El llenguatge del dolor

Debut al meu treball com a terapeuta i també arrel de les meves experiències de vida, he arribat, si es pot dir, a una conclusió, a què el dolor, el patiment té el seu propi llenguatge i no ens han educat per entendar-lo en absolut.
A part de l'oral, existeixen molts altres llenguatges que, tal volta, són més clars i sincers. Podria posar per exemple el gest. A més de les diverses maneres que emprem habitualment per a comunicar-nos, hi hauríem d'afegir les artístiques que ha emprat la humanitat per ésser capaç de transcendir l'abstracció dels pensaments i sentiments, fins a aconseguir materialitzar-los: Pintura, escultura, arquitectura, inclusiu música que disposa d'un llenguatge escrit. Aquests mitjans, la llista es faria interminable, per treure del interior a l'exterior els pensaments i sentiments més profunds, on a vegades la paraula es queda curta per expressar-los .
Per a la comprensió de diversos llenguatges emprem els cinc sentits; així i tot es poden emprar de manera autòmat o emprant un grau de concentració que ens donarà unes respostes molt més precises. Vull dir, el tacte, per exemple, pren un dels dos sentits d'observació. Està molt enfora el fet de "tocar" que fem a diari, sense la més mínima atenció; del tocar compromès amb l'objecte que toquem. Inclusiu afegiria el contacte habitual i rutinari entre les persones: besades de salutació, estreta de mans i la diferència abismal del món de la carícia.
Bé, me n'he anat molt enfora del llenguatge que volia exposar a l'inici de l'article. Recuper el tema.
El llenguatge del dolor ens avisa que hem recorregut un camí de manera inconscient. No hem prestat la deguda atenció al que estàvem fent o vivint. En el primer lloc moltes vegades venen alguns tipus d'accidents. Estàvem dessarrollant una activitat i teníem el pensament en un altre lloc (això provoca estrès dolent). Llavors per a tornar-nos a la realitat i a la presència, hi ha un accident que causa dolor. El dolor ens retorna a la presència. Ens unifica amb nosaltres mateixos, ja que abans ens trobàvem disgregats.
He escrit moltes vegades sobre el món de les analogies en la salut i la malaltia, i ara en tornaré a fer una petita referència.
Com a terapeuta holístic, entenem l'esser humà com una unitat que és mou en dos centres de poder: Mental(l'eina física és el cervell) i emocional (l'eina física és el cor). Quan fem el camí de vida a contrapèl d'un dels dos, se'ns crea un conflicte intern. Llavors es posa en marxa un mecanisme per a fer-nos-ho saber que estem actuant equivocadament.
Recordau com a "Pinocho" li creixia el nas quan deia mentides i que la seva consciència "en pepito grillo", li retreia la seva manera d'actuar?. Idò exactament el mateix ens passa a nosaltres, i quasi tots ho heu experimentat. Malgrat hi ha segons quina genteta que tenen la consciència blindada i les mans massa llargues (vosaltres mateixos fais la llista); així i tot més prest o més tard la sentiran.
El conflicte intern crea un dolor intern que més prest o més tard, es farà visible a l'exterior i es somatitzarà (fer evident en el cos físic). Exemples n'hi ha prou. Qui no ha passat una temporada d'estar fins els nassos de segons quines situacions que està vivint i que no els deixen respirar i ha acabat amb un bon constipat, que li ha posat el nas com una tomàtiga, congestionat sense poder respirar adequadament i amb una tossina de ca (realment li lladraríem a la situació). Contemplau l'analogia?. Existeixen molts llibres on es descriu la problemàtica mental i emocional i la seva analogia en relació a la malaltia que es somatitzarà. Un d'ells és "Cuerpo-mente" (*)que fa estona empri per la meva feina. I m'ha ajudat molt a poder esbrinar la causa que havia provocat la malaltia.
Em sembla que "La enfermedad como camino" ja el vaig recomanar en un article anterior, n'és un altre per a llegir amb deteniment¸així com "El mensaje curativo del Alma"de Rüdiger Dahlke, d'editorial Robin Book
Els pensaments són molt més modelables que els sentiments, ja que els darrers solen esser categòrics. No es pot estimar un setanta per cent; o s'estima o no s'estima.
Retornant al llenguatge del dolor, quan apareix en dóna dues opcions. La primera escoltar-lo i esbrinar (a vegades necessitem de qualcú que ens ajudi a fer-ho) el que ens vol dir i posar fil a l'agulla. L'altra opció és fer-li orelles de cònsol i això portarà a què el missatge vagi augmentant en intensitat; ben igual que quan ens adonem que algú no ens escolta, aixequem la veu fins i tot arribant a cridar algunes vegades.
El dolor, així com els diferents símptomes (llenguatge de l'organisme): Febre, inflamacions inclusives infeccions(indicatiu de què el sistema immunològic està deprimit), són indicatius de què alguna cosa no acaba de funcionar. Emmascarar-los amb medicaments, sens intentar esbrinar que ens volen dir per anar a la causa, és posar pegassos que no ens serviran per la nostra curació. El nostre organisme té una capacitat pròpia de recuperació (en casos aguts l'acció d'atac ha de ser immediata, així com els dolors d'intensitat insuportable). Però si l'acostumem a no fer res. Arribarà un punt en que no respondrà, sigui quina sigui l'agressió que pateixi. D'aquí ve aquella dita: "Un constipat tractat amb medicaments dura una setmana i sense, set dies"
Un cop que s'ha arribat a emmalaltir; podrem emprar la malaltia per fer un procés evolutiu com a éssers humans, sempre i quan siguem sincers amb nosaltres mateixos; ja que la malaltia ens despulla i mostra a l'exterior el que no volíem mostrar, però que si sentíem.
Dels llenguatges de la Terra, del Mar, dels estel·lars n'escriuré en un altre article. Aquests es capten amb els cinc sentits físics, però per arribar a copsar-los n'hi hem d'afegir un altre: La intuïció, el sext sentit.
Fins la propera i gaudiu d'aquesta primavera tan esponerosa que ens han tornat regalar i de les pluges que no aturen.

Josep Bonnín