El llibre

Un relat de: Petit moment

"El sol, brillant en el blau horitzó m'omplia de nou de vida." Aquesta frase és la última frase del meu llibre. Sembla extrany però a vegades començar pel final, és el més senzill.
Pocs dies després de trobar el llibre a l'estanteria més alta de casa els meus avis, vaig descobrir l'amor per la lectura. Era un llibre molt especial, es titulava "Mireia" i narrava una història en la que jo em sentia plenament identificada. Per començar, el nom de la protagonista coincidia amb el meu i la història que explicava podia ser perfectament la meva vida. L'unica cosa extranya de la novel·la era que mai utilitzava noms propis, a excepció de Mireia, el nom de la protagonista.
Els primers capítols relataven la seva infància, la separació dels seus pares, l'entrada a l'escola, la mort de la seva àvia… Tot concordava amb la meva vida: els fets, les dates, els detalls... Després va començar l'adolescència: els primers petons, el primer cigarret… Quan vaig arribar a aquella pàgina em vaig quedar astorada, sí, la pàgina 220 explicava pas a pas tot el que havia fet jo aquell dia. El llibre narrava la meva vida.
I ara? Ara què passava? Havia explicat el meu passat, havia arribat al present i… seguiria amb el futur? Mai, mai no hi havia cregut en el destí, però, com pot ser que el tingués davant dels nassos i no m'atrevís a passar la pàgina? Es tractava d'una broma pesada?
No, mai havia cregut en el destí, però a partir d'aquell dia m'hi vaig sotmetre, llegia el que em tocaria el dia següent i si calia forçava les coses perquè succeissin tal com dictava el llibre. Fins al punt que vaig emmalaltir; seguint les ordres del llibre em vaig tancar a la meva cambra tal com indicava i vaig deixar de menjar, de parlar, gaire bé de moure'm; vaig deixar de viure.
El que per mi era un joc misteriós o una broma del destí; ara s'havia convertit en un infern, la meva curiositat em va debilitar fins al punt en que jo ja no m'aixecava del llit i no tenia ni força per a passar la pàgina per veure el que em tocaria.
Al passar la última pàgina del llibre i veure que al cap de pocs mesos tot s'acabaria, vaig desitjar ser lliure i deixar de ser l'esclava d'unes pàgines de paper. I va ser llavors que em vaig rebel·lar, vaig agafar un bolígraf, el meu llibre i amb la poca força que em quedava vaig obrir el balcó. Allà mentre el sol m'acaronava de nou la pell, vaig escriure aquesta frase "El sol, brillant en el blau horitzó m'omplia de nou de vida."


Comentaris

  • Bon relat amb bon final[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-09-2006 | Valoració: 10

    Un relat amb més d'una lectura possible, fantàstic però sense excessos, ben escrit amb prosa clara i neta que va per feina i aconsegueix fer-la.
    Es llegeix a bon ritme i sense entrebancs argumentals ni lingüístics.
    Això, que sembla tan senzill, no ho és... per tant, et felicito sincerament!
    També t'envio una abraçada plena de sol i ben rodona,
    Unaquimera

  • Llibre | 07-06-2006 | Valoració: 10

    Molt bo. Un gir molt hàbil i ben portat.

    M'ha agradat la història en general, com l'has anat portant, dosificant-la. El tractament... sí... m'ha agradat.

    Fins la propera,

    LLIBRE

    PS.- Quan he vist aquest títol de relat, El llibre, i essent ja la Llibre aquí, a RC, no podia deixar-lo passar sense donar-hi un cop d'ull!

Valoració mitja: 9.75