EL JORDI I EL DRAC

Un relat de: Miquel Pujol Mur
El Jordi, masover de la gran masia de cal Rei, està assegut davant del gran i ferotge drac. Pel seu gust no hi seria, però l’amo l’ha obligat sota l’amenaça de no pagar-li els sous pendents que li deu. Tenir un mal cap, per patró, comporta que els empleats hagin de fer coses impossibles.
 Veurà, senyor drac, el Josep, el meu amo, m’envia per reclamar-li els danys i perjudicis pels camps que vostè va cremar el mes passat.
 Com t’atreveixes a demanar-me això! No veus que sóc un pobre drac que no té ni butxaques. Butxaques! He dit, butxaques! Per no tenir, no tinc ni vestit i vaig nu pel món. El teu amo sí que viu bé, una gran casa, una bona roba i una amant esposa que li porta, només que tus, una mica de xarop per a la tos i una manta.
 Veurà, senyor drac! - replica el Jordi tot temorós.- Ell és un home i vostè un drac.
 Què vols dir? - Exclama aïrat, mentre de la seva boca brolla una llengua de foc que mig socarrima al jove masover.
 Veurà! Res, que vull queho entengui. Ell és un home.
 Un mal home, vols dir. Per què no ha vingut ell a parlar-ne?
 Veurà ...
 Veurà, veurà, veurà. Ja són massa cops que dius: veurà. No tens cap més paraula?- diu furiós, entremig de flames que li surten per l’entreoberta boca.
 Jo! És que li té por!- replica tot seguit i de pressa el masover Jordi.
 I tu, no?
 Què vol que perdi? No tinc ni cinc i a més m’ho deu tot.
 Que no et paga ?
 Sí! Però així, a tants trossets que no em fan ni profit.
 Però què dius, desgraciat. No et paga i vens a donar la cara per ell. Tu ets tanoca!
 És que l’Arsenda!
 L’Arsenda? Vols dir, la filla de l’amo.
 Sí! És tan bonica. I amable. I simpàtica. I jove. I tendra. I em somriu. I quan em somriu, jo em fonc com la mantega.
 Ai! Els humans! Sí que sou uns figaflors. Jo que a la meva parella fa tants anys que no la veig.- intervé el drac enmig de un núvol de fum.
 Tants anys dieu. I ho resistiu?
 Què vols que faci? La darrera vegada vaig sortir amb la cua cremada.
 Ai, les dones! Són tan difícils d’entendre. Et somriuen, quedes bocabadat i et foten la porta pels nassos i quedes fotut. Però a vostè, senyor drac, jo el feia més atrevit.
 Atrevit, no t’ho creguis. Quan la veia em fonia per dintre.
 Clar! Amb tant foc, qualsevol.
 I la noia, l’Arsenda, has pogut ...
 Jo? Que no veu el seu pare, un ogre.
 Caram! I si tu i jo pactéssim alguna cosa.
 Com?
 Mira jo li socarrimo la casa i el faig fugir corrents a ell i la dona. Acordeu una pensió, et cases amb la filla i l’amo seràs tu.
 Això sembla un conte rosa. I vostè què vol?
 Tu em dones cada any una sisena part de la collita. Me la deixes al fons de la vall i no et preocupis.
 I ens deixarà en pau.
 Sí! Vull veure la meva dragona. Tinc molts anys i voldria passar la vellesa amb ella i potser uns petits dragonets que m’alegrin la mirada.
 D’acord! Quan li cremarà el mas?
 Quan vulguis, però ha de ser ja, que tinc la caldera bruta i em crema per dins. Què et sembla demà passat?
 Sí, senyor drac, fet! Me’m portaré l’Arsenda a la fira de la capital i vostè fa la feina.

I així ho van fer. Des d’aleshores tot ha estat pau i felicitat a la contrada. El masover Jordi i la fadrina Arsenda són feliços i tenen un seguit de petits. Molts no, que molta gent no és bona per repartir el patrimoni. Cada any el Jordi porta puntualment al fons de la vall la part del drac.

Què són uns petits impostos per aconseguir viure bé i en pau. Pitjor és Hisenda, que ni pagant et deixa tranquil.

Miquel Pujol Mur.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: