El llegat de Misery

Un relat de: franz appa

La dona, ajupida, feinejava al jardí, quasi invisible entre massissos de flors i arbustos polidament retallats. La vaig saludar, procurant alçar la veu, per tal de salvar la distancia i la duresa d'oïda que mentalment li atribuïa, jutjant la seva edat amb aquesta frívola condescendència que solem usar davant de la gent que assignem a la vaga categoria de "gran". Ella es va girar prestament, molt més àgil del que les meves frivolitats condescendents havien calculat. En realitat, no deu ser tan gran, em vaig dir.
Es va atansar a mi, descalçant-se els gruixuts guants de jardiner i passant-se la mà lliure coquetament pels blens rebels del cabell canut, lleugerament arrissat. Em va esguardar amb uns ulls blaus claríssims, sense taques ni ombres de cataractes.
-Tu deus ser la Misericòrdia -va dir, amb una veu desimbolta i alegra, pronunciant el meu nom amb una perfecció sorprenent-. T'he reconegut de seguida, sóc la Mary Bannon.
‘Reconegut?', vaig pensar, però no vaig poder formular la pregunta. Ella ja m'orientava cap a l'interior de la casa amb una obsequiosa afabilitat franca i planera. Era una d'aquelles casetes adossades que formen pulcres fileres de colors clars i ben repintats a la zona nord de l'East End, a l'anomenat barri dels irlandesos. Dins, alguna cosa de la disposició noble i càlida, una mica aparatosa, del mobiliari em va evocar una casa que jo havia visitat feia uns deu anys, lluny d'allí, la casa on vaig trobar-me amb el gran escriptor Connor Williams. Ell era mort ara, i aquella dona que m'havia citat a casa seva se m'havia presentat com la seva cosina i marmessora. Havia estat el dia abans, quan vaig trucar al telèfon indicat a la senzilla nota, d'aire formal, més o menys legal, que em demanava que m'hi posés en contacte ‘per a un assumpte del meu interès' en relació a Connor Williams.
La dona em va convidar a seure a una cadira de braços, mentre em demanava que la disculpés un segon. Va desaparèixer a penes un minut, just per desfer-se dels guants , per canviar-se de calçat, potser per lluitar una mica més amb els rissos rebels.
Va tornar, lleugera, amb aquell aire de dona solventment aqueferada, pacient, una dona còmodament instal·lada en el seu món que et transmet la seva confiança i et fa confiar en ella.
-Moltes gràcies per respondre tan ràpid la meva carta -va dir, a penes seure a una cadira baixa, de vímet, davant meu, a la llum irisada que es filtrava pels acolorits vitralls de la finestra.
-Tinc molta curiositat per saber de què es tracta -vaig respondre francament.
-L'he reconeguda de seguida -va tornar a dir. I aleshores sí, sí li vaig poder preguntar com m'havia reconegut, de què, tal vegada del cementiri el dia de l'enterrament del seu cosí on ens podríem haver creuat?
Es va aixecar, amb aquella agilitat eficient i una mica impròpia, i es va apropar a la taula de menjador. Hi havia un gerro amb flors naturals, un paquet gros, ben embolicat, i un sobre prim i allargat. Va agafar el sobre i me'l va atansar. Estava obert, hi havia una cartolina plegada, un retall de diari i una fotografia. La fotografia tenia el tacte evidentment antic que desprenia també la imatge, la noia que centrava el quadre i que era de fet l'única persona que hi apareixia. Una noia vestida amb un banyador fosc, que li deixava al descobert tots els braços i les cames, només tapava una mica l'inici de les cuixes. Potser tindria uns vint anys, potser menys, tenia els braços, fins i esvelts com tota ella, triangulats amb les mans sobre els malucs, les cames una mica separades queien rectes, i el cap es decantava lleument vers la seva dreta i endavant, en un gest que semblava buscar una empara del sol que la feia guenyar els ulls, o potser reproduïa el moment d'un inici de frase, alguna interpel·lació a l'invisible fotògraf que es podria apuntar en els llavis entreoberts. Els peus no s'enfonsaven a penes en la sorra blanca, esquitxada de matolls espessos i baixos, o potser d'algues, que puntejaven l'extensió sense color que s'estenia fins als límits d'una mena de construcció que feia d'improvisat teló de l'escena, un pont o tal vegada un mur de contenció sobre el qual es podia endevinar una carretera deserta, i es veia una filera d'arbres desiguals, frondosos els uns, completament despullats els altres.

Vaig desplegar la cartolina. Aquesta imatge, la vaig reconèixer de seguida. Era un dibuix que m'havia fet Connor Williams a casa seva, en una de les meves visites. Era evidentment jo mateixa, capturada ens aquells moments en què vaig posar nua per a ell.
-Ets tu, oi? No és astoradora la semblança? -va fer la Mary Bannon, que s'havia apropat a mi i guaitava sobre la meva espatlla.
Vaig repassar la fotografia. Sí, podia ser jo mateixa, a l'edat aproximada en què havien retratat aquella noia, podia ser meu el rostre, els llavis, els ulls poc notoris per la molèstia del sol, el cabell que el blanc i negre de la fotografia podia assimilar al meu color castany, tot i que podria apostar que el matís del paper revelava un to pèl-roig.
-Qui és? -vaig preguntar.
-Lucia Bannon, la meva tia, la mare de Connor. La foto, la va prendre el seu marit, el meu oncle Toby Williams, a una platja de les Bermudes, en el seu viatge de noces. Estava tot dins el sobre.
Vaig examinar el retall de diari. També el vaig reconèixer de seguida. Eren els fulls del diari local, el Tribune, on vaig publicar l'entrevista a Connor Williams que li vaig fer a la meva primera visita. Una de les fotos em mostrava a mi, en primer pla, lleument desenfocada, escoltant atentament l'escriptor que semblava abstret en el seu inaudible discurs.
-Pobra Lucia! -va exclamar la Mary Bannon, que havia tornat a seure a la cadireta de vímet, i m'observava, amable i tranquil·la-. Va tenir una vida tan desgraciada... Era la meva tia, però a penes la vaig conèixer. Va morir jove, segons sembla a conseqüència d'una intervenció, no ho vaig saber mai. L'havien tancat a La Courbette.
Va capcinar suaument abaixant l'esguard. La pena o la commiseració van enfosquir ara aquella expressió tan franca i lluminosa de la seva cara. La Courbette és una de les petites illes del nord, illots deserts i pelats batuts per la fúria atlàntica, on són la presó i el manicomi, avui semiabandonat aquest, dos edificis quadrats, gairebé sense finestres, clavats a les terres ermes com unes roques més, cegues, insensibles, alienes al temps humà, unes sinistres baluernes on la vida, de fora estant, sembla impossible, com els medis massa àcids que aniquilen qualsevol organisme que hi pretengui habitar.
-Qui la va tancar? -vaig inquirir, abaixant també la veu, com ella havia fet en la darrera frase, com si cerquéssim un to confidencial, o volguéssim certificar la naturalesa abjecta i vil del que havíem de dir.
-El Toby Williams, el seu marit, el meu oncle, i tots ells. Els Williams que tenien una fleca aquí a la vora, a la Collins Street. Ell era un bon mosso, segons diuen, la pobra Lucy es va ben enamorar. Sembla ser que sons pares, els meus avis, la van prevenir. La iaia sempre m'ho deia, ‘jo no ho veia clar, aquell Toby Williams tenia un d'aquells aires estranys, el d'aquells que porten la violència a la sang'. La Lucia... tan delicada i romàntica! Me'n recordo d'alguna reunió familiar, a la casa dels avis a la Robinson Sreet, jo era una nena, i ella sempre apareixia com un àngel, com una criatura una mica fora d'aquest món, sempre perduda en cabòries i sempre tan amable i dolça, d'altra banda... es veu que va quedar tan prendada d'aquell flequer tan ferm i vigorós, tan masculí!
Ara va mirar cap a les meves mans, on jo sostenia encara la fotografia de la jove Lucia Bannon.
-Sí, vull creure que almenys en aquell viatge a les Bermudes va ser feliç, perquè després ben poques vegades ho devia ser! -va continuar-. Ell era un borratxo, sí, com tants d'altres de la seva raça. Però també tenia aquella maldat especial, diabòlica, que tenen els Williams, que Déu els perdoni, perquè jo mai no podré fer-ho.
-Tots els Williams? -vaig fer.
Em va fitar intensament. Ara els ulls li van tornar a brillar riallers.
-Ho dius pel Connor, oi, carinyo? El Connor, el meu cosí! Mig dimoni, sí, i mig àngel, així, com diuen que ho som tots en el fons, tots i totes, però ell, molt de cada cosa. Molt, tot en ell sempre va ser molt extremat, el bo i el dolent, així que... era mig Williams i mig Bannon, vet-ho aquí! Oh, no és que tots els Bannon fóssim ni siguem com la pobra Lucia... Mig Lucia, hauria de dir, doncs. Mon pare, el Peter Bannon, no era una criatura celestial, potser, però era de la millor classe de les persones, filleta. Un dia, oh, el cel m'ajudi, un dia va anar a buscar el meu oncle Toby i es van estomacar de valent. No he sabut mai el motiu, és igual, qualsevol més de les seves malifetes de mala bèstia a la pobra Lucy.
Es va alçar un altre cop. Va agafar el gros paquet embolicat amb les seves mans, fortes, encara fermes, i me'l va deixar a la falda. Vaig notar el pes, considerable.
-Això també és per a tu, carinyo. La Misery m'ho ha enviat amb el sobre, per a tu. Són tot papers que va deixar el Connor. Diu que no sap si estan publicats o no.
-La Misery? -vaig exclamar. La Misery, la filla no reconeguda de Connor Williams que vaig conèixer al seu enterrament, quan la vaig veure escopir sobre la seva tomba.
-Sí, tinc entès que us vau conèixer, a l'enterrament. El meu cosí la va nomenar hereva universal. No és que tingués gran cosa, però li va deixar la casa i tot el que hi ha a dins. Molts papers, muntanyes de papers, coneixent-lo a ell. S'ha dedicat aquests mesos a remenar-los, sembla. I m'ha dit que tots aquests podrien ser del teu interès.
-S'ha referit a mi? Puc parlar amb ella?
-Ja ha marxat. Ha tornat a Saint Kitts. Ha posat en venda la casa. Ara allò sembla que pot arribar a tenir valor. Es parla de noves urbanitzacions. En fi, m'ha deixat a mi com a administradora. Aquests mesos ens hem vist sovint. Pobreta criatura, em sembla que fins a ella ha arribat la maledicció dels Will
iams. Si més no, el Connor l'havia fet buscar. Quan la mare de la Misery, la Justine, va fugir d'ell, vaig creure que es moriria de la bogeria que li va agafar. El creia tan capaç d'anar-les al darrera i matar-les les dues com d'engegar-se un tret ell mateix. Però m'equivocava. Després de tot, dintre seu era un petit infant que encara s'enyorava de la seva mare, la Lucia, aquella tendra flor que li van arrabassar quan ell no tenia ni deu anys.
Em va convidar a un te. Vaig acceptar. La Mary Bannon semblava la classe de persona que es passa el dia a casa seva, al jardí, arreglant les plantes, a la cuina, preparant pastissos i menjar per a una legió de familiars i coneguts de tot el barri. I ho era, sens dubte, però jo sabia, per la concisa nota que m'havia tramès, que era procuradora dels tribunals, aparentment encara en actiu. Vaig sospesar de nou el paquet, vaig recórrer les prestatgeries atapeïdes del menjador. Les fotografies més abundant eren de diferents vistes de successives etapes de les mateixes persones, que avui eren noies o dones ja mares de família i que havien estat les nenes que també apareixien en una imatge, la més antiga que vaig distingir d'elles. L'una en braços d'un home alt i corpulent, l'altra, més gran, de la mà d'una Mary Bannon molt més jove, més esvelta, molt elegant, com tots els altres, mudats i empolainats per a alguna celebració important. Tanmateix, igualment dotada d'aquell aire d'aplicada i sol·lícita efusivitat que tenia la meva amfitriona actual.
Vam prendre un te, negre, carregat, aromàtic, amb aquella flaire especial de l'oli de bergamota que vaig encertar a reconèixer. Tenia tantes preguntes a fer-li! Ella no semblava tenir pressa, vam derivar cap a qüestions familiars una mica indiferents per a mi. Jo ansiava conèixer més detalls del Connor, de sa mare, de Justine i de Misery. Però ella no semblava molt disposada ara a aprofundir-hi. Amb afabilitat i tacte esquivava donar-me detalls, potser era ben bé una jurista al cap i a la fi, o bé és que, com em va semblar deduir, els Bannon es van allunyar molt dels Williams, i això incloïa la malaurada Lucia i el seu fill. Només em va insinuar que els Bannon, Peter, el germà de Lucia, i els pares d'ells, havien lluitat durant anys als tribunals per alliberar la Lucia del seu confinament, però que tot va ser inútil, o massa lent, perquè la Lucy va morir al manicomi. Vaig preguntar què se n'havia fet dels Williams. Em va contestar que ja no en quedava cap a Tavanne, el Toby havia mort feia anys, després d'un sever atac d'apoplexia que l'havia deixat impedit els darrers anys de la seva vida, ‘bon càstig va tenir de la divina bondat', i de la resta i de la fleca ja no quedava res.
-O sigui, que la Misery és l'última dels Williams -vaig fer, xarrupant el meu te i pessigant un 'muffin' casolà deliciós.
Ella em va mirar amb aquells ulls que tribunals o altres lluites no havien marcit, amb aquella posa amable i descansada.
-En efecte, filleta, pel que jo sé. Espero que no dugui cap de les càrregues que el dimoni va posar sobre aquest llinatge. Però tampoc ella s'ha quedat a la nostra illa. Ja només queden els records. I els papers del meu cosí.
Va assenyalar cap al paquet sense obrir que jo havia tornat a dipositar sobre la taula del menjador. Per un moment em va semblar que anava a fer algun comentari, però aleshores va sentir-se obrir la porta del carrer i una gatzara de passes i corregudes, preludi de l'alegre irrupció de dos vailets, de poca edat, rossos, pigats, sorollosos i esvalotats. Darrera va aparèixer la mare. La vaig identificar com una de les noies que predominaven a les fotos exposades. La Mary Bannon se'm va excusar. Era evident que donava per acabada la nostra xerrada, mentre els néts se li abalançaven amb un xivarri ferotge. Ens va presentar sumàriament, i jo vaig dir que havia de marxar. Va expressar una lleu protestat de cortesia, i va cedir de seguida, tot preguntant-me si havia vingut en cotxe o a peu. Vaig contestar que havia vingut caminant, i aleshores es va oferir a demanar-me un taxi, realment l'embalum que em duia era considerable.
-Però encara no sé ben bé què he de fer amb els papers -vaig caure en el compte que no havíem parlat d'aquella qüestió, d'altra banda una de les que semblava centrals en la seva cita.
-Oh, això...-va fer ella, sortint ja del menjador amb els nens enganxats a la faldilla-. Consideri-ho un llegat del Connor. Naturalment, l'hereva universal és qui té tots els drets de propietat de tot el que es pugui arribar a publicar. És part de l'herència, i tot i que ara no sembla donar gaire... qui sap? Diuen que els autors es revaloren quan moren, oi?
-I com sabrà vostè que jo no m'apropio d'alguna cosa? -vaig fer jo.
-Com sap vostè que tot això ho va escriure ell? -va respondre amb celeritat, i va deixar anar una riallada cordial, fresca, juganera.
Vaig quedar-me sola amb la seva filla. Per un segon ens vam estar en un silenci una mica tibat, fins que ella em va indicar una foto, un retrat penjat a la paret, vora la porta, que jo no havia vist encara.
-S'hi ha fixat? -va dir.
La fotografia, molt antiga, mostrava una parella d'adults, amb aquell aspecte de senyor i senyora assentats amb gravetat als seu món que tenien en un altre temps la gent que encara no havia arribar als quaranta. I, en les invisibles faldes, una parella d'infants, una nena més gran, de potser tres anys, i un nadó, un nen molt probablement, que no tindria gaire més d'un any.
-Són els meus besavis -va continuar ella, la Martha, com me l'havia presentat sa mare-. I els nens...
-La Lucia i els seu avi, Peter.
Ella va assentir amb el cap. Al contrallum del crepuscle que s'havia esmunyit des del finestral de vitralls sense cortines, el seu perfil, de trets suaus, arrodonits, tendent a la morbidesa, em recordava el dels Bannon que ja havia conegut. Encara que ella ja no dugués el cognom, era sens dubte una d'ells. Vaig esguardar la cara infantil de la Lucia a la foto, seriosa, atenta, mostrava ara els ulls que a l'altra foto ocultava. Uns ulls clars, intensos i lluents, ben oberts, els mateixos ulls que jo havia vist al seu fill ja ancià.
Al taxi, vaig començar a desembolicar el paquet. Ben ordenats, els papers componien en canvi un garbuix pel que feia als continguts, tamanys, gruixos i mesures, si bé tots, aparentment, eren mecanografiats o bé còpies al carbó de mecanoscrits. El primer de tots, el vaig reconèixer: era una còpia d'aquell en què un dia Connor va fer-me uns comentaris elogiosos a unes obres que m'havia demanat que li fes arribar. Vaig sospirar. La Misery havia tornat a casa, la casa on havia nascut i crescut i havia estat sotmesa a la follia possessiva del pare, havia remenat els papers que aquest li havia deixat, i havia considerat oportú donar-me'ls, a mi, la persona que només s'havia creuat una vegada amb ella, a un cementiri, amb la tomba del seu pare encara sense tancar. La persona, però, que havia posat nua per a son pare, son pare no reconegut que aleshores m'havia mirat com cap home no m'havia mirat, i potser com ningú mai més em tornarà a mirar. Son pare que, ara jo ho sabia, havia vist, a través meu, a través del meu cos, la mare que, ¿com ho havia dit, la Mary Bannon?, li havia estat arrabassada abans de tenir deu anys.
Aquell, doncs, era també el llegat de la Misery. M'havia dit aquell dia al cementiri que potser algun dia podria llegir el que ell, el pare del qual va haver de fugir, havia escrit. No podia saber si realment havia llegit, si n'havia més, si els havia conservat, o potser els havia destruït. Però una cosa era certa, fos com fos, els que ara tenia al davant, ella els havia considerat prou valuosos per conservar, per dipositar-los en mi. Per què en mi? Que se suposava que havia de fer-ne jo?
La resposta, potser, no la tindria mai. O hauria de buscar, segurament, la meva pròpia resposta. Hauria de buscar en el que ell, l'últim Bannon Williams, havia escrit, i decidir què calia retornar a la seva hereva universal, què es podia afegir als rèdits d'una herència que, ara, s'havia unit a la càrrega, a l'amarg record i l'empremta de la memòria violenta i descarnada que li havia donat en vida.

Comentaris

  • Una imatge que al seu dia es va quedar als espais cibernètics...[Ofensiu]
    franz appa | 08-04-2008




    lucia bannon


    La foto de Lucia Bannon que desencadena la història


  • Molt bona...[Ofensiu]
    Bonhomia | 30-12-2007 | Valoració: 10

    ...descripció d'una història que podria ser real. M'he liat una mica amb els noms de la família i això ha fet que hagi migperdut el fil, però tot i així no ha deixat de ser interessant, i agradable per les descripcions concretes.


    Sergi

  • Edificant ambients, transmetent impressions[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-12-2007

    Una continuació ( de Misèria i companyia, evidentment! però també d'altres textos teus, per diverses raons ) que deixa un munt d'interrogants oberts...

    He gaudit, com de costum, amb la teva capacitat d'edificar ambients, fins al punt de fer aparèixer com un factor sòlid allò que en realitat és purament impressió subjectiva de qui narra.
    En canvi, m'ha sobtat trobar petites errades, suposo que de tecleig i altres de puntuació, en el text, ja que normalment els teus escrits són un exemple de pulcritud i un goig autèntic en aquest sentit. T'ho dic afectuosament, per si ho vols repassar de cara a fer servir el relat en un altre moment. De vegades, jo em trobo també amb faltes que no pensava trobar i agraeixo l'avís d'uns altres ulls, per corregir-les.

    De nou, els personatges creixen davant d'aquesta lectora, astorada en assistir al desenvolupament d'una trama molt ben portada des de l'inici, ja que alterna diferents recursos ( narració, descripció, diàleg, ... ) amb canvis de ritme i petits detalls deliciosos: m'has fet venir ganes de prendre una infusió calenteta, ben aromàtica, i assaborir un d'aquells "muffin" gegants, mmm!

    En fi, he quedat una mica penjada de la història... no hi haurà resposta? Confio en que sí...
    Mentre l'espero, t'envio una abraçada forta, d'aquelles que no s'emporta ni aquest vent que bufa i bufa sense aturall,
    Unaquimera

  • La mel...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 12-12-2007 | Valoració: 9

    ...en la boca. Uf! Vaig veure que te l'havien penjat ahir de matí i fins ben entrada la nit no vaig poder acabar de llegir-lo. Es quedarà ahí la cosa? Posaran aquests papers la protagonista en la gola del llop? Aprendrà potser alguna cosa d'ella mateixa? Siga quina siga la resposta, m'ha mogut una curiositat molt plaent.
    M'agrada molt la sensació que em provoca la veu d'aquesta narradora que és entre protagonista i testimoni, tant a "Misèria i companyia" com en aquest "El llegat de Misery". Més que contar la història, esdevé una mena d'acompanyant en el procés de llegir-la, com si em portara agafada de bracet i em mostrara tot el que ocorre, fins i tot part d'allò no visible... Com veure una pel·lícula des de dins, això és.
    El que et deia, un plaer.

  • dacar | 12-12-2007 | Valoració: 8

    Ja l'he llegit. I se m'ha fet curt (acostumada a l'envergadura dels teus altres relats...). Has trobat la teva "veu", el teu estil comença a ser inconfusible (però això suposo que fa temps que ho saps ;)). M'agrada seguir aquesta "sèrie", aquests capítols amb el denominador comú que cada cop se'ns fa més familiar, de personatges i llocs...

Valoració mitja: 9.4

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167737 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com