EL LLADRE.

Pujo corrent l’escala. He plegat de la feina i m’espera la meva dona. Hem tingut una sort! Ens hem trobat dos que ens agrada gaudir l’un de l’altre. Sé que m’espera mig vestida: mal dit, mig nua; únicament coberta amb aquella camisa fina i transparent de tons vermellosos que m’encén ràpidament. I quan rasques el llumí que passa: que aviat surt la flama.

Em vull explicar perquè potser molts no entendreu. La Marta fins fa poc era la meva xicota. Festejàvem des de fa temps. Fèiem el que podíem i quant podíem, en algun pis deixat pels amics. O quan els pares de l’un o de l’altra no eren a casa o s’havien anat de vacances. Ara, fa pocs mesos la vida ens ha fet un bolc. Hem trobat un bonic pis en una zona residencial, molt a prop de la meva feina i ens hem casat. Us imagineu acabats de casar i lliures de fer-ho quan i com ens bé en gana. Doncs, estem en aquest període de la vida.

Hi ha cops que aprofito una pausa al treball i m’escapo per passar una breu i lleugera estona amb la meva Marta. Quatre petons i quatre afalacs lleugers que no fan més que mantindré encesa la foguera del desig. Quan finalment acabo la feina ja us ho podeu imaginar.

Bé, pujo l’escala ja tot engrescat afluixant-me el cinturó, quan arribo a la porta del nostre niu d’amor. Ostres! Exclamo sorprès. Com és això! La porta mig oberta. Caram! No pot ser. Serà una traïdora! Si ahir ens ho van treballar fins el darrer sospir. No tindrà prou amb mi! S’haurà buscat un altre? Com és tan fogosa!

Així desesperat i engelosit al màxim acabo d’obrir la porta i entro treien foc pels queixals. Els zels mossegant-me el fetge. Un fel agre en puja gola amunt. Però apurant el mal de cor camino silenciosament. Redimonis! Ja m’ho imaginava! Un home! I la Marta asseguda al sofà amb la camisa dels meus sospirs. Si, curta i transparent, i mostrant pràcticament els tan bens posats atributs de la meva dona. Adúltera! Prosia! Mala dona!

Em veu entrar i em mira plorosa. No em commoc, pèrfida muller! Ostres quina mirada em fa el paio. No el conec, no l’hi vist mai. Em somriu amb sornegueria. Què és creu que li deixaré gaudir de la Marta. Tanco els punys i avanço enrabiat. Merda! Què és això! El negre forat del canó d’una pistola a la mà del visitant em mira sense pietat.

Em paro ple de por. Una pistola al meu pis! Com és possible! M’agafa una fluixedat de cames i noto que trèmolo. Noto una necessitat imminent a la part baixa i tímidament pregunto, com si no fos casa meva.
 Puc anar al lavabo?
 Sí- em respon l’home amb una veu suau, però tallant, manant-me a continuació - No tanqui la porta. El vull veure.

Me la vol veure, per què? No serà un ... Home, petita no ho és, però tampoc tan gran com per anar fent exhibicions davant un estrany. A més, amb l’ensurt quasi em costa trobar-la.
 Asseguis al costat de la seva dona. Marta, no? Vostè Joan?
 Sí- responc atemorit amb un fil de veu, veient com la pistola ens assenyala, ara l’un ara l’altre.

Posant-se ben còmode en la butaca ens mira a tots dos com si fóssim dos colomins a punt de rostir. Em remoc intranquil. Com gosa asseure’s en la meva butaca. Sí, en la meva butaca, en la que veig els partits del Barça i a més com si fos seva. Una profanació total, mai més hi estaré assegut a gust. Ni quan el Messi faci quatre gols en un partit.
 Bé, ara els explicaré la causa de la meva visita. Amigable visita, no creguin. Jo sóc el Pere, el lladre de la urbanització. Ah! No els ho havien dit. Sí, sóc una institució, tal vegada com les despeses d’escala. Aquest de la constructora!- remuga movent el cap- S’ho tenien d’haver dit. Ja els ho diré, si no és que em donen molta feina.
 No sabíem res, no ens van avisar.- tartamudejo, però un xic alleugerit.
 Mirin, jo, sí vostès m’ho permeten, els hi faré quatre rals de que va tot això. Jo vigilo a tothom i el que fan tots. Escolti, la seva senyora està com un tren. I vostè Joan, murri, puja molts cops al dia. Vigili que sé d’un que és va herniar l’esquena de tant moviment. La feina que em va donar aleshores cobrant només la baixa laboral.
 Com?- vaig inquirir.
 Més fàcil no pot ser. Jo vinc a cobrar cada trimestre, quaranta cinc €. Vostès hem paguem i santes pasqües. Jo, ja tinc cura que ningú entri a robar al seu piset. Ben posat el seu pis. Molta ben adornat, tenen gust.
 Escolti!- exclamo, a mi això de les peles em posa de mala gaita. – Som joves, acabats de casar i anem justets de diners. Més despeses ens seran impossible de cobrir.
 No m’ho posi tan malament! Que jo sóc lladre, però pacífic. He vingut amb bones paraules. No hi ha volta de full. Miri, si tan malament els hi va, la seva Marta està força maca, potser podríem arribar a un acord. Tal vegada un intercanvi mutu.

La pistola es mou amunt i avall. Aquell negre forat m’esparvera cada cop més. Una vegada mira a la Marta, que és calladeta com mai. Altres m’apunta a mi. El canó de l’arma també és negre, ominós, callat, però sembla ben bé que té desitjos de parlar, perquè la mà de l’home neguiteja sense rumb.
 Sap què, com veig que això no els hi va, ja s’ho pensaran en tot cas. Em deixen un sobre a la bústia del seu pis cada primer dilluns de mes, de cada trimestre, i no em veuran el pèl. Jo, ja hi tinc la clau del pany. Això sí, si qualsevol dia ens trobem casualment pel carrer com som persones ben educades ens saludem. Com deia el meu avi: lo cortés no quita lo valiente”.

Solament, espaordits com estem, podem fer una cosa. Assentir amb el cap i callar. Aleshores ell ens dona la mà. Primer suaument a la Marta, quasi fent-li una reverència. Després una estreta cordial i ferma a mi, com si fos un amic de tota la vida. Llavors marxa i tanca la porta sense fer soroll.

La Marta i jo ens mirem l’un a l’altre. En els ulls un reflex d’emprenyament per la nostra feblesa d’ànim. La miro tendrament, em mira tendrament, els nostres cossos encara tremolen de por i d’emoció. La prenc de la mà i em segueix sense dir res. Suaument amb delicadesa infinita ambdós ens arraulim dins el llit. No sé que succeix, la por, la tendresa, la suavitat, la indefensió, tot ens ha ajuntat encara més. Després la ràbia que sentíem per dins ha sorgit com un guèiser irrefrenable i impetuós. Quina tarda-nit que hem passat.

L’endemà he telefonat al cap per dir-li que no podia anar a treballar, de tan malament que em trobo. Estic esgotat i tremolo només al notar la mà de la Marta o la seva veu demanant-me més amor.

Alguna vegada he trobat al Pere, el lladregot pel barri, i a punt he estat de demanar-li que pugues al pis a amenaçar-nos. Mai podrem oblidar el que vam fer aquella nit.

Miquel Pujol Mur.