El lavabo de la bona sort

Eren les sis de la tarda i tothom sortia del cinema amb mi, de la sessió de dos quarts de cinc. Però jo no havia vist cap pel.lícula, sino tota l'estona una pantalla blanca i silenciosa. Hi havia quatre adolescents al meu costat durant la sessió, que feien batibull, però jo no els havia sentit. Jo estava preocupat i espantat, doncs la situació no era gens normal, però dissimulava el meu estat de confusió. Vaig pensar: "Torna cap a casa, a veure si se't passa".
Un cop a casa, vaig encendre la televisió com a punt de partida per tornar a la normalitat, però per més que canviava de canal, la pantalla era blanca com la del cinema. En aquell moment em vaig preocupar molt més. I seguia sord. Vaig decidir anar a urgències.
A la sala d'espera, no em van cridar fins passades dues hores. Per fi va baixar el psiquiatre i em va cridar. Abans d'entendre-ho li vaig haver de preguntar ( i jo no em sentia la veu ) si es dirigia a mi, ja ho havia preguntat dues vegades als metges als quals no havia contestat ningú. Em tocava.
Vam entrar al seu despatx i li vaig parlar de tot el que m'havia passat des que havia entrat al cinema, i vaig notar que ell m'entenia ( primer de tot el vaig haver d'informar de que no sentia res ). Va agafar un bolígraf per fer-me les preguntes pertinents, que em van portar a parlar-li de com em sentia jo donades les circumstàncies, i em va apuntar que havia d'ingressar inmediatament.

Les parets blanques i els llençols blancs, quan em vaig despertar, van ser el primer en el que em vaig fixar. A part del meu llit n'hi havia un altre, a l'habitació, que era buit. Vaig pensar que m'havia d'aixecar i sortir de l'habitació per assimilar la situació.
A fora, en un passadís força llarg, hi havia l'entrada a la sala on es trobaven els infermers i els auxiliars, i em vaig dirigir cap allà, després de pensar que era el millor que podia fer.
Els hi vaig fer una senyal amb la mà, i se'm va acostar una infermera amb una pissarra de mà, i em va començar a explicar el que m'havien diagnosticat. La malaltia, segons el psiquiatre, era un transtorn lleu de principi d'esquizofrènia, la infermera em va assenyalar que allò era momentani i que no m'havia de preocupar per res, doncs aviat podria tornar a casa. Jo li vaig preguntar que per què veia les pantalles blanques i no sentia res. Ella em va dir que m'acompanyava a la sala de la televisió, i vam anar cap allà. Vaig sentir una profunda tranquil.litat en veure la televisió amb les seves imatges, i em va escriure que no tardaria a recuperar l'oïda.
Per fi. Per fi em sentia alleugerat. Em vaig començar a fixar en els meus companys de planta. N'hi havia tres jugant al dòmino. Un era vell i de tant en tant tremolava, l'altre devia tenir uns trenta-cinc anys i l'última era una noia que em va cridar molt l'atenció, per la seva mirada com perduda i per la bellesa que emitia el seu rostre, perfectament adequat als seus cabells i al seu cos. Els hi vaig preguntar que si podia jugar amb ells i vaig sentir una gran alegria quan vaig detectar que m'havia sentit la meva veu, encara que fluixa. Els tres van fer que sí amb el cap i em van parlar i jo sentia les seves veus com si fossin força lluny de mi, però les sentia!
Em vaig asseure amb ells. M'hauria agradat ser al costat de la noia però em vaig asseure al costat del vell, doncs era el lloc on jo era més a prop de les fitxes i llavors, llavors vaig començar a sentir la televisió i el murmuri de veus de la sala. Em vaig emocionar doncs fins feia ben poc ho havia passat realment malament. La noia s'em va dirigir:
-Com et dius?
-Pere. I tu?-. Les veus començaven a sonar bé.
-Lara. Vols venir a parlar amb mi a l'habitació? Si dissimulem, els auxiliars no se n'adonaran-. Estava prohibit entrar a les habitacions dels demés.
-D'acord. Anem?-. Ens vam encaminar cap a la seva habitació, la 602. Pràcticament no vam haver de dissimular, doncs ningú s'hi havia fixat, i vam entrar.
Només entrar, la porta del lavabo era a l'esquerra. Ella em va agafar de la mà i em va dur dins el lavabo i va tancar la porta.
-Tu creus que estic bona?
-Sí.
-Què t'agradaria fer?-. Jo estava una mica confós i la vaig mirar. Ella va notar el meu anhel en la mirada i es va descordar els pantalons.
-T'agrada això?-. Es va començar a fregar les calces per la zona de la vagina, es va baixar una mica els pantalons i va seguir fent el mateix.
-Sí. Sí que m'agrada-. Jo estava una mica tallat però l'espectacle era gratuït.
Ella va seguir. Es va treure la samarreta i els sostenidors i em va començar a fregar el membre per sobre els meus texans. Jo ja feia estona que havia empalmat, i em va dirigir un somriure maliciós.
-Un moment-.Va dir. I es va treure tota la roba excepte les calces, que no eren un tanga però els hi faltava poc. Just després, va agafar els seus pantalons vermells i va treure la cartera, d'on va treure un preservatiu. Vaig decidir quedar-me només amb calçotets i així ho vaig fer. Al cap de dos minuts de tocar-nos i acariciar-nos mig tremolant vam començar a fer l'amor. Ella gemegava, i jo també. Ens vam córrer els dos junts, ens vam asseure al terra i vam seguir acariciant-nos les parts més adients, ara mandrosament però d'una manera dolça, dolça com era ella.
Van picar a la porta.
-Corre... vesteix-te.-Va fer ella. Ens vam vestir els dos amb força rapidesa, una mica atabalats, mentre seguien picant a la porta:
-Lara! Lara!
-Ara vaig, que estic anant de ventre!.-Decididament van entrar dos auxiliars, que van obrir la porta i van fer cara de desaprovació:
-A veure, Pere: no pots entrar a les altres habitacions, no ho sabies? Què feu, al labavo?
-M'estava ensenyant l'habitació.
-Si. Segur. Va, Pere, surt d'aquí-. Vaig dirigir a la Sònia una mirada tendra de felicitat, doncs em sentia molt bé, i vaig sortir al passadís, dirigint-me cap a la sala de la televisió.
Déu meu, ara si que em sentia bé i recuperat.

Quan jo i la Sònia vam ser fora de l'hospital vam decidir sortir junts. A vegades, l'amor surt d'on menys t'ho esperes.