El lent reflux del nacionalcatolicisme

Un relat de: aleshores
A la plaça, a la vora de la font, hi vivia el sastre. Quan el vaig conèixer jo era ben petit i em va semblar amable. Crec recordar que em va agafar amb suavitat per fer-me alguna broma però sense amanyagament, només amb simpatia; no tenia fills. Vist de prop, em va sorprendre què els seus ulls no tinguessin pestanyes. Ell va retornar quan es va haver assegurat que no patiria represàlies. Ho va gestionar la seva dona amb el secretari: un home conservador, del règim, però d’ideologia dominada per la religiositat.
Recordo, a banda dels seus ulls, sobretot la seva bonhomia, la seva manca d’odi i també els ulls de la seva dona que mostraven patiment. Elegant, com de ciutat, el centímetre sobre l’americana i algun fill enganxat,...
Als carrers hi havia encara cases ensulsiades per les bombes, cosa que consideràvem d’allò més normal, igual que trobar-se bales i treure-les-hi la pólvora: res d’allò ens preocupava a la canalla que ignorava l’enorme desplegament bèl·lic que havia tingut lloc en aquell petit entorn.
L’ajudant del secretari amb els eu somriure infantilitzat i la seva ma retorçada producte d’una ferida al cap en un bombardeig, em preguntava l’hora, però jo no coneixia el funcionament del rellotge de la plaça encara.
I tan mateix allà començava el lent desglaçament franquista: el capella encara esbroncava a la missa a totes les persones, especialment a les noies que haguessin gosat anar al ball i els negava la comunió, la guàrdia civil que anava amb tricorni, creava encara un ambient de terror al seu voltant, que jo no percebia directament, l’agutzil era un home nen a qui havien donat aquella feina,...els home com cal, afectes al règim, seriosos entraven solemnement a l’ajuntament,...
L’alcalde ja no era el camisa blava que cercava de fer-se amb un terreny especial, els pagesos sortien lentament de seu estat letàrgic i fundàvem un cooperativa que els treia del jou de l’amo del trull i de les moles de l’oli.
A l’estiu els fills dels exiliats originaris del poble i els estrangers començaven a venir i es veien més espavilats que nosaltres, ...
Ja no ens feia falta la llet que repartien a escola, l’anàvem a cercar-la amb la lletera i hi fèiem experiments físics sense que caigués fent-la rodar amb força; i ens menjàvem la nata que feia amb gran delit, amb pa i sucre.
Les granotes i els capgrossos nadaven a les basses,...
L’ex-militar franquista que tenia una torreta a la sortida del poble, just a la vora de la casa de la padrina i que em volia fes festes, jo crec que de bona fe, potser per reconciliar-se amb la seva persona desprès de la disbauxa, rebia, una escopinada de part meva, per tal com no m’agradava que els grans m’agafessin amb força.
I no se perquè, però jo tenia una por, una immensa por, que només s’afeblia quan era a casa de la padrina.

Comentaris

  • M'ha ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 15-03-2018 | Valoració: 10

    ... entusiasmat. Està genialment ben escrit, desperta molta emoció i és riquíssim en llenguatge.


    S.

  • SrGarcia | 17-02-2018

    No sé quina edat tens.
    Quan jo era petit anava a jugar a les ruïnes de la part de dalt del meu poble, destruït per la batalla de l'Ebre.
    No recordo les persones, recordo aquelles parets sense sostre, tots els forats on amagàvem el ferro per a anar a vendre'l al drapaire.
    A hores d'ara haurien posat a la presó als nostres pares, als regidors i a l'alcalde.

    Ens ho vam passar bé.

    Potser a algú l'interessaria veure l'església vella de Garcia, el nostre cau.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: