El llogador d'afectes

Un relat de: vadebo

Abans de nàixer, sa mare ja l'havia batejat Jaume, com el conqueridor del Regne de València i de les Illes Balears, un personatge històric idolatrat per ella des que va estudiar les seues gestes a l'escola. Volia que el seu Jaume fóra com aquell monarca; respectat, admirat i envejat per tothom. Si Jaume I va ser rei, el seu fill seria un important empresari o investigador o per què no un polític de relleu internacional. També, a l'igual que ho va ser aquell sobirà, el seu fill seria alt i bell; les dones quedarien torbades amb només la seua presència i una cua interminable d'amants picarien la seua porta cada nit desitjoses de rebre la seua llavor. A més d'un físic portentós, de segur que heretaria d'ella - professora de literatura com era- la facilitat de paraula i la sensibilitat de poeta d'Ausiàs March, del que recitava de memòria moltes de les seues poesies. Amb totes aquestes qualitats, el parlar del seu Jaume seria el d'un il·lustre lletraferit, seria com escoltar la veu d'un àngel, capaç de seduir a homes i dones que es plegarien sense remei als seus desitjos. Sí, el seu fill també anava a escriure en seu nom en els llibres d'història.

Com sa mare ho desitjava va nàixer amb un esperit cobdiciós i conqueridor, que l'empentà a acabar els seus estudis d'empresarials amb qualificació cum laude i a aconseguir ser gerent d'una important multinacional d'automòbils amb només trenta anys. Va invertir intel·ligentment els seus guanys en borsa i en encertades compres immobiliàries, amb les que després va especular per a traure quantiosos beneficis. Així, als quaranta-cinc anys acumulava un prestigi considerable en el món dels negocis i una fortuna important; comptes amb ingents quantitats de diners en diversos bancs i moltes propietats arrendades per tot arreu de la ciutat. Aquest era el seu particular imperi.

També la natura fou generosa amb el seu físic i des de xiquet es veia clar que Jaume es convertiria en un home molt atractiu i ben plantat. Ja des de l'escola va ser envejat pels seus companys perquè era desitjat per totes les xiquetes, que anaven darrere seu sense cap dissimulació. Aquest poder d'atracció sobre el sexe femení no va canviar fins la seua maduresa. I conforme el pas del temps s'obstinava en envellir-lo, ell invertia encara més en tractaments de bellesa, en roba de marca, en dietes saludables i en hores de gimnàs; tot per a mantindre el seu atractiu i poder de seducció. Amb la seua presència i loquacitat havia aconseguit gaudir dels favors d‘innombrables dones des de la seua adolescència, una llarga llista, la comptabilitat de la qual començà a portar en una llibreta. Anys més tard va passar aquest llistat a un full de càlcul on escrivia entre altres dades; el nom de la xica en qüestió, els seus anys, el nombre de vegades que havia tingut sexe amb ella, la llista d'actes sexuals que estava disposada a fer i la puntuació que li donava en cadascun d'ells. Així, s'entretenia amb càlculs estadístics i dibuixava fredes gràfiques per a esbrinar quines eren les més aplicades en la realització de determinades perversions. Després, d'entre totes les disponibles triava un telèfon; era el pla per al cap de setmana, mai li deien que no.

Ho havia provat tot, no volia que ningú poguera parlar-li de quelcom que ell ja no haguera experimentat abans personalment. Havia viatjat per quasi tots els països del món, visitat els indrets i les illes més llunyans i inaccessibles. Havia pujat l'everest, bussejat en els mars del carib per a caçar taurons i fins i tot va acompanyar una expedició a l'antàrtida. Tampoc ningú no podia parlar-li de menjars ni de begudes que no haguera provat, ni de museus que ja no haguera visitat. Ni de com era el sexe amb les dones de les diferents races. Ho provava tot sense cap por, amb una inesgotable avidesa d'experimentar. Inclús va tastar tot tipus d'estupefaents, només per curiositat, per verificar que es sentia exactament quan eixes substàncies envaeixen l'enteniment de les persones.

Però el dia del seu quaranta-cinqué aniversari, Jaume mirava fixament el sostre sense parpellejar. Es veia reflectit en un espill, totalment nu, tombat en aquell llit al costat d'una jove de només vint anys també nua i de nom artístic Samantha, que li preguntava preocupada si es trobava bé. Després de vore detingudament la seua imatge amb les tres pinces metàl·liques que li pessigaven els pits i els genitals, i de les que eixia un cable fins a un aparell que manipulava la xica per a soltar descàrregues elèctriques controlades de baix voltatge. Una veu interior que mai no havia escoltat el va cridar a la reflexió i li va preguntar si potser havia tocat fons i estava caient en una degradació moral sense límit. Des de feia uns anys ja no trobava plaer en la seducció de les dones, s'havia adonat que les atreia més el seu potencial econòmic que no el seu físic i el seu encant. Potser per això i per comodidat contractava prostitutes; almenys amb aquestes no calia esforçar-se en cap conversa intel·ligent, i a més, quan acabaven el seu servei els pagava i no escoltava cap reprotxe ni exigència. No obstant això en el fons es sentia dolgut en el seu amor propi perquè començava a ser conscient que la seua bellesa i el seu atractiu s'estaven semant a poc a poc. Sense saber perquè, va ser en aquell llit i en aquell precís instant quan per primera vegada en la seua vida va experimentar la sensació de sentir-se molt sol, totalment desemparat.

Cert és que tenia una filla i una dona, però molt lluny, en Ucraïna. Fa deu anys decidí contractar els serveis d'una agència matrimonial i viatjà a Kiev. Durant quinze dies va estar fent un càsting entre desenes de xiques espectaculars que li anaven presentant. A la fi es va decidir per Olga, una model amb estudis d'enginyeria, a qui li va parlar de la seua necessitat de reproduir-se. No de formar i consolidar una família, ni d'aconseguir a la fi enamorar-se tots dos amb la convivència, ni de tindre fills per a enfortir lligams sinó senzillament de reproduir-se. Com ho fan els animals, com una necessitat fisiològica comparable a la necessitat d'orinar. Jaume considerava que en la seua vida havia arribat el moment adequat i ella amb el seu físic i intel·ligència li donaria un fill molt semblant a conforme era ell. No podia arriscar-se amb una dona qualsevol, a més, les dones de l'est tenien fama de submises i aquesta no li donaria massa maldecaps.

Durant quatre anys va suportar Olga les infidelitats de Jaume, les setmanes que passava desaparegut sense tindre cap notícia d'ell i el maltracte psicològic al que aquest la sotmetia constantment. I a la fi, es va adonar que aquelles paraules que li va dir quan el va conèixer no van ser de broma. Cansada de suportar-lo, i sense demanar-li res, un dia agafà la maleta i la filla dels dos i tornà a Kiev; preferia sofrir a Ucraïna una pitjor qualitat de vida abans que conviure amb el monstre del seu marit. Va ser aleshores quan Jaume es va adonar que ella l'havia arribat a estimar de debò i de com va ferir-la quan el dia del naixement de la seua filla li va recriminar el fet que haguera parit una filla i no un fill. Una filla! Ell no volia una filla! Pensava que un ésser de la seua sang podria ser humiliat com ell humiliava les seues amants, o usat com ara mateix estava usant ell aquella prostituta, quasi una xiqueta encara. Estava convençut que tots els homes eren uns depravats en el fons i no podia permetre que la seua filla, una extensió de la seua persona, fóra seduïda i mortificada per cap tipus sense escrúpols. Seria com estar vexant-lo a ell i aquest pensament li resultava insuportable. Amb un fill tot seria diferent. Per això i per orgull no viatjà a Ucraïna per a cercar la seua filla i la seua dona. "Ja tornaran quan tinguem fam", es deia, però elles mai no van tornar.

Amb dos dolorosos estirons es va llevar les pinces. Es va vestir i després li donà una forta abraçada i un bes en el front a la Samantha. Li va deixar damunt del llit tres-cents euros i va eixir de l'habitació.
-"Perdona'm"- Li va dir per a acomiadar-se d'ella.
-"Per què? Què passa? No t'agrada com t'ho faig? Vas a queixar-te de mi?
Es preguntava què li estava passant. Volia plorar, molt poques vegades al llarg de la seua vida havia necessitat fer-ho. També per primera vegada experimentava la colpidora angoixa del remordiment i de la culpabilitat que li oprimia el cor i l'ofegava. Li faltava l'aire per a respirar, necessitava imperiosament parlar amb algú, telefonar algú. Confessar-se! Però amb qui? Amb la seua dona feia anys que no es parlava. Amb algun amic? No li'n quedava ningú. Al llarg dels anys havia fet malbé l'amistat amb tots ells degut a la seua actitud prepotent i cínica: aprofitava els casaments i altres encontres per a contar-los a les seues esposes secrets que sempre haurien d'haver estat precisament això; secrets. Els revelava pecats de joventut dels seus marits dels que estaven molt penedits i ho feia en públic, en el moment més inoportú, mentre ocultava parts de la vertadera història o afegia quelcom més. Tot per a fer parèixer al seus ulls que aquell acte tan llunyà del seu espòs era encara més greu del que realment va ser. Així es sentia realitzat, satisfet, provocant clevills en la relació de les parelles i inclús aconseguí trencar algunes d'elles. Però en realitat estava zelós, envejós de com els seus amics les miraven, de com se les estimaven: un sentiment que ell no podia arribar a abastar, ni tan sols a comprendre. Ells feien quelcom que ell no havia aconseguit en tota la seua vida: estimar. I per això calia destruir-ho, fins i tot amb premeditació. Mai els va presentar Olga, sempre va procurar matindre-la apartada de tots, per si de cas algú d'ells tenia la intenció de pagar-li amb la mateixa moneda. Tot i que Olga li importava ben poc, això no podia consentir-ho, a ell ningú no li la jugava.

Pujà al seu tot-terreny BMW. Durant dues hores va estar
conduint per la ciutat sense cap rumb definit, no sabia a on anar. Per uns moments va pensar en telefonar Marga, la seua secretaria. Però per a què? Ella sempre l'escoltava per obligació i a tot li deia que sí com una bona subalterna. I a fi, després de resistir-se, anà a casa sa mare. Va obrir la porta i entrà al pis. Com sempre, ella estava asseguda en una engronsadora prop d'un finestral llegint un llibre de poesia.
-Jaume! Ja feia quasi un mes que no sabia res de tu. T'he telefonat...
-Mare. Tot és culpa teua!- Va dir-li Jaume amb els ulls plorosos.
-Sóc culpable de què?- Li va respondre la mare en un to prou sec.
-Culpable del que sóc, de com sóc, del que m'he convertit. Tu m'has modelat així, tu amb la teua ambició de tindre un fill conqueridor i poeta. Tu que en lloc de cantar-me cançons de bressol em llegies Ausiàs i em relataves tots el detalls de la història d'aquell rei. Tu que m'ensenyares a ser cobdiciós, a la fi només has creat un monstre sense cap sensibilitat, sense humanitat...
-Calla! Esperava l'arribada d'aquest dia des de fa uns anys. Mai has entés el fons de les meues ensenyances, quan encara estaves a temps de corregir-te no em vares fer ni cas. Sí, vaig pregar déu perquè em donara el que li demanava i em va complaure: et vaig tindre a tu, un mascle, un home amb una intel·ligència privilegiada i la bellesa física del David de Miquel Àngel. Però em vaig oblidar de demanar-li que també et donara una ànima, no te la va concedir i t'has perdut en els pecats de la vanitat i la supèrbia. Has malbaratat la teua joventut, podies haver triar una d'entre totes les dones, de les més virtuoses a qualsevol que hagueres desitjat i viure amb ella la passió d'Ausiàs, el foc de l'amor vertader. És cert que el poeta va tindre amants però malgrat tot ell va estimar de debò i va ser estimat, es va entregar per complet i va lliurar el seu cor a la seua amada. Tu no ho has fet. Has sigut cruel, incapaç! Has fet malbé el voler de totes aquelles que t'arribaren a donar sense condicions fins i tot la seua ànima. Has consumit inútilment el teu temps sense conèixer l'amor i hui et veus perdut, major, buit...ara has de llogar les dones perquè et donen el seu interessat afecte. Pagues per allò que abans aconseguies amb només una mirada i amb tota la seua innocència i puresa. No és cert?
Has erigit un imperi econòmic, intangible, només són diners, munts de diners, volàtils, intranscedents, fugissers. Res que puga remembrar el teu nom després de mort i que la teua descendència puga perpetuar; una factoria, una fundació, una obra cultural... No has tingut carisma de rei, de constructor, més prompte de saquejador. Per això has fet malbé les teues amistats i ara només tens amics de bitlletera; la teua companyia només són un grup de gorrers i afalagadors als que has de llogar la seua amistat i simpatia.
No plores! No tens dret a lamentar-te! Potser no siga massa tard encara, mai t'havia vist així. Ara eres conscient que s'ha esvaït la teua joventut i el teu atractiu físic i amb ells la teua altivesa. Però has guanyat humanitat, ara posseïxes un esperit i una consciència que et turmentaran amb el record d'aquelles coses més essencials de la vida que no has viscut quan tocava viure-les i que segurament ja no podràs viure. T'havies cregut una divinitat però només eres un ésser humà.
-Mare...No tinc a ningú! Però jo sí que puc estimar. Jo t'estime! Jo sé estimar, vull demostrar-ho! Vull telefonar Olga, parlar amb la meua filla, abraçar-la- Va planyer-se Jaume mentre romania agenollat en terra i plorava en els braços de sa mare.
- La setmana passada em va telefonar. Vol demanar-te el divorci per a casar-se amb altre home. Escolta'm! deixa de plorar! Accepta que a partir de hui comença per a tu la reconstrucció de la teua vida. Els plans quasi mai esdevenen com nosaltres desitgem i a la fi cal anar improvisant. Mira'm al ulls. Sigues rei, poeta o vilà els pecats es redimeixen amb una penitència i la teua em sembla que va a ser llarga i dura. Però no et preocupes Jaume, t'ajudaré, jo també t'estime, sempre estaré al teu costat...mai tindràs necessitat de llogar l'afecte de ta mare.
* * *
Passats el anys i ja ben entrat en la seua maduresa, Jaume va publicar diverses edicions de la seua autobiografia, que després un director de cine prou important es va encarregar de convertir en pel·lícula. També va escriure una extensa col·lecció de poemes molt reconeguda i que fins i tot va guanyar un premi literari. Sa mare no arribà a vore-ho, però a la fi el seu fill va pair les seues experiències vitals transformant-les en una inspiració literària d'una sensibilitat i d'una qualitat que, si bé no era la d'Ausiàs, segur que l'haguera fet estar molt orgullosa d'ell amb tan sols llegir un poema.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

vadebo

2 Relats

4 Comentaris

2394 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00