El joc turc

be, ja veus que et vaig llegint, aquests relat m'ha recordat les meves militàncies de quan era jove ... voliem arreglar el món i no mos sabiem arreglar a nosaltres mateixos ...

una abraçaferradapetobesada

Conxa

M'ha agradat el dinamisme dels diàlegs dels personatges.

Jondalar per que estic enamorat de l'Ayla.

Les explicacions sobre Backgammon no son inventades.

Gràcies pels comentaris.

I no se q dir. Ben narrat i bona història.

L'ambientació en un partit polític d'esquerres és anecdòtica, podia ser qualsevol reunió d'amics. Però, com qui no vol la cosa, li dóna al relat un caire social del quan n'anem una mica falts, avui en dia. La història, no es veu com acabarà i sobta la sortida de la dona. Intel.ligent, per altra banda. Segurament una mare de dues nenes ha hagut de fer servir tècniques d'aquestes més d'un cop.
I com a crítica literària, tenint en compte que no en sé, encara he dit bastantes coses. Apa, un petó
Glòria

com que no se k s'ha de fer, faré el que em dongui una mica la gana... i ja em direu si m'ha passat de llest.

Jo del text m'he quedat amb el final que diu que es va inventar les regles del joc. Jo penso que tot i que no te gaire argument el text el final és interessant perquè ens deixa veure que hi ha vegades que s'ha de fer qualsevol cosa per canviar el tema de la conversa, suposo que m'he quedat amb això pq a me casa el meu germa i la meva mare sempre per sopar estan discutin de tonteries i jo intento canviar el tema dient que feia sol o qualsevol tonteria haviam si paren però... no ho fan...
jejej

que em vas fer un comentari sobre la funció dels diàlegs en una narració meva. És veritat, en el teu fan una funció correcta: fan evolucionar el relat (sempre he tingut en compte el que em dius). La tècnica, doncs, és bona i l'estil és àgil, es llegeix bé i té la mesura suficient perquè el segueixis per veure quin desenllaç té, amb la qual cosa t'adones que el títol no sols és l'anècdota, sinó que funciona el motiu i com allò que clou la narració: s'havia de jugar, doncs es juga.

De contingut, probablement, és el que més m'ha agradat de tots: "qui pot tenir ganes de sentir una discussió?" És millor jugar "fins a la matinada". El que passa és que també m'hagués agradat saber per què en Pere es va enfadar amb els altres dos què és el que li havien de dir. El "jo" protagonista té seny i quan vols jugar no importen les regles. Aniria bé tenir un joc turc de tant en tant!

Bé, Llibre, fins una altra i moltíssims petons, bonica.

...que no tenen massa afinitat per la poesia :-)

o sigui que tambè agraeixo que hi hagi relats per comentar (no sé si aquesta setmana te'n podré comentar gaires, però en tot cas ho faria la setmana que ve, diacord?)

El relat en si, el trobava molt atraient pel títol i pel plantejament, però m'ha decebut una mica en el desenllaç... esperava quelcom més que l'annècdota final (jo hauria fet el mateix, tot sigui per no discutir!)

el que si que m'ha semblat és que estava molt ben escrit, sense cap error, amb un ritme adequat en els diàlegs, les paraules justes... tot, vaja

m'he quedat amb la sensació que, pel poc que hi havia a explicar, estava molt ben explicat!

fins una altra

jordi

L'ambient que recrees en aquest relat és, per mi, el millor del lot. El sopar, les motos, el joc, és que m'hi veia allà dins.

Com ja han dit els meus ilustres pedecessors, la història és, potser, el de menys. Un arriba al final amb un sentiment de "I?", tot i que si juguem a fer d'Alicia, d'aquesta anècdota aparentment intrascendent en podriem veure la llavor del posterior distanciament al que semblen condemnats els protagonistes d'aquest relat, membrs tots d'un petit partit d'esquerres (els de dretes no van 4 en dos motos, oi?). I, així, tot el relat adquiriria la trascendencia d'una resposta de l'Oracle de Delfos, tan críptica com intel.ligent...

Però potser és molt imaginar, oi?

Ah, també m'ha encantat com domines la conversa, sense res que falti o sobri. Sembla fácil, però no ho és...

I gràcies pel detall de publicar alguna coseta en prosa, pels insensibles com jo ;-)

... i ofici! (Em sembla que ja ho havia dit).
El que més em crida l'atenció és la manca d'errors ortogràfics, tan habituals per aquestes pàgines...
La història, passable...; l'habilitat narrativa, excel·lent!

Tots ems estat en una d'aquestes discusion sobre companys, o amics, que si he fet, si ha dit, o no hauria d'haver dit... i certament, el plantejament que fas és clar i original, desenvolupes des d'una idea quotidiana, una situació de certa tensió, sense gaires pretensions literaries, sense una acció trepidant, sols es constata una realitat quotidiana, i un fet trivial, un joc sense regles, una escusa per una trobada, porta a un desenllaç inesperant i un pèl sorprenent. En cap moment sabem cap a on va el relat, no ens adonem fins que acaba que no anava a en lloc més que on s'ha iniciat.

Començo els coments de la teva setmana per aquest relat, perquè l'he vist sol i hem sabia greu. Ara ja té un comentari, ja està una mica més acompanyat. No m'ha semblat un relat excel.lent però si original. Un petó i bona setmana ( aquesta fas vaga eh!!!!!)