Cercador
El lleó Pòpul i la guilla Grau-Grau
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La guilla Grau-Grau (de cognom 'repe' amb guionet) feia mesos que festejava amb el lleó Pòpul, de cognom tòtil, però lleó. Va ser a partir de com n'era, ella, de bona cuinera.
El lleó era el clàssic rei de La Selva i vivia a Blanes, on comença aquella comarca. La bèstia amb cabellera abundosa volia viure amb un benestar total i no pensava en els altres. Cosa de ser lleó? Cosa de dir-se Pòpul? No se sap, sempre amb interrogants!
El cas és que la guilla Grau-Grau n'estava molt, d'ell. Li preparava canalons de gallina ponicana i guisats flairosos i per a sucar-hi molt de pa i mandonguilles de porc ibèric amb bolets mig al·lucinògens per tal de fer-lo gaudir de mil sensacions que Pòpul sempre esperava. I demanava repetir, és clar.
La guilla Grau-Grau alegrava al lleó i això l'alegrava a ella de retruc tot i que alhora, paradoxalment, la disgustava. Ella feia i feia i el lleó rebia i rebia i a canvi potser estirava la pota de comandament per tal que li llepés, com si fos un súbdit i no pas la bonica guilla Grau-Grau, la millor cuinera un pèl guillada que elaborava àpats divertido-suculents.
Un dia va descobrir que el lleó s'amagava quan ella esperava que li tornés la cassola que més d'un cop al dia li duia amorosament. Pòpul, no obstant, al·legava que ser rei és dura feina i que ho havia d'entendre, que el temps li passava volant com un deliciós faisà fugisser. La Grau-Grau s'ho creia...al principi. Però era guilla. I, per tant, llesta. Va decidir investigar.
Mai no ho hagués fet. Aviat va passar del dubte a la desconfiaça, ella que era tan sincera. No podia enganyar més al seu cor àvid de companyia i afecte. El lleó Pòpul mantenia el sistema de 'obtenir' i 'passar força olímpicament'. La guilla va entendre, amb molt de dolor, que era un aprofitat i que tot ho evidenciava. Calia tocar el dos, ja no volia viure en aquelles terres. I ho faria amb les mateixes paraules que el lleó tenia per costum fer servir:
-Bé, bufona, t'haig de deixar. (i li feia falsos -llavors ho va veure clarament- petons).
Va ser un repte per a la Grau-Grau tot plegat. Però va ser forta i avui en dia viu en una altra comarca i té molts admiradors dels seus plats...tot i que no n'ha volgut saber res de cap fent cas a la dita aquella de 'gat escaldat amb aigua tèbia fuig'.
El lleó era el clàssic rei de La Selva i vivia a Blanes, on comença aquella comarca. La bèstia amb cabellera abundosa volia viure amb un benestar total i no pensava en els altres. Cosa de ser lleó? Cosa de dir-se Pòpul? No se sap, sempre amb interrogants!
El cas és que la guilla Grau-Grau n'estava molt, d'ell. Li preparava canalons de gallina ponicana i guisats flairosos i per a sucar-hi molt de pa i mandonguilles de porc ibèric amb bolets mig al·lucinògens per tal de fer-lo gaudir de mil sensacions que Pòpul sempre esperava. I demanava repetir, és clar.
La guilla Grau-Grau alegrava al lleó i això l'alegrava a ella de retruc tot i que alhora, paradoxalment, la disgustava. Ella feia i feia i el lleó rebia i rebia i a canvi potser estirava la pota de comandament per tal que li llepés, com si fos un súbdit i no pas la bonica guilla Grau-Grau, la millor cuinera un pèl guillada que elaborava àpats divertido-suculents.
Un dia va descobrir que el lleó s'amagava quan ella esperava que li tornés la cassola que més d'un cop al dia li duia amorosament. Pòpul, no obstant, al·legava que ser rei és dura feina i que ho havia d'entendre, que el temps li passava volant com un deliciós faisà fugisser. La Grau-Grau s'ho creia...al principi. Però era guilla. I, per tant, llesta. Va decidir investigar.
Mai no ho hagués fet. Aviat va passar del dubte a la desconfiaça, ella que era tan sincera. No podia enganyar més al seu cor àvid de companyia i afecte. El lleó Pòpul mantenia el sistema de 'obtenir' i 'passar força olímpicament'. La guilla va entendre, amb molt de dolor, que era un aprofitat i que tot ho evidenciava. Calia tocar el dos, ja no volia viure en aquelles terres. I ho faria amb les mateixes paraules que el lleó tenia per costum fer servir:
-Bé, bufona, t'haig de deixar. (i li feia falsos -llavors ho va veure clarament- petons).
Va ser un repte per a la Grau-Grau tot plegat. Però va ser forta i avui en dia viu en una altra comarca i té molts admiradors dels seus plats...tot i que no n'ha volgut saber res de cap fent cas a la dita aquella de 'gat escaldat amb aigua tèbia fuig'.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436351 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com