El lloc on cauen els estels

Un relat de: kleine-trabant
Qui guarda els estels que cauen del cel?. L’ignot sempre és apassionant i el cabirol, de jove, es passava nits senceres mirant el cel esperant a que algun estel caigués d’aquell sostre esquitxat de llums. I aleshores, quan mig endormiscat en veia un que travessava el cel, començava una cursa embogida per a descobrir el lloc on queia, poder-lo trobar, quedar-se’l. Però mai hi arribava a temps, eren prou llestos per a amagar-se com ell s’amagà un dia en que, amb pocs dies de vida, algú s’emportà a la seva germana pensant que estava abandonada i aprofitant que la mare havia abaixat la guàrdia per alimentar-se. Tu ja saps que els cabirols poques vegades s’adapten a la domesticació, la seva germana devia morir al cap de pocs dies. Per això i perquè fa pudor i soroll no li agrada l’home, sempre se n’ha escapolit a temps quan n’ha intuït la presència. De vegades, però, amb el bosc com a aliat per a fer-se invisible l’ha observat amb les seves estranyes dèries quan és a la muntanya. Ara corrent, ara en bicicleta, ara sols, ara acompanyats. Què t’haig d’explicar a tu, no?.

Amb onze anys a l’esquena ja no té prou forces ni ganes de perseguir estels, aquella obsessió s’acabà el dia en que, mentre tornava d’una de les seves persecucions nocturnes, mirà cap el cel i li semblà que hi havia una nova estrella ocupant el lloc de la que havia caigut i que, maleïda burleta!, es reia d’ell. Quina ràbia!, no tenia intenció de continuar amb aquell joc on sempre perdia, mai més!. Amb onze anys a l’esquena ja ha viscut tot el que li tocava viure, a partir d’ara és un temps regalat que passa en solitud des que va ser apartat del grup de femelles a l’inici del passat estiu per un mascle jove i arrogant que li clavà una banya a la cuixa tal i com ell havia fet durant anys amb d’altres mascles que s’havien atrevit a discutir la seva autoritat en aquell territori. Ja ben entrada la tardor i amb l’hivern trucant a la porta viu el seu ocàs aïllat dels altres cabirols, però és resigna ha abandonar el lloc on ha viscut sempre, la Vall del Gaià és casa seva, la seva vall íntima. I veig que els masos deshabitats són el seu refugi en les inacabables nits fredes d’aquestes contrades; La Collada, La Torreta o La Serra són el seu recer, a redós de les seves parets, sovint amb teulats minsos, comptaria ovelles per adormir-se si no fos que els cabirols no deuen comptar ovelles per agafar el son. Tu que en penses?.

Avui al matí ha pujat fins aquí dalt com ha fet tantes vegades i ajagut de panxa a terra mirava la línia de subtil traça que separa el mar i el cel. Com sempre ben a prop d’on, a l’empara d’una alzina, se’ns recorda que algú, fa molts anys, va anar-se’n massa d’hora. Com la seva germana. S’alegra d’haver pensat de nou amb la seva germana. No vol oblidar-la, ara ja només és ell qui hi pensa. I ha estirat el coll per estar més a prop dels núvols, qui us empaita?, avui tenien més pressa que mai, com el temps, qui es recordarà d’ell quan ja no hi sigui?. L’oblit és com una segona mort, pensaria, si no fos que els cabirols no deuen pensar en l’oblit. Tu sí que hi penses.

Com tots els dissabtes, amb l’albada despuntant, a pleret l’home ha enfilat pel Torrent Roig des de Querol i amb la motxilla plena de fam de muntanya com quan era jove. Avui ha decidit que serà l’últim cop que hi puja per aquest camí, la propera vegada ja ho farà des de l’església de Sant Jaume, aquí sota meva, on deixarà el cotxe. Ja són masses anys i masses quilòmetres a la seva esquena i a les seves cames i aviat la malaltia farà que no es pugui orientar ni en camins que coneix pam a pam; no vol donar maldecaps als altres. La tardor s’ha llevat serena i freda, des del fons de la vall els primers raigs de sol és mostraven tímids, res de cels rogencs ni grans escarafalls. Fulles de roure al terra que callen petjades que ja no tenen pressa, heura que es cargola i juga amb les soques de les alzines, molsa que vesteix de verd les pedres a la vora del camí. Novembre. A tu també t’agraden els dies com aquest, ho sé!.

Ha arribat aquí dalt esbufegant més que mai, però malgrat tot ha arribat. Les cames cada dia li són menys lleugeres però tenen memòria, saben com enfilar-se a un cim malgrat el cansament. I és que un bri de competitivitat imprudent encara resisteix en algun racó de la seva ànima. I un cop més, d’ençà del diagnòstic de la malaltia, ha fet l’exercici de posar a prova la seva memòria. Records que han anat caient talment fossin flocs de neu que cauen dispersos ara aquí ara allà. I s’asserena quan es dona compte que la memòria continua viva dins el seu cap, potser més feble?, probablement; un cop més les pors se n’han anat riu Gaià avall. De vegades pensa que la memòria deu ser com les brases que, tossudes elles, es resisteixen a apagar-se del foc de la vida viscuda. No vol oblidar, però malgrat tot, mai ha enyorat el passat, sense retrets cap a ningú pensa amb l’ahir com si fos un estrany conegut. I ara no enyora un demà on potser ja haurà oblidat que ha fet avui. I, saps?, quan el veig tan capficat penso en els dies en que el veia pujar corrent, aquell mig somriure d’eufòria continguda de quan era aquí dalt el cim li delatava que es veia capaç, si hagués volgut, de calmar el vent, de controlar el mar, d’asserenar qualsevol tempesta que fuetegés el Camp de Tarragona. Ara el seu somriure no expressa alegria, tampoc és tristesa, no sabria com explicar-t’ho. Maleïda i silent decadència, pensa, mentre se li accentuen les arrugues que solquen el seu rostre com si fossin les esquerdes de les parets de les solitàries masies que m’envolten. De vegades que és aquí dalt s’asseu i treu una llibreta i un llapis, obra la ment com qui obra una finestra per a renovar l’aire de casa, les paraules flueixen soles i les escriu. Teixir frases, teixir una història que un cop més fa olor a fracàs i que ningú llegirà mai. Escriure, panacea contra l’angoixa per les incerteses del futur. Angoixa arraulida en algun cau secret dins el seu pit, sempre latent i que de vegades es desperta ferotge. Escriure, guariment per a les ferides que els anys no han aconseguit cicatritzar. Pensa que haurà passat per la vida com de puntetes, sense fer gaire fressa, com tènue brisa que amb prou feines aixeca unes poques engrunes de pols. Qui és el guionista de la meva vida?, pensaria si no fos que mai ha pensat que aquest guionista existeixi. Escriure i córrer han estat els antídots per a tot i al final per a res. Ai si pogués tornar a córrer!, cap a on?, no ho sap, només córrer per aquesta vall, la seva petita arcàdia; sí, aquesta també és la seva vall íntima. Per a tu també ho és, t’he robat els pensaments moltes vegades!.

I, se sobte, el cabirol s’ha adonat que a pocs metres hi havia l’home, com quan de sobte apareix Venus en els llimbs del dia i la nit, just abans que la nit cobreixi amb un vel la llum. S’han mirat, cap por l’un cap neguit l’altre, els dos només han vist la mirada de dos vells solitaris. Sense deixar de mirar-se el cabirol ha davallat pel sender que passa pel Racó de Sant Bernat i l’home pel que condueix a l’església. Algun dia, més aviat que tard, cap dels dos tornarà a pujar aquí dalt. Però jo seguiré aquí, llepant-me les ferides i preguntant-me perquè fa temps va abandonar-me la gent que vivia al meu voltant. Pedres i silencis on hi havia llars i vida. Jo sí que enyoro el passat!, tot i que deus pensar que les muntanyes no enyorem ni a ningú ni a res. Tu també deixaràs de venir, i de la teva absència en sentiré enyorança igual que de la dels altres que m’havien escollit com a muntanya íntima. I tu, que enyores?. Potser quan de petit et feien creure que Montagut era el lloc on cauen els estels?, potser t’he decebut?.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de kleine-trabant

kleine-trabant

7 Relats

13 Comentaris

3524 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
http://kleine-trabant.blogspot.com.es/