El Laboratori

Un relat de: Daniel N.

Al laboratori, el científic, observava uns tubs d'assaig amb un líquid groguenc i bombollejant. Els ajudants feien les seves tasques assignades. El científic enllestia la tesi, després la contratesi, després la subtesi, seguida de la contrantítesi, i tot seguit la retesi i les conclusions i contraconclusions. Després va haver d'afegir una antítesi conclusiva per tal d'arrodonir tot el projecte. El treball havia estat una feinada. Calia descansar una estona. Cinc minuts a la màquina de cafè, observant els quadres penjant de les parets, paisatges holandesos amb gent estrafolària fent un picnic. Tot plegat li semblava una bajanada. Moltes vegades havia proposat canviar-los per alguns de més moderns, contemporanis per dir-ho així. Tenia aparaulada una compra amb un cosí seu que en feia, de molt macos, segons el seu parer.

Calia tornar a la feina. La rutina de cada dia, el repetir-se de tot, el fer les mateixes coses un cop i un altre. Havia modificat el seu cervell, a còpia d'insistir. Mantenir les ajudes del govern per seguir la seva investigació no era fàcil, i darrerament havia hagut de donar un aire militar a les seves conclusions, per tal que seguís el forniment de diners. Necessitava demostrar un munt de coses, i alhora no demostrava res de res. Els seus projectes inicials, de joventut, havien quedat en no-res. Ara es perdia en conjectures sense fonament, demostrades amb experiments mal encaminats. Li semblava que estava perdent el temps, de fet el perdia. Els ajudants no treballaven gaire més. Eren becaris, tot queda dit.

El científic tenia una obsessió malaltissa per la imparcialitat. No volia esbiaixar els resultats amb les seves opinions personals, era com un robot dins una persona, incapaç d'alegrar-se o frustrar-se pel curs dels seus experiments. No volia de cap manera implicar-se. La seva obsessió per la imparcialitat i per l'objectivitat el duia sovint al ridícul. Ningú no li deia res. Tenia enemics a totes bandes, només que no els sabia veure, ell era enemic seu també. Tots l'observaven sotjant-lo, mirant les seves faltes, callant les observacions que l'haguessin sanat. Ell seguia amb una parcialitat absoluta tractant a tothom amb aires de lògica. Ningú no se'l creia. Modificava els esperiments al seu grat per tal d'adaptar-los a les espectatives. Però no li demanessis pas que t'expliqués en detall les raons per tal o qual acte.

- L'objectivitat és fonamental per a la ciència, és el que la mou, el que li dona vida. Nosaltres no hem de tenir més vida que la que pot tenir un instrument, hem de jutjar amb la màxima imparcialitat, sense influir més que un escalfador o un vidre de mostres. Les dades han de parlar per si mateixes, la nostra humanitat ha de quedar en segon terme, potser per les hores de lleure. Sinó estem comprometent tot el projecte, tot l'avenç de la ciència, perquè un resultat interessat pot desfer molts esforços, i malmetre el prestigi.

Així parlava als seus subordinats. Volia ser objectiu, això era clar. Ara bé, ho aconseguia? No pas. Senzillament parlava de l'objectivitat, la imposava, la simulava, l'observava en mancança en els altres, però no l'aplicava de debò, perquè en ser humà com tothom no tenia aquesta capacitat. Els seus desitjos personals es barrejaven amb el que mostraven els experiments, i s'emmotllaven els uns amb els altres, formant una unitat d'atzarosa divisió. Perquè era impossible per a ell abstreure's de tot el que volia aconseguir, i prendre's les dades sense prendre part.

Però a part d'això era un bon home. Un bon jan fins i tot, que havia refusat sucoses ofertes del sector privat per tal de mantenir-se al seu laboratori de tota la vida, de finançament públic, i en el que tenia les seves investigacions. No volia sentir a parlar de vendre el seu talent, perquè creia que en tenia, ni abandonar les seves línies, que creia vitals, indispensables pel progrés de la humanitat. I al capdavall no vivia malament, tenia un bon sou, per bé que per sota del que cobraria en un altre lloc, però amb la diferència que no havia de valorar la seva feina amb resultats en les vendes, com li passaria si hagués de treballar en un altre lloc.

Es considerava un individu afortunat, tocat per la sort, conscient de la seva posició, dotat d'intel·ligència, i de sagacitat, d'atributs que poques persones tenen. Com gairebé tothom no sentia rancúnia contra els altres, contra els que tenien més que ell, contra els que havien de treballar menys cobrant més. No sentia recança de la injustícia, perquè es considerava ben pagat per la feina que feia, i no volia entrar en comparacions. No volia fer-se mala sang, i per això acceptava el que li venia sense aturar-se a pensar. Els altres podien fer coses ben diferents, ells sabrien. Només tenia les enveges llògiques del moment, quan la distància entre ell i els altres es feia palesa d'una manera ultratjant, quan considerava insultants i obscenes algunes demostracions de posició, directes o indirectes. No era com uns altres que viuen corsecats per la seva impotència, i observen i imaginen les delícies de la vida dels demés, i es corroeixen per dins, i tenen àcid a les venes, que ells mateixos generen. En absolut, el científic era una bona persona en termes generals.

Per bé que tenia un sou excel·lent, i llargues vacances, un bon cotxe. De fet el primer que es considerava una bona persona era ell mateix, i alguns que el coneixien, que observaven la seva capacitat de treball, i que se'n fotien. Hi havia molt mala gent als laboratoris, altres científics que no havien aconseguit cap fita important, ni publicat articles, que havien de seguir la traça dels altres, i estrafer els seus experiments canviant alguns detalls subordinats. Aquests tenien un odi visceral pen M, soterrat, amagat, dissimulat, però existent. Quan podien deien pestes d'ell a la seva esquena, i consideraven el seu treball mediocre.

I també menyspreaven el seu sentit de l'objectivitat, sense dir-ho a ningú, només als seus endins, com un convenciment inconfessable, perquè ningú no pot criticar l'objectivitat, aquest to de veu de sacrifici pels altres, aquesta manera de presentar les decisions que semblen sortides de la més absoluta bona fe, aquests ulls oberts de bat a bat. Justificacions per a una subjectivitat que es vol imposar. Tots els altres ho sabien, i callaven, per no emmerdar-se en discussions i per no veure perillar el seu lloc de treball. N'M. Era l''anima dels laboratoris, i qui havia publicat més estudis.

Malgrat que no deixava que ningú altre encetés línies i volia mantenir un estret control de les activitats de tothom, era el cap dels laboratoris, càrrec rotatiu per estatuts, però que no rotava de feia temps. El cas era que només ell estava en possessió de l'objectivitat, i els altres sempre tenien interessos amagats, ell havia de vetllar per l'adequació de les línies a plantejaments justos i defensables. No s'adonava de la seva incapacitat, del fet que no podia deixar d'esbiaixar les seves opinions, que l'única manera d'aconseguir arribar a alguna veritat era implicar moltes persones.

- Però jo sóc el cap dels laboratoris, perquè m'ha triat la junta, i per tant sóc el representat de la voluntat de la majoria, i a tu no t'ha triat ningú, i no puc permetre que imposis la teva opinió sobre la de la majoria.

Com explicar-li que la seva opinió era ben seva, i que els seus esforços per capbussar-se en l'objectivitat eren del tot inútils. Endebades provava d'abstreure's de les seves necessitats, perquè sempre acabava per pensar en si mateix, en el centre de la seva vida, en la persona amb la que compartia tots els instants de la seva existència, de la que no podia desenganxar-se per cap mitjà. Ell mateix pensava les coses amb interès, per tal de resoldre minúcies. El futur de la ciència depenia en gran mesura de les seves necessitats fisiològiques i mentals.

No hi havia manera de fer-li-ho entendre. Ningú no ho provava, tots els altres seguien la mateixa dinàmica, a la seva manera, a la seva eixida, amb els seus subordinats. De fet aprenien de'n M. que els ensenyava com ofendre dient poca-soltades i com aconseguir que els disbarats més forassenyats acabessin en veritat inqüestionable, per força de la caparruderia, obviant el que deien els altres o provant d'adaptar-ho per trobar un punt entremig.

Sempre la negociació, l'objectivitat, el no deixar marxar la gent contenta. Perquè de vegades algun dels seus subordinats li presentava una idea, que per si mateixa no tenia cap defecte, i que encaixava perfectament en tota l'estructura del laboratori sense demanar cap esmena, una idea que caminava sense trontollar, que estava ben parida i que podia agradar tothom, perquè havia estat meditada i provenia d'algú coneixedor del tema, més coneixedor que el mateix M, insabedor de moltes coses. Una idea que hauria d'acceptar-se tal qual, sense aportar-hi millores, que no serien possibles. Aleshores era quan en M. les espatllava, amb les seves aportacions negociadores, provant de cercar sempre l'objectivitat, la manera de conciliar interessos, d'amigar prioritats. El que era una proposta tancada, coordinada, sense serrells, es convertia en un ens informe i ineficaç, compost de retalls, esparracat i trinxat per modificacions pelegrines i extemporànies. Així funcionava en M.

Els becaris miraven per la finestra, provant d'escapar potser de l'asfixia d'haver de passar hores al laboratori.

N'M. només mirava els tubs d'assaig. Havia de trobar els resultats, observar la modificació dels patrons, clonar els experiments amb fidelitat, moltes tasques alhora encetades en diferents fronts, per tal de tenir una visió global del problema, per poder jutjar sense influències, només mogut per l'allau de dades, que li havien d'indicar el camí a seguir de forma clara i entenedora. Quan ho veiés perfectament clar, en un preludi d'una crisi psicòtica avortada, aleshores sabria que havia encertat el camí. Només aleshores. Entretant havia d'esperar, o
bservar, acumular.

Obsessivament, no cal dir-ho, mirant a dos microscopis alhora, amb un ull a cadascun, per matar la influència, per deixar que el seu cervell decidís sense criteri, altre que la veritat de les dades.

La història dels becaris era ben bé una altra, perquè encara no tenien decidit el que farien de la seva vida, o ho havien decidit només per un horitzó d'uns pocs anys, els que pogués durar el seu període de suport a la investigació. Després podrien passar a l'industria privada. Allà les coses s'havien de valorar en diners, generalment, i per mitjans que no els agradaven. Perquè certament al laboratori d'en M. hi havia un cert grau d'objectivitat, i d'amor per la ciència, tot i els impossibles, cosa que no passava al sector privat, on es podien fer servir molts mitjans per aconseguir les vendes, a part del mèrit. Es podia intoxicar, falsificar, modificar il·lícitament, comprar, vendre, les opinions, les persones, els polítics. L'olor del laboratori, per bé que reclòs i endogàmic, era més agradable que el del sector comercial, on calia tapar-se les narius.

Els becaris no sabien si volien dedicar els seus esforços a coses banals i d'interès diari, a crear cosmètics potser, o medicaments per guarir el refredat, o supositoris laxants. Aquestes coses no eren interessants, dominades per la immediatesa. Al laboratori en M. mirava al futur, amb esguard perdut, observador, previsor, de la distància, mirant sempre una o dues passes més endavant, guiat per la seva falsa objectivitat. Refusava com a banals els temes de més actualitat, perquè el que es comercialitzava avui era ciència de feia temps, i a ell l'interessava el futur, el gran salt, la sacsejada de tota la comunitat. Perseguia amb anhel un èxit formidable, que li valgués el reconeixement, més enllà del que ja tenia.

Per fer-ho havia de fer renúncies, a moltes coses, de la seva vida i de la seva carrera, i posar la seva objectivitat per damunt de tot, per tal d'imparcir continuadament, com una peça articulada que repeteix el mateix moviment un cop i un altre, així N'M. provava d'aïllar-se de tot. Era còmic veure'l tapar-se les orelles amb les mans i tancar els ulls, quan algú insistia en un tema que considerava important, la persona, no pas N'M. No volia saber res de desviacions de la neutralitat, de que algú insistís per motius personals o de comoditat en transgredir la força dels números, dels gràfics i les densitats, que eren les úniques que tenien autoritat dins aquelles parets.

- Ni tan sols jo tinc cap mena d'autoritat, perquè m'estaria fent un mal favor si imposés a algú altre o a mi mateix les meves opinions. Només les veritats subjacents ens poden fer moure, i es troben amagades darrera les constatacions dels experiments, cal que ho sapiguem veure.

Després de tapar-se les orelles i de descoratjar qui el volia convèncer seguia amb les seves activitats, amb els tubs i els vidres, mirant al microscopi. Aliè a l'evolució mental de la societat i als seus paràmetres més evidents, que per a ell eren un misteri, entestat en resoldre una minúcia en un món que s'ensorra. Incapaç de veure l'impossible a dins seu mateix, contaminant-lo d'interessos quotidians, de la persecució de millores, de picors a la pell, d'un seient incòmode, d'un dinar mal paït o de tantes altres coses.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273957 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.