EL JOC DELS SENTITS

Ja no vull preguntar-me:
“Què estic fent jo aquí?”
A la ma una ampolla de vi
i un antifaç que de veure em priva.

No ens coneixem; mai ens hem vist.
Atzarosa, la casualitat ens ha unit.
I ja, finalment, el joc comença.
Sense vista estic a les teves mans.

Com a un cec pel passadís em guies.
Confiat, per tu em deixo portar.
Em dius: “Gira’t, ja pots seure.”
Cosa que faig amb impensada calma.

Mentre transcorre la conversa
miríades de fesomies m’imagino.
Descarto les de faccions poc agraciades
i les de harmoniosos trets em reservo.

El so del vi escanciant-se a les copes
és com la font al jardí de les delícies;
porta promeses de sensualitat i benestar
que m’endinsa en una sorprenent pau.

Entre paraules suaument murmurades
sento el teu peu acariciar-me el tors;
jugant un dolç i entremaliat joc
en el que no tinc permès tocar-te.

Generosa em concedeixes una gràcia.
Tocar-te la cara vull. Dic sens dubte,
en un intent final de desvetllar la incògnita
de la meva ment posada a inventar.

Recolzes el cap a les meves cames
i els meus dits lentament la recorren.
Oval; celles; ulls; nas; orelles i boca,
que, humida, per acollir el meu dit s’obre.

S’endinsa la conversa en móns sensuals,
encetant un diccionari de mots íntims,
portant el desig a una caiguda al buit
i la teva boca a enfonsar-se en la meva.

El sentit del tacte queda alliberat
i mans i cossos s’apressen a tocar-se.
Les robes amb parsimoniosa cadència
s’amunteguen en algun lloc ignot.

No hi ha tendres paraules d’amor
Tan sols les que desferma la passió.
Sospirs, esglais, gemecs, paraules ¿brutes?
Tot el que es deslliga amb el frenesí.

Quan satisfets del plaer obtingut
d’aquest bescanvi de furors,
els cossos reposen amb laxitud
i les respiracions recuperen quietud,
la teva veu pregunta amb dolçor:

“Vols trencar la màgia? Saber com sóc?"

La meva resposta és clara: “No.”
I la intuïció me’n dona argument:
Mai, en la realitat d’aquest món,
posseir podré dona més bella.