EL JOC DE TAULA

A la meva germana, única mestressa del joc de taula que he conegut.




1.915


La Natàlia Masferrer fa l'última puntada de la pota de la lletra ema de l'últim tovalló del joc de taula que està brodant, gira el tambor i ataca el cosit. És un joc de taula magnífic, blanc, amb una punta de quatre dits d'amplada adornant les estovalles i la mateixa punta, però més estreta, cosida a un dels angles de cadascun dels dotze tovallons.
Quedarà perfecte a la llarga taula del menjador de convidats de la casa que aviat compartirà amb el seu estimat Enric. Sí, ja falta poc, d'aquí a dos mesos, ella i l'Enric, es casaran. La Natàlia es considera una noia afortunada, perquè ella i el seu promès ja s'estimaven quan els pares d'ambdós van decidir arreglar-los el casament. El dia que el pare li va comunicar la noticia, ella no es podia aguantar les ganes de riure. Llavors, van arribar els Martí i l'Enric li va posar al dit un anell amb un brillant de la mida d'una llentia i el compromís va quedar ratificat.
El toc del pèndul del rellotge de la saleta, la desperta dels seus pensaments. Ja s'ha fet l'hora de dinar, però abans d'anar-se'n cap al menjador, la Natàlia encarrega a una de les minyones que s'ocupi de fer rentar i planxar el joc de taula i que sobretot, hi posin el punt just de midó. Ho acaba de decidir, l'estrenarà el dia de Nadal, pensa, mentre camina pel passadís.

Aquest juliol fa una calor asfixiant. A la residència dels Martí, és l'hora de la migdiada. L'Enric jeu a sobre el llit, mig nu, amb les cames obertes i els braços separats del cos. Aviat podrà compartir les migdiades amb la Natàlia i aleshores tan li farà que faci fred o calor, que ell ni se n'adonarà. Es casaran a la tardor, ja no falta gaire, però l'espera se li està fent insuportable. Des del moment en què es va formalitzar el prometatge, que no els deixen mai sols. Ni un trist petó no es poden fer. I aquesta calor.... Ho té clar, no aconseguirà pas adormir-se, s'haurà d'anar a refrescar. Silenciós com un gat, no vol despertar ningú, surt per la porta del darrera, la que dóna al bosquet que tenen dins la finca. De seguida arriba a la clariana on hi ha la bassa. S'hi fica a poc a poc i l'aigua fresca l'acull. Comença a bracejar. Al vespre anirà a veure la seva promesa, com cada dia.

Contempla satisfeta com n'ha quedat de bonic el joc de taula, rentat, planxat i emmidonat. L' Enric ha d'estar a punt d'arribar i ella es mor de ganes d'ensenyar-li. Segur que li agradarà. Han trucat a la porta, deu ser ell.



1.955


La Neus Martorell contempla el joc de taula, una mica esgrogueït, que acaba d'alliberar del seu embolcall de paper fi. Un cop rentat i emmidonat, de ben segur que tornarà a fer goig. L'ha rescatat del cul de l'últim calaix d'una vella i atrotinada calaixera que feia anys que havia quedat oblidada a les golfes. Bé, oblidada del tot no, perquè ella li havia vist sempre aquella calaixera i sabia perfectament que tots els calaixos eren buits menys un. La seva senyora li ha dit que se'l pot quedar, ara que deixa definitivament la casa per casar-se i ella ha estat molt contenta. Quan en les seves estones lliures pujava a tafanejar aquells mobles i objectes diversos que els senyors havien rebutjat, sovint es mirava el joc de taula i pensava que les inicials ena, ema que hi havia brodades als tovallons li anaven que ni pintades. Si algun dia fos seu, ningú posaria en dubte que aquelles dues lletres fossin les del seu nom i cognom.
La Neus serveix a la casa des de joveneta i ha escoltat tota mena de tafaneries relacionades amb la família Martí. De totes aquestes xafarderies, ni ha una que sovint ha estat tema de conversa entre les minyones més grans i que a ella la impressiona d'allò més cada vegada que la sent explicar.
Diuen que a la senyoreta Natàlia, la mare de la senyora, se li va morir el promès quan només faltaven dos mesos pel casament. Tot estava a punt per a la que havia de ser una festassa, però va resultar que els convidats a la celebració van ser els qui van haver d'anar al funeral.
Tot i que el casament havia estat arreglat per les dues famílies, els nuvis s'havien estimat amb bogeria. Per això a ningú li va venir de nou la desesperació de la senyoreta quan es va assabentar de la desgràcia. Els seus pares tenien por que no fes un disbarat, però amb el temps, la desesperació va deixar pas a una mena d'apatia i la senyoreta Natàlia es va anar transformant en un cos que només vivia.
Un cop guardats dos anys de dol, els senyors Masferrer i els senyors Martí van decidir que calia mirar endavant. A les dues parts els interessava ajuntar les famílies i els Martí, tenien un altre fill.
De seguida va estar tot decidit. La senyoreta Natàlia no va tenir esma d'oposar-s'hi i en un tres i no res, es va veure casada amb el qui hauria hagut de ser el seu cunyat. No cal dir que va ser un matrimoni desgraciat. El senyor Miquel aviat es va afartar, deia a crits des de l'alcova, de fer l'amor amb un cos sense ànima i de seguida es va posar a empaitar minyones.
La ja senyora Natàlia, no parava ni disparava. Mai no estava ni especialment contenta ni espacialment trista i va conservar aquesta actitud fins al dia de la seva mort. Només una vegada, des de que havia entrat en aquell estat de desmenjament, la van veure plorar i va ser la vigília del seu casament. Quan li va dir a una minyona que no volia veure més el joc de taula. De com va arribar a les golfes de casa els Martí, ningú no en sap res en concret. Possiblement li devia deixar alguna de les minyones que van acompanyar la Senyoreta Natàlia a la seva nova llar. Les companyes de feina de la Neus diuen que segur que aquest joc de taula porta mala astrugància. Sembla ser que el senyoret Enric, va morir ofegat a la bassa del jardí el mateix dia en què el joc va estar acabat, net planxat i emmidonat. Per això cap d'elles el faria servir per parar la seva taula.
La Neus però, no hi creu en fatalitats i n'està més que satisfeta de poder-se'l quedar.



1.985


La Nativitat Muntanyola abaixa per últim cop la persiana de la botiga. No ha tingut més remei que tancar la barraca.
Quan va començar, pensava que se'n sortiria. Tot just havia acabat el Batxillerat i no tenia clar si volia seguir estudiant, però mentrestant bé que s'havia de guanyar la vida. Durant un temps va fer de cambrera en un bar, els caps de setmana. No pagaven malament, però la feina era molt pesada i no li agradava haver de treballar mentre els seus amics es divertien. Aleshores es va assabentar que una planxadora del barri antic, es traspassava el local. En demanava un milió de pessetes, eren molts diners i ella no els tenia. Per això en va parlar amb els seus pares. Ells primer hi van arrufar el nas però després s'ho van anar rumiant i van acceptar pagar el traspàs. No s'havia plantejat mai guanyar-se la vida planxant i la veritat era que no en sabia gaire, però alguna cosa s'havia de fer i la Lina, l'antiga planxadora, es va quedar amb ella durant un temps per ensenyar-li l'ofici.
En un principi, va semblar que el negoci podia rutllar. Les iaies li portaven els quadrants a emmidonar i les estovalles a planxar i hi havia senyores que li deixaven els pantalons dels marits o bé altres peces de roba que simplement els feia mandra planxar elles mateixes.
També va aconseguir treballar per un parell de restaurants. En aquest sentit, li van anar molt bé els consells d'una amiga dels seus pares que regentava una tintoreria a Barcelona, sobretot per aprendre a deixar completament blancs els tovallons, tacats de pintallavis, de sucs de marisc o bruts d'haver-los arrossegat per terra en fer els pilots per portar-los a rentar.
De mica en mica però, la clientela va anar disminuint. Potser les iaies s'havien anat morint i les noves generacions ja no tenien quadrants a casa i a les senyores dels pantalons els havia passat la mandra. No ho sabia, però el negoci cada vegada era més ruïnós. Se la menjaven els impostos i hi havia una inspectora que cada dos per tres se li presentava a la botiga a revisar-li la paperassa i que lluny de compadir-se d'una pobra noia que començava, la va obligar a fer un munt de reformes innecessàries perquè així ho marcava la llei. A més a més, allà a prop, hi havia un parell de tintoreries, l'una al carrer del costat i l'altre una mica més apartada però dins el mateix barri que, ara ho veia, li prenien la feina. Ella no hi podia competir, ni amb mitjans, ni amb preus. Va arribar un moment que quan passava comptes, no tan sols no hi havia benefici, sinó que hi tenia d'afegir cales.
Així doncs, va decidir tancar. No valia la pena intentar traspassar-se el local. Ningú seria tan ruc com ella. Per tant, de la botiga ben poca cosa en va poder treure.
Es va emportar la cortina que separava el taulell d'atendre els clients, de la rebotiga i que la seva mare va transformar en dues vànoves per a llit de vuitanta, dues planxes velles, una rentadora que més hauria valgut portar directament al drapaire perquè quan passat un temps, la van baixar del traster on l'havien deixada per si es necessitava, els seus pares no van ser capaços de posar-la en marxa i un joc de taula, que ha recollit avui i que porta a dins d'una bossa.
És un joc de taula blanc, de dotze tovallons, adornat amb unes magnífiques puntes i que ja era a la botiga quan ella hi havia arribat. La Lina li havia dit que era de la senyora Neus. Sembla ser que aquesta senyora havia servit de jove en una casa de senyors de la capital i que va deixar la feina quan es va casar amb un xicot que era fuster i van venir a viure a la nostra ciutat. Es veu que el noi era espavilat com una guilla i que al cap de pocs anys ja era l'amo d'una de les fusteries de més prestigi de la comarca. La senyora Neus, que mai havia oblidat els seus orígens, se l'estimava molt aquest joc de taula. Es veu que sempre deia que li havia regalat la seva mestressa, quan ella havia deixat el servei de la casa per casar-se. Algunes persones del
veïnat havien sentit a dir que el joc de taula tenia una història sinistra, però ningú sabia del cert quina era.
La Nativitat Muntanyola pensa en aquesta història, la de la senyora Neus que mai va passar per la botiga a recollir el joc de taula, mentre camina cap a casa. Quan hi arriba, l'endreça a la postada de dalt de l'armari de la seva habitació. Les inicials ena, ema que hi ha brodades als tovallons li van com anell al dit.



2005


La Núria Montaner, ha passat per la tintoreria a recollir el joc de taula. El van trobar fa uns mesos a la postada d'un armari mirall, quan van anar a buidar el pis de la tieta que de joveneta, havia estat planxadora i que quan va haver de tancar la botiga, es va quedar el joc de taula que feia anys que ningú no reclamava. És un joc de taula que fa senyor i tot i que la Núria en desconeix els orígens, pensa que podria molt ben ser que hagués format part de l'aixovar d'una núvia de casa rica. Es nota que és tot fet a mà, tant el brodat de les lletres, com les puntes, que semblen fetes al coixí. Contemplar-lo, fa obrir el calaix de la imaginació, que a ella, se li obre amb facilitat i decideix que escriurà la història del joc de taula.
Sí, la núvia l'hauria brodat amb il·lusió, pensant en el seu promès que potser hauria mort poc abans del casament i a ella l'haurien casada amb algú que no estimava. Potser tampoc no s'hauria estimat gaire la seva filla, que hauria regalat el joc de taula a una minyona que en casar-se, abandonaria el servei de la casa i el portaria a planxar i la planxadora, en tancar la botiga, se'l quedaria i la neboda de la planxadora el trobaria a la postada d'un armari.
I mentre dóna voltes a com escriurà la història, la Núria pensa que no serà tant fàcil, perquè la planxadora era la seva tieta i qui ha trobat el joc de taula és ella mateixa i que inventar-se històries mai li ha costat, però en canvi, explicar històries conegudes i tant properes, ja són figues d'un altre paner i la història de la tieta, li toca de molt a prop.
La tieta Nati, alta, elegant i bonica com una model, amb aquell somriure que s'encomanava i que havia estudiat una carrera rondant la trentena i se l'havia treta, amb una mà a la galta i amb unes notes magnífiques, intel·ligent, ella, i decidida.
No, no té gens clar com encarar-ho, com explicar que ningú que la veiés, a la tieta, hauria sospitat la tristor que s'amagava a l'interior d'aquella persona encantadora i que la mateixa Nati, deia, les poques vegades que se sincerava, que no recordava haver estat mai feliç, ni de petita. Que era com si la seva vida estigués sumida en un caos total, en una total incertesa, en una por invalidant. A la Núria se li fa difícil explicar, com de mica en mica, la tieta es va anar fent mal veure a la feina per les constants baixes i les contínues faltes sense justificar i com d'aquesta manera se li va esvair qualsevol possibilitat de millorar laboralment tot i estar preparada a nivell d'estudis i de quina manera la bona impressió que causava en les entrevistes de feina desapareixia quan els caps de recursos humans demanaven referències. Sap, tot i que no sap com ho explicarà, que va arribar un punt en que la tieta Nati es va trobar en un carreró sense sortida i que just en aquell moment, se li va obrir una porta: va conèixer un home.
Sí, la tieta va conèixer un home durant unes vacances a les illes Canàries, es deia Hans i vivia a Àustria. En Hans de seguida se'n va enamorar i durant un temps, només feia que agafar avions per venir a veure-la. Llavors, va començar a insistir-li perquè marxés a viure amb ell, al seu país i finalment ella i va accedir. No tenia altre opció, quedar-se volia dir seguir treballant en una feina que no suportava i viure en una petita ciutat que l'oprimia. Per tant, es va agafar a la mà d'en Hans, va tancar els ulls i va marxar cap a Viena. S'ha de ser valenta per deixar-ho tot i començar de zero, o estar molt desesperada, però valenta, al cap i a la fi.
La Nativitat va partir cap al país del seu enamorat a la primavera. Al principi tot van ser flors i violes. Els pares del noi, la van rebre molt bé i de seguida la van considerar com una filla i ella i en Hans es van dedicar a viatjar per Europa gran part de l'estiu. A més, es podia permetre el luxe de venir sovint a Catalunya a visitar la família. Amb aquesta finalitat, la de tenir un lloc on allotjar-se quan sola o acompanyada, tenia ganes de venir, no havia deixat el seu pis de soltera, on a la postada de l'armari, romania el joc de taula.
Però l' hivern va arribar aviat aquell any i la ciutat es va cobrir, de manera permanent, d'un pam de neu i uns ocellots negres vinguts de Rússia cercant terres més càlides, quina ironia, picotejaven amb el seu bec corbat i taronja el terra flonjo. El sol, si sortia algun dia, no escalfava i ella que el necessitava com si fos una sargantana, va caure, altre cop, en una tristesa profunda. Va passar aquell primer hivern com una supervivent. S'havia apuntat a classes d'alemany i això la mantenia ocupada tots els matins. També es va començar a relacionar amb gent del Casal Català de Viena i va fer amistat amb la promesa d'un amic d'en Hans, que era de Màlaga.
Quan en Hans arribava a casa als vespres,ella, simplement feia veure que estava contenta. Quan visitava als pares del seu company, feia veure que estava contenta, quan anava al Casal, feia veure que estava contenta i feia veure que estava contenta quan es trobava amb la seva amiga andalusa per fer petar la xerrada.
Potser allò que no la feia llençar definitivament la tovallola, era, encara que sembli mentida, que podia viatjar sovint a veure la família i passar uns dies a la seva ciutat petita i ofegadora.
I d'aquesta manera va a arribar un altre hivern i amb ell els negres ocells russos que contemplava des de la finestra. Havia assolit un acceptable nivell d'alemany i havia pogut convalidar el títol universitari, la qual cosa li permetria treballar a Àustria de la feina que li agradava i amb moltes possibilitats de trobar-ne. Amb en Hans havien fet reformes a l'apartament, que havia quedat més espaiós i com nou i els pares del seu xicot, estaven encantats amb ella. Havia arribat l'hora de la veritat, no hi havia marxa enrere, s'hauria de quedar a viure allà, ja no podria córrer a cercar l'escalf del sol català quan necessités forces per continuar. Hauria de complir amb uns horaris, tindria responsabilitats, ja no es podria quedar al llit, com aquells dies, que quan era incapaç de llevar-se, no acudia a classe d'alemany i ningú no se n' adonava. Però sentia que no podia, que la perspectiva de quedar-se per sempre més a Viena l'aterria. Sabia que qualsevol dona saltaria d'alegria si es trobés al seu lloc, podent portar una vida regalada al costat d'un home que era una bellíssima persona i que només pensava a fer-la feliç, amb una família d'adopció que l'adorava, amb nous amics que l'acollien. Tenia tot allò que una dona podia desitjar, però ella no s'hi trobava bé allà. I de sobres sabia que mai no es podria trobar bé enlloc. Ni els ulls blaus d'en Hans no podien fer el miracle. No podia tirar enrere i no es veia amb cor de continuar endavant. Només li quedava una sortida.
La Núria ho sap tot això, però no sap pas de quina manera explicar-ho, com embastar-ho tot.
Segueix contemplant el joc de taula. Mira que n'ha pensat de coses en tan poca estona. La història s'haurà d'esperar, tot i que està segura que un dia serà capaç d'escriure-la. De moment, el que sí que podrà fer, serà estrenar el joc de taula, les inicials que hi ha brodades coincideixen amb les seves, que ves quina casualitat, són les mateixes que les de la tieta. Serà com fer-li un petit homenatge. Ho acaba de decidir, l'estrenarà el dia de Nadal.