El lector de barres

Es va desenroscar el cap i el va deixar damunt el mostrador de la llibreria. Alleujat, va començar a caminar pausadament entre les taules i les lleixes plenes de llibres. No els podia veure, però sí tocar, treure’ls de la filera on es trobaven, fullejar-los amb els seus dits, resseguir-los el llom, acaronar-los la portada, la contraportada. Fins i tot podia, en aquells que tenien lletres en relleu, amanyagar-les-hi una a una fins a saber de què parlaven, què amagaven en el seu interior. Si algun exemplar li cridava l’atenció especialment, aleshores l’agafava i se’l posava damunt el cor. Si aquest s’accelerava era senyal que el contingut d'aquell volum l’apassionaria, per motius que no podia saber fins que no el llegís, perquè el seu cor no sabia llegir, encara que tenia una intuïció infal·lible. Si el cor no li feia esmena, llavors provava de fregar-se l’exemplar en d’altres indrets del seu cos escapçat. A vegades resultava que era a la panxa on sentia o bé un buit, o bé com un aleteig de papallones o, fins i tot, una rosegada, com de ratolins. Alguns cops era a l’entrecuix on notava com una estrebada, com una petita descàrrega elèctrica; àdhuc, en ocasions, sentia una irrefrenable excitació sexual en un punt molt concret del seu cos. Sort que, quan estava a punt de muntar un numeret dins la llibreria, el seu cap saltava del mostrador i, després de rebotre contra altres cossos, el feia sortir de l’establiment a corre-cuita.

Ja al carrer, el renyava:


- T’he dit que no li ensenyis segons què, al lector de barres que tens a la bragueta!