitat tampoc volia fer res per canviar. La seva feina d’arquitecte urbanista l’obligava – i ell mateix s’hi obligava - a estudiar qualsevol projecte fins el més mínim detall, tant del propi projecte, com de l’entorn físic on era previst de fer-lo. No deixava res a l’atzar i analitzava tots i cadascun dels aspectes que s’hi podien relacionar i les repercussions que la realització podia tenir en qualsevol àmbit social i ciutadà. Sabia que qualsevol transformació urbana genera canvis en el seu entorn i és per això que ell s’hi mirava molt en com calia plantejar-ho per tal que aquella realització aportés el màxim de satisfacció a la major part de gent i el mínim de molèsties a un mínim de persones.

Estava absolutament convençut que les coses calia pensar-les molt abans de fer-les i així s’estalviava bona part dels problemes que sovint deriven d’una improvisació, d’una mala planificació o d’una execució deficient. I qualsevol persona assenyada comprenia aquesta manera de fer i no era estrany sentir comentaris envers alguna obra concreta en el sentit de que estava ben dissenyada i ben executada; Que era una bona solució, pràctica i eficient. Fins i tot que estèticament era agradable. És clar que sempre hi ha aquell que trobaria imperfecte la pròpia perfecció si aquesta fos possible. Però vaja, les seves intervencions gaudien d’un beneplàcit prou ampli, cosa força rara de trobar en gairebé tots els aspectes de la vida, sobretot en l’obra pública urbana.

La seva reputació tècnica era excel•lent dins i fora del país i per això, si hagués volgut, se li haguessin obert totes les portes arreu del món. Però ell havia entrat a l’administració pública i mai no s’havia plantejat deixar-la. No tenia altra pretensió que fer ben feta la feina que havia de fer. Es prenia el seu treball conscient que realitzava un servei públic destinat al gaudi dels seus conciutadans.

Però el seu mal costum de pensar i l’horror que sentia davant de qualsevol improvisació, topaven frontalment amb els interessos de l’administració que, bàsicament, consistien a requerir resultats immediats, al marge dels costos econòmics o molèsties socials que al final se’n podien derivar.

Si desprès calia refer-ho, es refeia i en pau i allà glòria. Si es multiplicava el cost... Hi hauria algú que protestaria, i si protestava.. què? Si s’allargaven les obres amb les molèsties per la ciutadania... Que passaria res? Si els acabats eren deficients i els detalls finals eren inexistents... Algú se’n queixaria?

I com que ell no ho podia acceptar i no volia jugar a aquest joc, va començar a ser víctima de la seva integritat i la seva situació va enfocar el camí de la marginació. Mica en mica l’anaven arraconant, les obres més importants s’encarregaven a aquells tècnics amb una millor predisposició a acceptar els criteris que inspiraven els polítics i les poques feines que li encomanaven eren les de menys transcendència ciutadana, les més senzilles i simples, gairebé un tràmit burocràtic.

No era gran d’edat, però el van convertir en un home cansat, frustrat, decebut. Veia i patia el que li estaven fent i s’adonava que la seva vida perdia sentit. Estava molt tocat, profundament tocat, incapaç de reaccionar.

I així doncs, mentre que alguns miraven impertèrrits com s’anava degradant, ell mica en mica, arrossegat per les circumstàncies, deixava de pensar, deixava de fer, deixava de ser. I, sense cap remor, sense escarafalls, sense soroll, però amb la consciència tranquil•la de qui ha fet les coses com calia fer-les, assossegadament se’n va anar.

I va ser llavors, quan ja no feia nosa, que van arribar a títol pòstum els homenatges, els elogis i el reconeixement públic de l’estament oficial, exaltant els seus mèrits i les seves moltes virtuts, les mateixes que aquella colla de galifardeus hipòcrites havien fet servir, amb hàbil i perversa subtilesa, en la seva contra. Van poder amb ell, físicament, però no amb la seva dignitat.

Comentaris

  • Integritat.[Ofensiu]
    Frederic | 16-02-2016

    Per desgràcia és ben cert el que plantejes al relat. És sol premiar la submissió i la mediocritat al talent, sobre tot si és incomode. La gestió dels recursos públics és poc acurada i no hi ha tradició de retre comptes, la responsabilitat generalment no s'exigeis i dimitir costa Deu i ajuda. En aquest cas, com diu el proverbi " I de mort el combregaren"

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

145 Relats

265 Comentaris

90882 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com