El lideratge és un estat mental

La mirada en un punt fixe, en l'horitzó.

Pfff, a vegades, quan és de nit, i estic sol, no sento res.
Bé, a vegades, abans,
tot era fang i agulles. Vull dir que no és dolent, tot plegat.
Segurament necessari, estimada serenor després de la tempesta.

Vull dir que abans no sabia com tancar la comporta,
i ara em costa d'obrir,
córrer per sobre les tecles, acariciar les paraules,
dibuixar els circumloquis.
I a la butxaca alguna que altra victòria, és ben cert.
I res de victòries banals,
ans el contrari.

Però bé, potser que m'arrissi el tupé. Serà difícil. Bla bla bla...

Vull fer un text que trenqui esquemes,
o una cançó que trenqui cares,
i ho volia compartir, suposo.
Una postal d'olors i fruites exòtiques,
alguna que altra ganivetada,
però l'èpica absoluta em dona vèrtic.

Donar forma a un costumisme extrem? Això és el que acabo d'escriure. Després, ho observo.
Enllaçar les lletres és fàcil. Bla bla bla...

Costumisme extrem... A vegades, si m'esforço fff...
I llavors em quedo sec i acabo.
Pseudo-derrotat. Vull dir que espero que no caure en la serenor de la mediocritat.
Seria com una puta desgràcia.
Maleït equilibrisme inabordable...