El llac

Estàvem en un llac, sota la llum de la lluna que envoltava el teu cos i feia brillar els teus llavis.
Ningú ens podia treure el moment, el moment en que els rajos s'arribaven a l'aigua amb tendresa i mandra a la vegada, com si no tinguessin pressa per arribar-hi perquè sabien que romandrien en la plenitud de la llibertat; entre el nostre amor que feia captivar la natura així com ella ens captivava a nosaltres.
Com podia acostar-me?, no m'atrevia a fer el més mínim moviment, no volia que aquell instant quedés reduit a un record per un simple gest, per un simple suspir massa fort...
Et vaig mirar i em vas mirar. Ens vam fer entendre entre el millor llenguatge del món i allà mateix em vas hipnotitzar amb la mirada. La teva pell lluïa com si el sol encara resplandís entre els estels, només per resaltar la teva bellesa i captivar-me. Per això em vaig acostar, amb un simple moviment evitant interrupcions, observava els teus ulls que poc a poc es van decantar fins a mirar els meus llavis. Vaig fer el mateix, els teus eren d'un color vermellós, pero a la vegada claret, que poc a poc es van anar obrint per donar pas a la rebuda dels meus.
No sé quanta estona va passar, però sé que entre arbustos i estrelles, si hi ets tu, cap moment pot ser millor per a mi. Només dessitjo observar la manera amb que la natura vol elogiar-te i fer fer-me sentir únic.