El llarg trajecte

Un relat de: N

Estava estirada, mirant el sostre, ja vist, de la meva habitació. El cos em pesava, no tenia forces per desviar la mirada. El blanc es convertí en el color de la sang. De sobte, un vent de forces m'aixecà del llit, que s'havia transformat en una pedra plana, grisa, plena d'esquerdes. Mirant als meus voltants veia que no estava a la meva habitació, estava en un lloc inexplicable. El cel era vermell, hi havia certa humitat a l'aire. Sentia com si el meu cos flotés. No tenia pensaments al cap, aquest nou món no em semblava rar. De sobte em notava més lluny del terra, al moure els braços em sentí amb al poder de tots els éssers, i em vaig adonar de que volava. Vaig recordar-me dels patiments que sentia al mirar el sostre blanc, quins eren aquests? Que eren els patiments? Per que m'havia sentit abans tan malament, i de sobte podia estar volant per sobre aquesta terra desconeguda? No existia la tristesa, veient la naturalesa es veia que l'alegria estava per damunt de tot. Els arbres de distintes formes es movien tots en diferents direccions. El vent em refrescava la cara, suaument fent-me carícies. Les ones del mar xocaven entre elles, algunes movent-se contra la costa, altres viatjant mar en dins. Ningú els hi deia on anar o com fer-ho. Al igual que jo, es sentien lliures, preparades per emportar-se el món per davant. Començà a ploure, gotes vermelles. La meva visió es dificultava per segons. Però seguí endavant, determinada a arribar al final que desconeixia. El vent m'esgarrapava la cara, i em queien gotes dels ulls, però no sentia el dolor interior. Em sentí cada cop amb menys forces, volent-me rendir. La meva curiositat no em deixava desplomar-me, treia forces del més endins. Cada cop hi havia més obstacles, m'era més difícil seguir volant. En un moment tot es calmà, el cel era d'un vermell més clar, el vent ja no bufava, la pluja havia parat. Era un món més desconegut que el d'abans. Vaig mirar cap al cel, en busca de pistes d'on estava. L'observava fixament. De sobte el vermell ja era el blanc d'abans. Sentia el matalàs, ja molt usat, sota el meu cos. Tot m'era clar, aquell lloc, aquell lloc distà, era el futur. El desconegut, que s'aniria coneixent al llarg del temps. Vaig recuperar les forces i em vaig preparar per el llarg viatge, pler d'obstacles, que hauria de fer per conèixer el final del trajecte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: