El Llop i les cabretes

El senyor Llop estava gaudint de l’ombra, del Martini i de la companyia dels seus millors amics, assegut en una butaca que duia el seu nom. Fumava un cigar cubà i duia una bufanda de seda vermella que feia joc amb les mànigues arremangades i els pantalons blancs. Els ulls mig tancats darrere la cortina de fum seguien les cabretes que entraven en grups de dues o tres, mentre els tertulians l’incitaven a declamar els seus versos.
--Quines cuixetes més blanques que té, aquesta donzella! –li deien, esperant amb delit el comentari poètic del mestre--. I aquesta altra, quines orelletes més fines! I mireu, mestre, mireu cap allà, quina cueta més rodoneta i com la mou tot caminant!

Mentre el famós poeta Segismundo Llop va assaborint el cigar, les adulacions i les vistes, amb un somriure condescendent, a la taula del costat, la de les set cabretes, s’hi asseu tota una senyora, amb uns pits que tallen la respiració i una mirada que fa trontollar els gots de les lleixes. Duu un ordinador portàtil, una camisa blanca i uns pantalons acabats de planxar. S’hi asseu amb les cames creuades just davant del senyor Llop, treu un cigarret llarg i fi, accepta el foc que li ofereixen els dos cambrers de cop, exhala una anella de fum blau, canvia de posició les cames i, mentre mira intensament i irresistiblement als ulls del famós poeta, els diu a les cabretes en un murmuri sensual i a penes audible:
--M’acaba de trucar el meu agent, filletes. He guanyat el premi dels Jocs Florals Llopívols d’aquest any.