El mai mes ha començat

Caminava pel vestíbul de l'estació, cap a la sortida, fet un garbuix, amb la Greta i la Imma. Sols havien passat cinc minuts més. Només feia una hora i cinc minuts que era un altre i no tornaria a ser el primer, però com aprendria a ser el que ara soc?
La Greta agafà un taxi i la Imma i jo recollirem a la nostra petita a l'escola, i caminarem fins a casa.
Dues hores.
Sentia el temps com el tempo d'un metrònom, marcant-me la cadència, i el pèndol contrapesat batia de templa a templa, amb un tac-tac sec, a ritme, per no defallir.
Al vespre, no parlàrem amb la Imma d'altra cosa sinó del que normalment parlàvem, no ens allitàrem sinó quant la nena feia estona que era allitada, no ens abraçarem entre llençols, sinó de la manera que sempre ho fèiem, no ens adormirem sinó desprès de les arts amatòries. No vaig fer res com a aquell ser nou que era des de feia sis hores perquè, com a acabat de morir a la vida anterior, no sabia viure encara la nova.
Em despertí, passada una hora de dormir, amb els ulls oberts i la mirada al sostre. El rellotge tic-tac, el pèndol tac-tac, i tota l'eternitat per endavant, moltes hores fins a clarejar encara. Llum morta, pàl·lida, sobre dos cossos estirats, ella deixada anar, cap sobre braç i colze plegat sobre els cabells, una sina sobre l'altre, rodona i suau, de costat i amb els genolls plegats tocant-se als meus, dormia nua.
Ara és demà i m'esmunyo de sota els llençols, sense fer soroll. La lluna és baixa i Orió és alt. He sortit fora i tancat rere meu. Allà dalt tres puntets brillants, i el meu cos glaçat on cada pel punxa com una agulla, comença a experimentar la inauguració de la nova vida. Faci el que faci sempre serè culpable d'alguna cosa, de prendre o de deixar.