El lacetà i la laietana (o Mono de monyo)

Es van anar oblidant potser de forma paral·lela, perpendicular, obliqua i tangencial. El temps passant factura i la raó de ser de l'oblit, del bracet.

Ella perdia el monyo...Li anava lliscant i baixant l'alçada (a ell que li encantava fer cims!) fins a esdevenir cua alta, cua de cavall i finalment cua pansida i escabellada.

Aquelll monyo, mono de monyo que li apassionava de desfer, delit dels sentits!

Que ell fos de Lacetània i ella de Laetània va ser un subterfugi usat per ambdós. Per evadir l'arribar a enlloc. Si no hi havia comoditat, l'amor calia ofegar-lo: la derrota i el respirar novament en la zona de confort-sí-confort-no.

Ella, en fer els quaranta, va passar a un pentinat à la garçon. Feia, aleshores, mig lustre que el contacte lacetano-laietànic havia fet figa (coll de dama) i que els putos mòbils havien engolit en les arques de l'esborrar els números de contacte. Necessari i recurrent.

Feia goig, ella, amb el nou estil capil·lar. Un que arreglava fogonets (i fogots) de càmping-gas i que tenia un gos adoptat en una gatera se n'enamorà. Ella li estampà un NO descomunal. Havia de pair, encara més, la pena i certa ràbia. Sabia que el lacetà estava amb la seva lacetana de feia molt i massa, dona masculinament agressiva en l'expressió i en el gust. Un cavallot que no s'estirava els pèls de l'entrecella (i no era artista com la Frida...freda sí, ho era) ni es feia la ratlla als ulls que tenien l'aspecte de llacs menuts congelats. Cavalcava més per la terra en desnivell que pel llit matrimonial on ni era satisfeta ni satisfeia. El subsconscient ho substituïa sublimant-ho en ascensos i descensos de serralades senceres amb les dents serrades sovintejairement. Si ell li tocava el cul, ella emetia un pet que reverberava amb tots els ecos de la mala llet. Si li pessigava, hòstia que es creava. A ell li estava bé, en el fons, de 'ser portat', no haver de pensar en una vida amorosa nodridora, no haver de traslladar-se. La seva lacetana lluïa rastes tinyoses tenyides de pols de pensaments repetits i estereotipats, així sobrevivia en un món de robòtiques i patriòtiques ments...exagerat fanatisme. Rastes que no li produïen el més mínim embolic racional...el nivell intel·lectual no ho permetia. Ell sí que tenia potencial. Avortat i enverinat: ella manava i menava. Que si ara cinema comercial tipus aventura amb crispetes i després hot dog farcit de carn de rata triturada deliciós amb sobres de salsa vermellosa ensucrada que enganyava el paladar; que si iniciar un hortet en un terreny de lloguer on van créixer més males herbes que patates; que si formar part dels castellers de Puigdevall o Montpelat o...
El lacetà, fets els quaranta-cinc, sospirava (li ben calia guanyar capacitat respiratòria per fer front al caràcter tant igualet a sa mare de les dues bessonetes que se'ls havien colat un dia a causa d'un estat ebri) i perdia petons per tots els porus de l'ànima. Els de la laietana que, al seu torn, també desprenia. Es trobaven en algun espai còsmic i es desfeien en el record oblidat, en un gran armari que possiblement algun dia -en la vasta eternitat- buscarien.
La laitana perdia emprenyament. Ja no es preguntava si el cony de la lacetana feia flaire i tast de canelons casolans de diumenge...pel tipus de formatge. Rigué! Deixà escapar una ventositat al desgraciat que la pretenia i que, paradoxalment, duia un pentinat oriental basat en un monyo. I si era laietà?