El llimoner i l'olivera

Aquella gent s'havia deixat els llums dels fanalets de paret del pati encesos. Havien anat a dormir amb un i dos -i tres- tocs ebris, abaixat persianes -algú va dir 'baixem les persones!' (ebris, doncs, un toc quatre -va, passem-ho a cinc-) i tot seguit premeren els pius de comandament que accionaven els motorets. A fora era clar de bombetes, però ningú tancà els interruptors per enfosquir l'exterior. Desitjaven llit i algú tindria vomitera assegurada. Abans, però, algú d'aquells 'algú' xerraria mil secrets seus i dos mil dels altres i l'endemà hi hauria alguna baralla argumentativa, només, i ja seria prou.

A fora, mentrestant, el pati seguia il·luminat artificialment. Era nit de noviluni, el cel no regalava res. Núvols i la celístia a fer punyetes.

-Aquesta claror no em prova!- va queixar-se un dels dos arbres que, entre gespa sintètica, eren capaços de continuar creixent: el cel era de debò. Amunt fugida, llibertat. Les arrels havien fet sort: la terra que colgava el material imitatiu era fertilíssim, havia estat camp de conreu.

En exclamar el seu malestar, el vegetal va sacsejar la capçada. Carregat de llimones com estava, algunes van caure. Plenes de suc, bonyegudes, de pell gruixuda i porosa. Flairoses, un plus d'aquells cítrics crítics amb l'espai.
Un esperit que pul·lulava per allà les va relacionar, per la forma, amb unes pedres del ronyó que havien extirpat a un conegut també traspassat. Va somriure -l'aire va traduir-ho en una vibració agradable, una brisa càlida- i, com que no podia ser vist, trapellament va gaudir saltant-volant d'unes a les altres, cap distància se li resistia. S'aturà, però, amb cert sentiment de frustració: trobava a faltar un company de joc. Esperava trobar-lo: els de l'habitatge s'havien tornat a oblidar -o ni això- la roba estesa a la sissí (estri que cansat del pes de les peces feia nonó, nonó). Aquelles persones desconeixien que, en la fosca, una munió de sers desfilen, viatgen, vagaregen, deambulen, cerquen, travessen, s'arrapen, demanen... L'espectre esperava una d'aquelles energies, anhelava que fos afí, si més no en l'aspecte infantil. S'emocionarien i riurien junts.

-Roba assecant-se a la serena, atraus. Vindrà, avui?

El llimoner i l'olivera van fer que unes branques d'un i altra que es tocaven es fessin uns copets.

-Reacciona! Recordes? No, no pots! Pots fer possible que aquestes llums odioses cessin?

L'aparició, que havia acabat de comptar les peces de fruita despenjada, fruita plorosa (el tacte de l'herba postissa desil·lusionava) els va complaure. Va fondre les làmpades elèctriques. Les va fondre en difondre'ls l'aversió que provocaven. Tal volta cruel: aquells dispositius que acabava d'inutilitzar no tenien culpa.
Per fi, en l'obscuritat vellutada, els arbres gaudien de la nit natural. La tímida olivera estirava les branques cap el fantasma fent de cortina pentinaire. Es tractava de despertar el record. El llimoner estava patint pessigolles de l'aranya que deixava la teranyina per recórre'l fent diferents circuits, per treure's la gana. L'aranya supervivent. El fruiter havia estat ruixat contra cent i més malures. S'havia refugiat fent-se una boleta, plegant les potes, en una concavitat del tronc. S'hi està tant! El que va caldre fins desparalitzar-se de la por. Tenia gana! Teixí una teranyina magnífica malgrat la debilitat pel llarg dejuni. Esperà. Impacient, s'entretenia transitant pel vegetal fins a extenuar-se. La calma ofegava l'ànsia alimentària en part. L'aranya mirava la trampa a punt i res. L'aranya es deia Wilmena. Li va posar el nom un altre fantasma que havia estat vegetarià. Per això la Wilmena no caçava. Per això acabaria nodrint-se de borrons, fulles, paperets...els plàstics els separava, no era tonta. La Wilmena trigà a avesar-s'hi, però els diversos efectes cromàtics de les combinacions atzaroses d'aquells element que s'adherien a la seva teranyina va fer el miracle. Un cop que hi trobà un xic de punta de cigarreta esclafada que s'havia envolat la tastà, es marejà i es desmaià. En despertar notar la gespa de mentida -que era de mena amable sense capacitat de transmetre-ho- va fer-se-li desagradable. Tocà el dos cap el seu territori segur.

Un grapat d'estels més fulgurants van aconseguir d'obrir-se pas a la volta celest. Van observar l'escena dels dos arbres amb l'esperit enmig, emmarcats en aquell quadrat ben regular que era el pati. Van adonar-se del groc de les llimones, el van voler. Hi van allargassar rajos, les van prendre totes: setanta-tres, nombre comprovat tant per l'esperit com per l'aranya. Les van esprémer contra els cràters de la lluna oculta. El satèl·lit va rondinar, no li tocava de treballar. Els estels van omplir un núvol amb el suc, van conduir-lo fins a l'estenedor del balcó i la pluja cítrica crítica hi caigué. La roba se sentí ofesa i pressionada, necessari per escopir el segon fantasma que feia el manta entre aquelles tèxtils cèl·lules. La roba n'estava cofoia, d'albergar-lo, encara que suposés la influència d'aquell ésser als qui se la posessin, la seva presència hi romandria. L'acidesa desadherí, no obstant, aquell esperit que l'esperit primer buscava. En Dinah buscava en Sopah. Sopah, en ser esbandit per força, va manifestar-se plenament triant la forma d'un cilindre. Dinah rigué i es metamorfosà en conus. Els divertí uns instants. Tornaren a cap forma i pensant en la que sí tenien, malgrat no tenir, com si el temps no hagués transcorregut.

-Tu vas plantar el llimoner!
-I tu l'olivera!
No pas aquests, uns altres. Servien igual.
-Saps? Tinc una mascoteta aràcnida, la Wilmena. A vegades fa trenes a l'aire. S'entrena. L'aire trenat, qui el respira, s'assossega.

Dinah se sentí nirvànic. Sopah ajudava a assolir aquell estat.

-Jo he fos la llum falsa. Compta?
-Sí. Si t'ho han demanat, sí.
-Sí. Ara estan millor.

Van escoltar la fressa dels capçals del dos arbres que ballaven contents.

-Si els poguéssim trasplantar...la gent de darrere les parets no se'ls mereix.
-Mai res és perfecte.

Se li feu present un tram de vida en què no s'agradà gens, Sopah. Volgué fugir de Dinah, que li pidolà:

-Germana, aparquem-nos en el que ha madurat i ens retroba.

Sopah s'ensopí:

-No et tornis tèrbol, la nit és gloriosa, Dinah.

Sopah, però, continuava amb la seva espina:

-Em aquesta llar mediocre i vulgar he reviscut el que vaig fer. Com si m'haguéssin
reemplaçat i jo em veiés en el cos d'un substitut.

-Què t'empatolles?
-Anava a cals pares, dia sí, dia també. M'havia instal·lat pel meu compte. La mare, tan generosa, de massa burra, no evitava que jo m'emportés el que em plaïa. M'ho hagués donat tot. El pare no sabia aturar-ho, feia cara de pomes agres. Sent mut, res més podia expressar, jo mirava de no mirar-lo. Els vaig gairebé buidar. El seu domicili va esdevenir quatre parets quasi despullades, les cambres amb el just, ells passant misèria i jo dient que eren minimalistes si me'n parlaven, quan ja no hi anava, quan tot el de valor lluïa al meu pis, sense pensar que els devia tant.
-Al jardí hi havi l'olivera i el llimoner...
-El pare es posava sota l'olivera, amb el bastó la picava quan les olives eren a punt. Collir-les era dolorós, ho feia. Adobar-les l'evadia. La mare es posava sota el llimoner. En prenia flors, se les fregava pel rostre. A vegades retenia l'inici de llimona, verdíssima, minúscula, l'essència. No eren pinyolets. Quan la meva filla va marxar de casa va fer-me el que jo havia fet: anar venint i usurpant els mateixos objectes, mobiliari...Jo no hi estava d'acord i, no obstant, callava amagant un toc de mala llet. Havia d'entendre que tocava que fos així. M'estimava pel patrimoni, en certa manera. L'hi ho vaig calcar?
-Ah, aquesta taca del passat no ha mort, fins que la teva filla...
-...se n'adoni. La seva filla, n'haurà de tenir una, no ha de seguir el patró.
-Tens present la teva filla?
-He foragitat el vincle. No goso enfrontar-m'hi i menys així, en format ànima.
-No, no ets covarda. Tampoc pots desentendre-te'n. Ho vas iniciar. El que és material...
-Ho tinc paït.
-Que l'amor sigui la teva força.
-Ho posava una noteta d'una bossa de te.
-On?
-Llençada. La casualitat gens casual me la va estampar al nas amb una ràfega de vent.
-Ara estem aquí, junts, Sopah. Tu no acabes d'estar a gust per més que em parlis d'una aranyeta encantadora i que intangiblement et fraccionis entre les peces de roba que et fan de faixa. Has d'aguantar-te sola.
-No puc estar-me rebotint a la recerca de roba no recollida contínuament.
-No, no pots. L'eternitat no t'ho permet.
-Ei, que n'hi ha a força llocs!
-Subterfugi que no duu enlloc.
-I la Wilmena?
-Parlem de tu.
-I els arbres?
-Parlem de tu.
-No sóc jo. És un segment, un fragment meu d'abans que no em marxa.
-Com hem dit. Ni trossos ni hòsties! Arregla-ho d'una vegada!

Un terrabastall. La sissí va flexionar-se amb el pes de la bugada. Va reflexionar més, Sopah.
-La parella de la meva filla és una dona russa reptiliana.
-Què?
-Molt de tant en tant, com avui, m'acosto a la seva vida. No fa massa que habita aquí. No he travessat parets, no vull veure tot el que té que era meu que era dels seus avis. La seva parella té un front alt, com dos fronts enganxats l'un sobre l'altre. I amb doble fons, segur. Se li han fet franges de greix. Un acordió rar, aquell front, que no fa música mig alienígena. Hauria, no? El doble front no és emocional. La bifrontal és molt intel·ligent i alhora...tan vulgar!
-Hahaha! Com te la carregues i com desvies, Sopah!
-Estàs rient, Dinah!
-Vull que et reguis de riure, que riguis tu! Que diguis, tu! Que ens congelem en l'etapa infantil que aquests dos arbres ens rememoren. Mai hem volgut res més! Podem, podem fer-ho tot! I tu arruïnant-te l'infinit amb facècies. Extirpa ipso facto!

El suc de les llimones anava actuant. Corrosiu amb la tara, atacant.

Al domicili, la reptiliana vomitava. Amb el monyo de cabells rossos decorat amb agulles swaroski, amb el vestit de franel·la de quadres escocessos blau i verd cenyit a la cintura, amb les botes de sota genoll, de pell negra, a conjunt amb la xupa.
Just llavors Sopah penetrava a l'interior. Dinah s'havia estirat entre els arbres fent-se ell mateix d'hamaca invisible. La Wilmena se li situà al melic que ella sí veia, fent-hi de tap.

Sopah ensumà putrefacció. Va prendre'n el fil i va començar a descapdellar-lo.

-Mare, pare, perdoneu-me. Tauletes, armari de lluna plena, butaques, mirall, cadires, canelobres, ...Us vaig plomar! No teníeu ningú més. El noi estava mort, no em podia endur el pou on vas caure, Dinah. N'arrencaria el julivert de la humitat, en faria ramets que trituraria per venjar-me d'aquella bocassa que et va engolir. La mare resava agenollada davant del pou. El pare hi havia abocat totes les paraules, mai més es recuperà. I jo expropiant, com per distreure'm. Quan la meva filla em va imitar vaig deixar-la fer, com t'he dit, Dinah, entre emprenyada i comprensiva. Són coses, només. La reptiliana -es deu dir Rèptia?- és una hacker de sarcòfags, els reven a presidents inútils que volen la fama pòstuma i no pòstuma.
-Ooh!- exclamà Dinah des d'on era, perdent un equilibri que no li calia.- Ha de ser per força una reptiliana, reptiliana bruta. Jo que tenia entès que aquesta raça tirava, més aviat, a semiàngels ajudaires.
-La corrupció s'infliltra arreu, com veus.
-Sopah, va, solventa.
-Ara esmorzen. La reptiliana se n'ha anat.

Esmorzar. Nou jorn. Discutia, aquella gent, per esbrevar, segons com, tanta merda. Una parella trencava. La del vestit quadriculat era un quadre que es diluïa, no tornaria. Escates i a prendre el sol per maquinar vés a saber què, com una llangardaix patètic. Aquells convidats a la festa del trentaunè aniversari aquell dia 31 se sentien ridículs. Discutir ho disfressava. I també colgava el mal de cap després de la fastigosa festa en pijames que va espatllar-se per massa substàncies inapropiades que, al cap i a la fi, calien per arribar a aquell matí ni tràgic ni còmic. Mescalinitzador.Trencava una dona amb una altra i la que se n'anava la feien fora, a més, la roba estesa, els arbres, l'aranya, el pati sencer, els estels i el líquid llimonós. Aquells homes i dones van sortir al carrer, van contemplar coloms grisos que volaven cap a la dreta en eixam. Van deixar-se orientar, oblidant que anaven descalços.

La filla de Sopah, trentaunera, sola, va escombrar -l'aspiradora no rutllava expressament,, soroll empobridor d'atmosferes- la pols de les pertinences mig sostretes feia dues generacions. Semblava mentida que tanta cosa es reduís a tan poc. Plora, de cop. Molt. El cor quasi emergia gorja amunt. Sopah plorava amb ella. Dinah somreia.

En un altre univers pactat, els pares de Dinah i Sopah es guarien, una sensació embriagadora els sanava la gran ferida, com si fossin llepades amb oli d'oliva que feia olor de llimones.