El llac dels Cignes (part 2)

Un relat de: Neus Marín Cupull
- Nati, nena, córrer, vine. Ha passat una desgràcia. La Laura no es troba gens bé. He trucat al metge i ara ve una ambulància. Vine a casa corrents– va dir la Sra. Maria. – Una velleta adorable que vivia a prop de la Laura i sempre tenia cura d’ella quan es trobava malament.
La Nati va agafar el cotxe i a tota velocitat va anar cap a casa. En arribar va veure l’ambulància envoltada de veïns. Corrents va anar fins al portal de casa d’on sortien els infermers amb una llitera. Era la Laura tapada amb una espècie de paper d’alumini daurat. Per uns segons, la Nati sentia que el seu cor s’aturava, però en veure que les mans de la Laura es bellugaven les hi va agafar i mirant a l’infermer li va preguntar.
-Què ha passat? – va dir en veu tremolosa.
-És família? – li va dir l’infermer amb to seré.
-Sí, sóc la seva parella.
-D’acord, ens l’hem de dur a l’hospital. No li negaré que és greu. – va informar-li.
-Perdoni senyora, però no hi ha temps ens hem d’anar ja! Anem a l’ Oncològic de Bellvitge. – va dir l’altre infermer amb brusquedat.
-N.. a.. t.. i... – va balbucejar la Laura – Ja... està fet.
-Sí amor meu – deia la Nati amb els ulls plens de llàgrimes – No et preocupis tot sortirà bé. Jo ara vinc de seguida.
El soroll estrident de l’ambulància va desaparèixer al igual que la resta d’espectadors. A l’instant tot va quedar en silenci, només la Sra. Maria i la Nati s’ho miraven de lluny com si tot fos un malson.
-Ai, nena, quina desgràcia!- deia plorant.
-Vagis a descansar, Sra. Maria. Ja l’informaré . Vaig agafar quatre coses per la Laura. Després la truco.
La Nati va entrar al pis amb pas lent, estava molt cansada. La malaltia sempre guanyava. De sobte, va adonar-se que hi havia sang a l’entrada i a les parets del passadís, no recordava haver-li vist cap ferida, però a mesura que avançava a les parets hi havien més empremtes. El terra ple d’esquitxos.
Esquitxos de sang que començaven agafar forma de rierol. La Nati va començar a seguir aquell camí vermellós. L’única imatge que tenia era la Laura en la llitera embolcallada d’un paper daurat. – D’on venia aquella sang? – no parava de repetir-ho, mentre la seguia.
De rierol va passar a riu i la desembocadura hi era a la cuina. La Nati es va paralitzar mirant aquell escenari. En el terra hi havia un bassal de sang, al costat un ganivet i en mig d’aquell doll vermell un tros de carn podrit. Va ajupir-se, va agafar aquella espècie d’esponja llefiscosa i amb el palmell de la mà ben obert va començar a observar-lo. La sang regalimava entre els seus dits deixant a la vista el seu aspecte real. Un tros maleït cobert d’espores d’on sortia un líquid verd gairebé fluorescents i desprenia un olor podent. Aquelles espores es movien com un peix ofegant-se fora de l’aigua. Aleshores va ser quan la Nati va poder visualitzar aquella pel•lícula macabra.
Veia a la Laura nua de cintura cap a munt, com agafava el ganivet i amb la mà esquerra s’aixecava la mama dreta i amb la mà dreta empunyava el ganivet com un bisturí. Se’l clavava fent una incursió no gaire perfecte deixant pas l’obertura d’un fluir de sang. Podia sentir el dolor de la Laura com serrava les dents per tal de donar-li la força necessària per continuar aprofundint fins a arribar al tumor que s’havia apoderat d’ella sense permís. Aleshores va fer palanca i se’l va extreure de cop i per fi sentir-se alliberada.
Mentre la Nati reproduïa l’escena, les llàgrimes li queien sense poder-les aturar. Eren tan denses que quan queien sobre aquell llefiscós podrit, les absorbia com si fos oxigen en un últim intent de sobreviure.
Amb el cor encongit, va tornar- se’l a mirar i va dir:
-Ara , sí que t’ha vençut.

Comentaris

  • Colpidor[Ofensiu]
    Montseblanc | 09-10-2019

    És un relat que fa mal de llegir, però que no el pots deixar fins al final. Com qui es beu un medicament i se l’ha d’empassar tant sí com no. Està ben escrit i transmet molt.
    Jo no l’hagués partit en dos. Tampoc seria tan llarg. Els que s’espanten dels minuts, tant es fan enrere per quatre com per vuit minuts. Però ha estat la teva decisió i ben presa està.
    Gràcies per compartir!

  • Sobreviure.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 09-10-2019 | Valoració: 10

    M'ha fet esgarrifar-me, tota l'acció d'aquesta segon part.
    Ho descrius d'una manera tan especial, que m'he quedat sense alè.
    Les frases últimes........."Amb el cor encogit, va tornar-se'l a mirar i va dir: -Ara, sí que t'ha vençut." m'han agradat motíssims.
    No podrà veure "El llac dels Cignes".
    Ho relates molt bé... Neus. Gràcies per tot.
    Una abraçada.
    Perla de vellut

  • Trist[Ofensiu]
    SrGarcia | 08-10-2019

    Un dels relats mes tristos que he llegit.
    La malaltia ja és prou dolenta per ella mateixa, però a més et fa embogir.
    La pobra Laura no pot trobar forces per suportar el patiment, ni en ella ni en la seva amable parella.
    Un relat que et fa sentir dolor, un dolor més petit que el que la protagonista havia de patir, però dolor. Et sents molt proper a la Laura i la Nati en llegir-lo.
    Ben escrit, ben portat el ritme i el to.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Neus Marín Cupull

Neus Marín Cupull

9 Relats

34 Comentaris

2802 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Nascuda a Barcelona, un dia d'abril.

Ofici: Aprenent
Estudis: Formació continuada de l'aprenentatge.
Neguits: Tots i cap. Només vull deixar-me anar i sobretot no deixar d'aprendre mai
.